Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 de juny de 2020
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (9).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica de dilluns a divendres a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes errades, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dimecres 3 de juny de 2020 és una troballa científica. No és la vacuna contra el Covid-19, sinó el secret d’un perfum: el de la bugada estesa al sol. Ens pot ser molt útil per fer neteja. L’ha descobert un grup d’investigadors dirigit per una italiana de l’exterior, Silvia Pugliese, obsessionada pels records de la infantesa. Varen treballar a Dinamarca, a la Universitat de Copenhage, en un balcó amb llençols d’Ikea i agulles d’estendre. Entre els col·legues hi varen haver moltes rialletes… que es varen aturar en sec quan l’estudi va ser publicat en una revista especialitzada. S’hi combinaven aldehids i cetones, els efectes de l’ozó i l’excitació de les partícules exposades a la llum.
¿I de tot això, quin profit en podem treure? El seu ús com a antídot. ¿No el sentiu també vosaltres aquest tuf de roba bruta? ¿De jaquetes massa cridaneres i camises massa fosques? ¿De vestits emmidonats que parlen davant d’un micròfon i que per dintre estan buits? ¿De guants i teclats usats només per escriure ofenses i no deixar cap rastre? ¿D’uniformes tacats de racisme? ¿De samarretes robades amb l’excusa de la ràbia? ¿De solapes empastifades per vòmits antisemites?
¿Què hem de fer, doncs? Rentar, esbandir a fons i estendre-ho tot al sol.

(si entreu aquí podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————————–

La primera cosa bonica del dijous 4 de juny de 2020 és un quadrat negre. No el que heu penjat aquests dies a Instagram, sinó el de Kazimir Malevic, un pintor rus del corrent suprematista, però no blanc; negre, per si de cas. Com la figura en el centre d’aquella tela, com la boca d’un pou sense fons al qual s’hi llencés tota l’estètica fins aleshores imaginada i prescrita.

Malevic va morir en desgràcia el 15 de maig de 1935 deixant unes instruccions molt precises sobre com havien de ser el seu taüt i la tomba. El dissenyador d’aquesta darrera va ser el seu amic Nikolay Suetin que va incorporar el quadrat negre a dues cares d’un cub de color blanc. Es tractava d’extreure’n una simbologia profètica: un suprematista empresona una forma negra dins d’una blanca. Però durant la segona guerra mundial la tomba va quedar arrasada i quan la varen reconstruir una de les cares del cub la van fer de color vermell. La podeu veure en un petit cementiri a quaranta quilòmetres de Moscou.

Un bon dia l’arquitecte italià Ettore Sottsass, aprofitant que està de pas per Rússia decideix visitar-la. Ell i la seva acompanyant es perden pels camps i, esgotat, es posa a cridar: “Kazimir ajuda’ns!”. Una velleta es gira, se’ls mira i diu: “Soc la filla de Malevic”. I els indica el camí. Sottsass arriba a la tomba i fa una fotografia que sortirà publicada en el recull “Fotos des de la finestreta” que li editarà Adelphi. El sòlid és blanc, un quadrat és negre i l’altre vermell, colors en lluita des de sempre i per sempre, però la cosa bonica, allò que salva el moment és que, tal com anota: “Damunt del cub hi havia unes quantes flors”.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

(vegeu aquí informació sobre el corrent artístic suprematista i aquí sobre el llibre editat per Adelphi)

—————————————————————————————-

La primera cosa bonica del divendres 5 de juny de 2020 és el presentador de televisió més amable de la història. Fins ara mai havia aparegut al cinema. Es diu Fred Rogers i la pel·lícula sobre la seva persona —‘A Beautiful Day in the Neighborhood’, protagonitzada per Tom Hanks– s’havia d’estrenar el 5 de març però la pandèmia ho ha impedit. Rogers és tan suau i tan bona persona que un periodista s’entesta a desemmascarar-lo. Però només li trobarà coses boniques. Entre les moltes de la seva petita història en 24 polzades podem dir que va ser el primer a voler al seu costat en un programa per a infants un convidat fix de color. Però no només això: en un programa d’estiu, va aconsellar per defensar-se de la calda un bon bany de peus mentre ell posava els seus en una palangana i convidava el nen negre a posar-se al seu costat i, pell amb pell, fer el mateix. En acabar el va ajudar a eixugar-se. Era l’any 1968.
Una altra cosa memorable era el final de la transmissió. Se n’anava cap a un aquari i anunciava: “Ara dono menjar als peixos”. El públic no entenia perquè ho deia amb tant d’èmfasi. Havia rebut una carta d’una nena que, sabent això de l’aquari, la terroritzava la idea que s’oblidés d’alimentar els peixos i els deixés morir. La nena, explicava son pare que era qui havia escrit la carta, era invident. Per això Rogers no es limitava a fer-ho, ho deia: “Ara dono menjar als peixos”. Ser cínic és fàcil i ningú no en treu profit. Un amic extraordinari és estrany. I tard o d’hora indispensable.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original i just a sota el tràiler de la pel·lícula sobre Fred Rogers)

—————————————————————————————-

(La sèrie continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!