El virus i l’italià (8).

(La sèrie comença aquí)

La relació de persones que ens han ajudat a l’A. i a mi a entendre millor Itàlia i la seva cultura la tancaré amb un parell de noms més. Tot i això, espero que la nostra fada de la fortuna continuï aportant-nos en el futur noves i sàvies coneixences i que, per tant, aquests noms no siguin els últims de la llista.

Els dos casos d’avui –ja avanço qui són: per una banda el professor Francesco Luti, i per l’altra el periodista Gabriele Romagnoli— m’han arribat a través de terceres persones. La història del primer va començar més o menys ara fa un any quan l’amic Ramon J. (gràcies al qual, per cert, també vàrem saber de l’existència de Franco Landini, l’home que ha protagonitzat el capítol anterior d’aquesta sèrie) em va dir que acabava d’assabentar-se d’un curs trimestral de l’Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona que segurament em podia interessar. Es deia “Descobrir la Toscana a través de la literatura: personatges i espais”, es desenvolupava al llarg de deu sesions setmanals de dues hores cada una i l’impartia Francesco Luti, un competent professor florentí doctorat en filología española l’any 2012 amb una tesi (vegeu-la aquí) sobre les relacions literàries entre Itàlia i españa centrades en la denominada “Escola de Barcelona”, que li va dirigir Carme Riera.

A la vista del programa –que començava amb Dante i acabava amb Dino Campana, passant entremig per Manzoni, Leopardi, Collodi, D’Annunzio, Malaparte, Pratolini i uns quants més–  em va faltar temps per inscriure-m’hi amb (ho reconec) alguns dubtes sobre si hi hauria prou gent interessada en el món literari toscà com per justificar que el curs es posés en marxa. Tenia una considerable barra de pa a l’ull, jo: des de la primera sessió, celebrada el 30 de setembre, l’aula va estar cada dia plena.

Gràcies a les explicacions del professor Luti vaig poder veure, fascinat, com els promotors de la nova nació italiana nascuda de resultes del Risorgimento (és a dir, entre 1848 i 1870) varen tenir molt clar des del primer moment que necessitaven partir d’una base ferma: la llengua toscana. I ho van fer a partir de la publicació, el 1870, del ‘Novo vocabolario della lingua italiana secondo l’uso di Firenze’, i de la creació d’un repertori literari pensat per cobrir les necessitats de la nova societat. D’aquí van sortir textos d’àmbits tan variats com “Cuore”, el “Pinotxo” de Carlo Collodi, “La Scienza in Cucina e l’Arte di mangiar bene”, de Pellegrino Artusi‘I promesi sposi’ d’Alessandro Manzoni i molts més. Pel que fa a Manzoni vaig assabentar-me que, a més a més, va ser un dels cervells pensants d’aquell apassionant procés encaminat a la creació d’un substracte cultural prou ampli i potent com per bastir-hi al damunt ni més ni menys que tot un país. (*) (**)

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Em vaig matricular en la continuació de l’esmentat curs, prevista entre gener i març d’enguany, i encara vaig poder gaudir de nou sessions abans que el virus ens forcés a tancar-nos a casa.

L’amic Francesco Luti organitza cada any unes ‘passejades per la Florència literària’ per a grups entre 7 i 15 persones a base de rutes de cinc hores durant quatre matins en el transcurs de les quals es visiten fundacions, biblioteques, institucions culturals, llibreries, cafès i altres indrets històrics relacionats amb la infinitat d’autors d’arreu del món que en algun moment han visitat Florència o s’hi han quedat per escriure. Si tot va bé l’A. i jo ens apuntarem l’any que ve. O l’altre.

També organitza al voltant de cada una de les parts de la Divina Comèdia –Infern, Purgatori i Paradís– cursos trimestrals que fan una immersió intensiva en la magna obra de Dante. Caldrà veure com aniran els calendaris de la represa, però per poc que pugui miraré de matricular-me en un dels primers que es convoquin. I continuar amb els altres dos, és clar. Que la vida és llarga fins arribar al paradís…

Pel que fa al descobriment de Gabriele Romagnoli –i de retruc del diari La Repubblica on hi escriu– el dec a la meva admirada Mercè Ibarz. Ho vaig explicar en aquest apunt del passat desembre i ho he anat repetint en nombrosos apunts posteriors en els que he parlat de Romagnoli o m’he dedicat a traduir directament al català i a penjar en aquest Bloc els seus articles. Les seves entranyables ‘prime cose belle’ de cada matí… (vegeu aquí la llista d’apunts en els quals he parlat d’aquest periodista)

Lectures, traduccions… activitats, en fi, que aquests darreres mesos de forçada reclusió domiciliària he intensificat fins a fixar unes rutines diàries que explicaré en el següent apunt. Un apunt que, ara sí, em sembla que tancarà definitivament la sèrie i que justificarà que tots aquests escrits els hagi aplegat sota un epígraf comú que es refereix al virus que ens ha confinat a casa i a la llengua i la cultura italianes. Un pretext, si voleu, però que m’ha permès volar sense moure el cul de la cadira i mantenir-me sanament allunyat de la pantalla del televisor.

————————————————————————————————-

(*) Només a tall d’exemple esmentaré la decisió, a finals del segle XIX, de l’Acadèmia Italiana de la Llengua de suprimir de forma pràcticament total la lletra ‘h’. Una iniciativa que va moure Pompeu Fabra a plantejar uns anys després el mateix per a la llengua catalana amb un resultat molt més moderat, a gran distància de la radicalitat dels acadèmics italians.

(**) Hi ha una frase de Massimo d’Azeglio, un dels pensadors més importants del Risorgimento que defineix a la perfecció l’objectiu que perseguien: “Abbiamo fatto l’Italia, si tratta adesso di fare gli italiani” (és a dir: ‘ja hem fet Itàlia, ara hem de fer els italians’).

————————————————————————————————-

(Continua -i s’acaba- aquí)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *