El virus i l’italià (7).

(La sèrie comença aquí)

Hi ha fotografies mentals dels dies que som feliços. O si més no, dels dies que ens sentim a prop de la plenitud. Amb més o menys fulls tothom en té un àlbum. Ara us explicaré una de les meves fotografies, ambientada a la Toscana. La data correspon a un dels últims dies de maig de 2009. Per situar-vos diré que el Barça acabava de guanyar la tercera Champions a Roma contra el Manchester. Un detall que pot semblar frívol però que té relació amb el que explicaré.

El dia 28, l’endemà de la final, l’A. i jo aterràvem a mitja tarda al camp d’aviació de Pisa. Presses per recollir el cotxe que ja teníem emparaulat des de casa i ruta cap a Serravalle Pistoiese, poble del municipi de Pistoia, a mig camí entre Pisa i Florència, als afores del qual hi ha la Poggiolina Bassa, la casa rural (aquesta) de Franco Landini. Era el nostre quart viatge a la Toscana i el primer que ens instal·làvem a la ‘fattoria’ de l’amic Franco, un humanista toscà -sens dubte, la més refinada concepció de l’humanisme- que amb la seva muller Lorella formen un tàndem molt difícil d’oblidar un cop els has conegut.

Trobar aquell indret enfilat a mitja muntanya no era senzill i, per tant, vàrem arribar a quarts de nou del vespre -una hora que després vàrem saber que era prohibitiva, per bé que aquell dia estava plenament justificada-  i en el mateix pati on vàrem deixar el cotxe Franco ens va donar la benvinguda… i ens va felicitar per la Champions i per la manera com l’equip va jugar aquella final: ‘una bella partita’, ens va dir. Com que vaig veure que era dels meus de seguida li vaig ensenyar la samarreta del Barça que havia agafat per lluir durant aquells dies. Ens vàrem entendre a la primera, doncs.

Descarregats de paquets, l’A. i jo vàrem sopar en solitari assistits per en Franco que ens va informar que l’hora de sopar -l’única hora fixa i obligada pels hostes d’aquella casa- era les 8 del vespre perquè així podien compartir la taula totes les famílies que hi posaven sopant amb ell i la seva dona.

(La taula dels Landini)

Una nit de son plàcida enmig del silenci de la muntanya i l’endemà, de bon matí, un magnífic esmorzar amb productes elaborats a la mateixa ‘fattoria’ són el pòrtic del que jo defineixo com la fotografia de la felicitat que he triat per avui. Una fotografia que s’ha repetit les tres o quatre vegades que hem estat en aquella casa: visita a les meravelles de la zona -tant se val on; la tria és sempre segura: de Siena al Mugello, de Lucca a Fiesole, de Livorno a Sansepolcro…-, tornada pels volts de les set, breu estona de relax i (fo-na-men-tal) visita a la cuina on l’amic Franco ens explica, amb l’entusiasme de qui fa la feina que omple la seva vida, quin tipus de pasta ens està preparant, quin segon plat es cou al foc i, sobretot, ens instrueix sobre com s’ha de presentar l’amanida: una arquitectura de formes, harmonies, textures i colors distribuïda en la plata amb el gust i el talent que només un toscà pot exhibir.

Després, a l’hora de sopar, la conversa. En diverses llengües segons els hostes del moment però sempre amb Franco i Lorella atents per repartir joc i traduir el que calgui. És aleshores, quan arriba a la taula l’‘arista’, la carn típica de la Toscana, que Franco ens parla del Concili de Florència de 1445, dels àpats que s’hi varen fer i de la procedència grega del mot –‘aristos’, el millor- que dona nom al plat.

Un altre dia -en una visita posterior, el 2010- quan ja coneixia les meves aficions literàries va convidar a sopar un amic seu lletraferit que era el director de l’hospital general de Prato. Aquella nit la llista de sessions inoblidables a can Landini va registrar una nova entrada. Va ser per aquella època que vaig descobrir que seguia els meus apunts. Més concretament quan per Nadal em va enviar un correu electrònic que acabava amb la signatura i una frase en cinc llengües, una de les quals, la catalana, l’havia extret d’un apunt meu:

Azienda agricola poggiolina bassa. Agriturismo familiare in Toscana

Die Fahrt dauert mehrere Tage, seine Erinnerungen, ein Lebe
The travel takes several days, his memories, a life
Le voyage dure plusieurs jours, ses souvenirs, une vie
El viatge dura uns dies; el seu record, tota una vida
Il viaggio dura diversi giorni, i suoi ricordi, una vita

Fa massa temps que no visitem l’amic Franco, tot i que ens anem escrivint i jo el vaig seguint per Facebook (aquí). Espero que aquesta situació d’emergència s’acabi aviat i puguem tornar a viure una altra pàgina de l’àlbum dels dies feliços.

Parlant de pàgines, si entreu aquí us n’apareixerà una on trobareu ordenats els vuit apunts que fins avui he escrit al voltant del meu estimat Franco Landini i així podreu llegir tranquil·lament totes les meravelles que m’ha inspirat. Feu-me cas: no serà una pèrdua de temps.

Acabo amb una representació ben gràfica de la sensació de calma que experimento quan sóc a la Poggiolina Bassa. És la mateixa imatge que encapçala l’apunt i recordo molt bé el moment que la vaig fer: amb la càmara damunt la panxa enfocant els meus peus i una avinguda de xiprers típicament toscana durant la nostra estada inaugural de fa onze anys.

Si voleu veure-la amb una mica més de detall només haureu de clicar-hi al damunt.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *