Una ‘amaca’ de Michele Serra i un poema confinat de Mariangela Gualtieri.

El passat dilluns, dia 18, fent la meva repassada matinera de La Repubblica vaig fixar-me en l’article de ‘L’amaca’ (aquest), la secció que cada dia publica el periodista Michele Serra (Roma, 1954). Primer em va cridar l’atenció el títol, en el qual hi havia l’expressió ‘nuovo di zecca’ que ja va motivar un apunt (aquest) que vaig penjar l’endemà mateix. Serra l’escrivia precisament el dia que Itàlia entrava en la fase que permet començar a relaxar el confinament i crec que val la pena que el llegiu perquè tingueu una idea de com viuen aquesta pandèmia els italians. Us reprodueixo la traducció que m’he empescat:

Com si fos nova de trinca

Michele Serra (La Repubblica, dilluns 18 de maig de 2020)

Emocionar-nos pel cafè que ens prenem en una terrassa, per poder entrar en una merceria a comprar una cremallera o pel contacte dels peus nus damunt la sorra; gairebé commoure’ns quan pel carrer trobem un amic o pels lladrucs d’un gos que belluga amb alegria la cua en veure’ns. Coses petites, coses senzilles que, de tan oblidades com les teníem, ara ens semblen noves i adquireixen un valor imprevist

Un valor que abans de la llarga clausura l’havíem perdut, ofegat en el dia a dia, en la constant multiplicació de les necessitats, del frenesí de la vida. N’hi ha hagut prou traient-nos la joguina durant setanta dies –no ha arrivat ni als dos mesos i mig– perquè la desitgéssim una altra vegada, com si fos nova de trinca. Hem tornat a ser infants.

No és fàcil fer un balanç d’aquest increïble experiència. Però una cosa sí que la podem dir de manera unànime: per obra i gràcia de les privacions hem tornat a descobrir un munt de coses que estimàvem, que ens eren d’utilitat i que no valoràvem prou perquè les donàvem per descomptat.

No ens ficarem en política, però mai com fins ara se’ns ha revelat tant el crim del consumisme: la condemna de no gaudir del que ja teníem, sempre empesos a desitjar una altra cosa. La roda de la gàbia s’ha blocat i el hàmster no ha tingut més remei que aturar-se.

Vàrem inaugurar el confinament amb un preciós poema de Mariangela Gualtieri, “Nou de març de dos mil vint”. Jo l’acabo amb un parell de versos seus: “Ens havíem d’aturar i no ho aconseguíem” i “Hi ha or, crec, en aquest temps estrany”.

El poema de Mariangela Gualtieri (Cesena, 1951), que en pocs dies es va escampar per les xarxes socials italianes com una taca d’oli, porta com a títol la data del nou de març, el dia que a Itàlia es va decretar el confinament de tota la població. El podeu escoltar aquí sota recitat per l’autora i amb el text projectat en la pantalla. Una mica més avall trobareu la versió catalana que, com l’article de Michele Serra, també, desvergonyit, m’he animat a fer.

Nou de març de dos mil vint

Mariangela Gualtieri

Això et vull dir
que ens havíem d’aturar.
Ho sabíem. Ho sentia tothom
que era massa embogida
la nostra manera de fer. Estar a dintre de les coses.
Tothom fora de nosaltres.
Sacsejar cada hora, fer-la fructificar.

Ens havíem d’aturar
i no ho aconseguíem.
Ho havíem de fer plegats.
Alentir la cursa.
Però no ho aconseguíem.
No hi havia força humana
capaç de fer-nos parar.

I com que això
era un desig tàcit comú
com una voluntat inconscient
potser la nostre espècie ha obeït
i ha deslligat les cadenes que blindaven
la nostra llavor. Ha obert
les escletxes més secretes
i ha permès l’entrada.
Potser va ser per això que després hi va haver un salt
d’espècie -del rat penat a nosaltres.
Alguna cosa en nosaltres s’ha volgut obrir de bat a bat.
Potser, no ho sé.

Ara som a casa.

És portentós el que està passant.
I hi ha or, crec, en aquest temps estrany.
Potser hi hagi dons.
Palletes d’or per a nosaltres. Si ens ajudem.
Hi ha una crida molt forta
de l’espècie ara i és com a espècie
que cadascú ha de pensar-se. Un comú destí
ens manté aquí. Ho sabem. Però no bé del tot.
O tothom o ningú.

És potent la terra. Viva de debò.
La sento com pensa amb un pensament
que no coneixem.
I què és el que passa? Considerem
si no és ella la que mou.
Si la llei que té ben orientat
l’univers sencer, si tot el que passa, em pregunto,
no és la plena expressió d’aquella llei
que ens governa també a nosaltres -com
a cada estrella- a cada partícula del cosmos.

Si la matèria obscura fos aquest
mantenir-nos tots junts amb un fervor
de vida, amb l’escombriaire de la mort que ve
per equilibrar cada espècie.
Per mantenir-la dintre de les seves mesures, al seu lloc,
aconduïda. No som nosaltres
els que hem fet el cel.

Una veu imponent, sense paraules
ens diu ara que ens quedem a casa, com infants
que n’han fet una de grossa sense tenir-ne coneixement,
i que no hi haurà ni petons ni abraçades.
Cadascú dintre d’una frenada
que ens projecta cap enrere, tal vegada a les lentituds
de les velles avantpassades, de les mares.

Mirar més el cel,
tenyir d’ocre un mort. Fer per primera vegada
el pa. Mirar bé un rostre. Cantar
molt suaument perquè un infant s’adormi. Per primera vegada
estrènyer amb la mà una altra mà
sentir fortament l’entesa. Que estem junts.
Un sol organisme. Tota l’espècie
la portem en nosaltres. I dintre nostre la salvem.

A aquella encaixada
d’un palmell amb el palmell d’un altre
a aquella senzilla acció ara prohibida
hi tornarem amb una comprensió més gran.
Serem aquí, més atents crec. Serà més delicada
la nostra mà dintre del funcionament de la vida.
Ara ja sabem com arriba a ser de trist
estar allunyats un metre.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *