El virus i l’italià (6).

(La sèrie comença aquí)

A través d’alguna persona coneguda que ara soc incapaç de recordar, a finals de febrer de 2007 l’A. i jo ens vàrem posar en contacte amb la Maria Teresa Gómez Horta, l’única guia catalana acreditada al Vaticà, per veure si entre el 8 i l’11 de març -dates previstes per a la nostra estada, la primera, a Roma– tenia disponibilitat per fer-nos una visita guiada als Museus del Vaticà. Ens vàrem posar d’acord i, juntament amb dues persones més –una mare amb la seva filla provinents de Vilassar— vàrem dedicar tot un matí a conèixer aquell cúmul de meravelles que contenen les dependències vaticanes. La feina de la Maria Teresa ens va semblar impecable; tant, que ens vàrem apuntar el seu nom, adreça i telèfon amb tinta a l’agenda d’adreces recomanables perquè teníem la convicció que tornaríem a Roma i que tornaríem a requerir els seus serveis.

Una convicció que es va fer realitat nou anys després, el maig de 2016, quan vàrem visitar novament Roma. Aquesta vegada, però, no érem l’A. i jo només sinó que hi vàrem anar amb la colla d’amics veterans més uns acompanyants de luxe: la parella formada per l’escriptor Joan F. Mira i la seva muller Pilar, ell un profund coneixedor de Roma i ella una aguda experta en art. En aquesta ocasió la Maria Teresa ens va guiar per un parell d’indrets molt concrets: la Villa Borghese i, novament, el Vaticà (amb l’afegitó d’un recorregut especial per les estances Borja en el transcurs del qual el mestre Mira ens va il·lustrar a tots els presents amb la saviesa que li és habitual i que ja us podeu imaginar).

Des d’aleshores no ens hem tornat a veure amb la Maria Teresa però hem continuat mantenint un intens contacte per internet fins ara mateix que li acabo d’enviar “Tots els camins”, el nou llibre de memòries de Joan F. Mira, ambientades en gran part a la Ciutat Eterna, i em serveix de gran ajuda quan tinc problemes de comprensió d’algunes expressions italianes que el diccionari no m’aclareix prou.

La Maria Teresa encapçala el relat d’aquest apunt (i del que vindrà a continuació perquè ja m’ensumo que el d’avui s’allargarà una mica) que he estructurat de forma bàsicament cronològica i en el qual vull explicar les felices coincidències amb persones interessants i sàvies en temes itàlics que l’atzar ha volgut que es creuessin en el nostre camí. En aquest paquet de guies turístics he d’esmentar també el gran Sandro Privitera que fa dos anys ens va fer de guia per la zona de Sicília que envolta l’Etna. Sobre ell en aquest apunt vaig escriure:

“Visitar el volcà Etna acompanyat per algú que, a més a més de ser un reputat guia turístic, és nascut a Catania, doctor en geologia, professor universitari i especialista en vulcanologia és un privilegi que no gaudeixes tots els dies. Aquest és el cas de Sandro Privitera, un home que us acompanyarà per tot Itàlia i que, sobretot, us demostrarà el molt que sap de la seva professió de geòleg a les dues puntes del país: als Alps Dolomites i al “seu” Etna. Si a més a més teniu en compte el lema llatí que presideix els seus correus electrònics —“Per aspera ad astra”, és a dir: “pel camí aspre, a les estrelles”— veureu que en Sandro és una persona singular que val molt la pena de conèixer. Jo vaig tenir-ne l’oportunitat la setmana passada i no me’n penedeixo gens.”

Un altre guia singular, que tot i ser sicilià us pot atendre també en català, és en Dino Cuttitta. En el mateix apunt de 2018 vaig escriure això sobre ell:

Dino Cuttitta, sicilià de Piazza Armerina és un guia veterà i enamorat de Catalunya. Pel que explica, va descobrir el català veient per You Tube un capítol d’“El cor de la ciutat” i es va decidir a aprendre el català gràcies als llibres, gramàtiques i diccionaris que comprava a la Llibreria Ona, aleshores encara a la Gran Via, quan venia a Barcelona. Anys enrere (2013) va aparèixer en un “Afers Exteriors” en què Miquel Calçada visitava Sicília (vegeu-lo aquí) i això va permetre que molts en tinguéssim notícia d’ell per primera vegada. La setmana passada me’l vaig trobar a la Villa Romana di Casale, a Piazza Armerina, i em va anunciar que en un proper “Katalonski” de TV3 hi treuria també el nas (ja s’ha emès: vegeu-lo aquí a partir del minut 29’26”). Un gran personatge, en Dino…”

Però si l’A. i jo podem parlar de mestres de debò i podem dir que hem tingut la gran sort de ser introduïts en l’univers italià -i molt especialment en el de la Toscana– per gent de gran solvència hem de parlar necessàriament de la C. i d’en R. que ja han aparegut unes quantes vegades, tant en aquesta sèrie com en apunts anteriors, i que crec que mereixen -encara que sigui de manera fugaç- que descorri una mica la cortina de discreció que són les inicials dels seus noms per dir que em refereixo a la Cristina i al Raimon.

Amb ells vàrem fer el nostre debut toscà durant tres dies de novembre de 2007 de difícil oblit (ho vaig explicar aquí i també aquí) i hi vàrem tornar l’any següent. Si arriben a llegir aquest apunt potser es pensaran que exagero, però jo encara consulto de tant en tant el sobre on guardo tota la informació que la parella (i sobretot la Cristina, llicenciada en Belles Arts, professional prestigiosa i persona dotada amb una esmolada sensibilitat artística) ens anava enviant uns dies abans perquè poguéssim gaudir d’aquelles meravelles amb la millor preparació.

Sortosament, en la nòmina de persones que ens han ajudat a estimar i a entendre més a fons Itàlia hi ha uns quants noms més. Ara mateix em surt el de l’amic Joan Isaac, gran coneixedor de la música italiana, al qual cada vegada que m’enfilo a un avió en direcció cap allí li demano consell sobre quins discos val la pena que compri.

Ara toca parlar d’una altra gran persona: l’estimat Franco Landini. Però com que s’ha confirmat el que em temia i m’he allargat molt decideixo posar punt final a l’apunt i emplaçar-vos pel següent capítol -el setè- d’aquesta sèrie que m’he empescat sobre el virus i l’italià. Una sèrie que, tot evocant persones i llocs que a l’A. i a mi ens han proporcionat tantes estones de felicitat, m’està ajudant a fer molt més suportable la murga d’aquestes setmanes d’immobilitat i confinament.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *