Totxanes, totxos i maons

Nota prèvia: L’apunt d’avui té un cert aire de lamentació que m’agradaria aclarir de bon començament. Ho dic perquè suposo que en els temps que estem vivint un escrit com el que ara llegireu pot semblar una frivolitat ja que hi ha gent amb maldecaps infinitament més greus que els que hi exposo. Tanmateix, no puc deixar de banda que des de fa setze anys i al llarg de quasi quatre mil apunts he mirat de comentar en aquestes Totxanes –barreja de dietari i de memòria personal– les coses que m’envolten amb la màxima sinceritat. I, sobretot, sense cap intenció de pontificar. És així com m’agradaria que l’apunt es llegís.

———————————————————————————————————-

Obro un breu parèntesi en la sèrie que estic escrivint aquests dies sobre la meva relació amb la llengua italiana per explicar que si les coses no s’haguessin esgarriat en forma de pandèmia mortal avui, dilluns 11 de maig de 2020, l’A. i jo –amb una colla de col·legues amb els quals ja fa temps que fem expedicions en grup per Itàlia— estaríem volant en direcció a Bari per començar un viatge de sis dies per la Pulla, la Vall d’Ítria, el Salento (la punta del taló italià) i un petit, però ple de substància, tast de la Basilicata: la insòlita ciutat de Matera.

Val a dir que les obligades restriccions del Covid-19 han estat força inoportunes per a mi i l’A. perquè han coincidit amb un període viatger d’una intensitat i efervescència com mai fins ara havíem planificat. M’explico: després del viatge a la Pulla que acabo de comentar teníem prevista –i reservada–  la primera sortida a Itàlia amb la nostra néta. La reserva era pels dies 23 a 26 de juny a Venècia.

Fins aquí els dos viatges que jo havia planificat amb l’A., Però resulta que en aquest calendari hi ha un afegitó inesperat en forma d’esplèndid regal-sorpresa que ella havia planificat pel meu setantè aniversari (el passat 19 de març, vegeu aquí) consistent en un viatge a Niça i a Mònaco entre els dies 22 al 24 d’aquest mes de maig per assistir als entrenaments i a la cursa del Gran Premi de Mònaco de Fórmula 1. Tres viatges, doncs, perfectament organitzats des de fa mesos i amb reserves formalitzades que les circumstàncies han fet que ara com ara ens els hàgim de pintar a l’oli.

L’agenda de viatges previstos pels propers mesos tenia encara alguna fita pendent de madurar una mica més, però que no hauríem trigat gaire a concretar. Dues, més exactament. La primera és una idea que des de fa temps em ronda pel cap i que potser hauríem fet realitat aquest mateix any: passar un Nadal a Roma. La segona fita (un experiment, de fet) és una mica més agosarada, ateses les nostres veteranes característiques, i en principi la situàvem en el primer semestre de 2021: volíem instal·lar-nos en una ciutat desconeguda per a nosaltres i viure-hi durant dos mesos no pas en un hotel sinó en un pis o en un apartament amb la intenció d’adaptar al màxim la nostra quotidianitat a les rutines dels habitants d’aquell indret. Una ciutat de mida mitjana, amb recursos i comoditats assegurades (allò de les ‘veteranes característiques’), on es parli una llengua que coneguem i comunicada de manera fàcil amb Barcelona. Abans del virus no havíem tancat encara el projecte, però tot ens feia pensar que Montpeller seria un indret amb força números per a la nostra tria. Ara ja no sé què acabarem fent…

El Covid-19 ens ha reclós  –a nosaltres i a uns quants milions més d’habitants d’aquest planeta– dintre d’un parèntesi del qual ara com ara és molt difícil preveure com i quan podrem sortir. No cal dir que seguirem atentament totes les instruccions que hàgim de seguir (principalment si venen del nostre Govern, és clar), que mirarem d’escapolir-nos com fins ara de les grapes del maleït virus i que, sobretot, continuarem preservant els nostres records i alimentant el foc de les il·lusions de cara al futur.

Així doncs, tranquil·litat, prudència, empenta, cap clar i que mai mai mai ens abandonin les ganes de somriure…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!