El virus i l’italià (5).

(La sèrie comença aquí)

Una setmana de maig de 2017 i una altra, també de maig, de 2018 el nostre grup de veterans es va dedicar a conèixer Sicília amb una mica més de deteniment. El primer any la meitat occidental, la de Palermo (és a dir, la que en cap moment té vistes de l’Etna), i l’any següent la meitat oriental presidida pel volcà i la ciutat de Catània just a sota seu.

Les compres de llibres del primer any les vaig fer a Agrigento i es varen centrar en un sol títol, però ben il·lustre: “Il Gattopardo”, de Tomasi di Lampedusa, en format de llibre de paper i d’audio-llibre amb la veu de Toni Servillo, l’actor de “La grande bellezza”. Les del segon any es varen centrar en tres importants autors sicilians amb obres molt relacionades amb l’illa: “Conversazione in Sicilia”, d’Elio Vittorini, “Lessico famigliare”, de Natalia Ginzburg, i “I Malavoglia”, de Giovanni Verga.

Aquest inventari de compres de llibres italians -dels quals en tots els casos tinc també la corresponent versió catalana- l’acabaré enumerant uns quants casos inversos. És a dir, llibres d’autors d’aquí que he trobat i comprat en versió italiana: “Io confesso”, de Jaume Cabré, “Quieto”, de Màrius Serra, “Il segreto dell’ultimo figlio. La maledizione dei Palmisano”, de Rafel Nadal, i “Il poema della rosa sulle labbra”, de Joan Salvat Papasseit.

Al final del segon apunt d’aquesta sèrie comentava que des d’aquell primer –i ja llunyà– tast que l’A. i jo vàrem fer a Roma el 2007 la nostra relació amb Itàlia s’ha caracteritzat per unes quantes intuïcions i unes quantes coincidències la suma de les quals m’han portat fins a la situació actual en què aprofito el confinament provocat pel virus per intensificar les meves aproximacions a la llengua i la cultura d’aquell país.

Les intuïcions ja les he explicat: han estat les diverses compres de llibres que he anat fent tots aquests anys. Però hi ha un altre factor que, afortunadament, ens ha acompanyat també: hem tingut la sort de coincidir en el nostre camí amb unes quantes persones que ens han ajudat a treure el màxim profit dels nostres viatges. Persones gràcies a les quals hem pogut aprofundir una mica més en el coneixement de l’art, la cultura, el tarannà i les tradicions italianes.

Per ordre cronològic he de començar la llista parlant de la Maria Teresa Gómez Horta, l’única guia turística catalana acreditada al Vaticà. Amb ella –i alguns altres guies que també hem conegut i que també esmentaré– començarà el següent apunt d’aquesta sèrie.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *