El virus i l’italià (1).

Que ningú es pensi que faig el tifa o que vaig de frívol per la vida, però he de confessar que aquests dies de tancament a casa els estic aprofitant per fer un munt de coses que en circumstàncies normals no podria o no se m’acudirien de fer. Per exemple, aprofundir –de manera totalment autodidacta, m’apresso a dir-ho- en l’aprenentage de la llengua italiana.

No parteixo pas de zero, diguem-ho tot. Els que segueixen des de fa temps aquestes Totxanes coneixen molt bé la relació que l’A. i jo tenim amb Itàlia i saben que ve de lluny. Més concretament de març de 2007, quan vàrem aprofitar que en la carta que els nois de casa havien escrit als Reis hi havia un viatge de tres dies a Roma que, com no podia ser altrament, vàrem gaudir a fons. En teniu testimoni en aquest apunt i en aquest altre.

Va ser el nostre primer contacte amb el món italià i d’aleshores ençà –ja sigui en escapades de ponts, de caps de setmana o d’estades més llargues que van d’una setmana fins a un mes complet– hem visitat Itàlia en vint-i-una ocasions. Una xifra que enguany s’hauria incrementat com a mínim amb dos viatges més (a la Pulla, la setmana vinent, a Venècia el juny i potser una tercera escapada en època nadalenca a Roma) i que per culpa del refotut virus ens els haurem de pintar a l’oli.

Des d’aquell viatge inicial Itàlia ens ha captivat amb un munt d’arguments: el paisatge, la gastronomia, el clima, les tradicions, l’art, l’arquitectura de poblets i de ciutats, els monuments, la gent, la literatura… i una llengua no gaire allunyada de la nostra que ens entra fàcilment per l’oïda gràcies a una certa cantarella amb què allí la parlen. Una cantarella que des del primer moment em va atreure perquè lliga molt amb la imatge que, al meu parer, projecten els italians.

Aquell mateix 2007 del nostre debut romà vàrem tenir la sort, pocs mesos després, de fer una primera incursió a la Toscana de la mà dels estimats R. i C., sense cap mena de dubte els millors guies a què podíem aspirar en aquells moments d’iniciació a tot aquell món que tot just començàvem a conèixer. Si sentiu curiositat per com varen anar aquells dies vaig escriure un apunt (aquest) al final del qual trobareu uns quants enllaços que complementen l’explicació i, SOBRETOT, aquest enllaç a unes notes escrites pel nostre amic R. que us donarà indicació exacta de en quines mans ens vàrem posar l’A. i jo per introduir-nos en la cultura i la quotidianitat italiana.

Val a dir que per a la gent com l’A. i jo, que vàrem viure la nostra educació sentimental en les dècades dels cinquanta i dels seixanta del segle passat, els nostres primers contactes amb Itàlia ens varen arribar a través de dos àmbits molt concrets: el cinema i la música. Per bé que, ara que hi penso, en el meu cas hi va haver encara un tercer àmbit que va ser també força important.

Us ho explicaré en el proper apunt i continuaré aquesta sèrie que auguro que donarà joc per a uns quants més.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *