Especial Sant Jordi (setanta-tresena carta a la meva neta).

Estimadíssima Mila,

Començo aquesta carta el dijous 23 d’abril després de sopar; és a dir, quan falta molt poc perquè caigui un altre full del calendari i deixem enrere per sempre la festa de Sant Jordi d’aquest 2020 tan peculiar (deixem-ho en peculiar) que estem vivint per culpa del virus que fa estralls arreu del món. Una festa que els catalans celebrem cada any d’una manera molt especial, molt nostra, perquè ni evoquem cap gesta bèl·lica (que per regla general seria alguna derrota), ni fem grans escarafalls (és un dia feiner), ni estirem més el braç que la màniga (som catalans). És, ras i curt, la festa de la civilitat i de la gentilesa. Del llibre i de la rosa. De la cultura i de l’amor. De la primavera.

Una festa que enguany no hem pogut celebrar com és habitual –omplint les llibreries, comprant roses i ocupant els carrers– per culpa del confinament al qual estem sotmesos des del 13 de març. Si tot va bé la celebrarem d’aquí a tres mesos, el 23 de juliol. Serà, doncs, un Sant Jordi d’estiu. Si tot va bé…

Mira que te n’he explicat, de coses, en aquesta setantena llarga de cartes que porto escrites fins ara, però em sembla que mai t’havia parlat de la festa de Sant Jordi. Una mancança que m’apresso a esmenar ara mateix. Val a dir que en el meu cas concret hi ha unes connotacions que la fan encara més especial, aquesta festa. I no és pas d’ara, sinó des de fa trenta anys. Des que vaig començar a dedicar-me a parlar de literatura i de llibres en alguns diaris i revistes.

Resulta que, paradoxalment, pels crítics literaris Sant Jordi és un dels dies més tranquils de l’any perquè, de fet, hem viscut immersos en les novetats literàries des del mes de febrer. És a dir, que el 23 d’abril ens agafa amb tota la feina acabada. Com a màxim, toca sortir en algun programa de ràdio o explicar les impressions del dia a peu de carrer davant de la unitat mòbil d’alguna cadena de televisió. Res: una menudència comparada amb la feinada que hem hagut de fer fins aquell dia.

Com que jo, a més a més, tenia la sort de treballar en un edifici de la Rambla a tocar de Colom, cada vint-i-tres d’abril feia –i ara, que estic jubilat, encara ho faig– el mateix ritual: llevar-me molt d’hora i anar de seguida cap a la Rambla, a veure com muntaven les parades. En alguna època (ja fa temps que no) coincidia amb molts editors que, barrejats amb el seu personal, s’arremangaven com els primers per descarregar caixes de les furgonetes, muntar les parades i preparar les piles dels llibres per tal de començar l’activitat tan aviat arribessin els compradors més matiners.

A força de passar-hi cada any ja n’hi havia uns quants que esperaven la meva visita. Si, a més a més, havia escrit recentment algun comentari sobre algun dels llibres que havien editat me’n parlaven i, si calia, em donaven les gràcies. O no.

Quan arribava al començament de la Rambla de Catalunya –un lloc on habitualment la gent poc desitjable del Partido Popular (PP) plantava el seu estand (¿vols una paradoxa més gran: el PP i la cultura?)– feia pinça amb els dits per fer ben visible que em tapava el nas, girava cua i tirava carrer avall cap a la feina. Si pujant seguia amb més atenció les parades que tenia a la meva dreta, tot baixant feia el mateix i així podia dir que ho havia vist tot. Quan arribava a l’alçada del Mercat de la Boqueria hi entrava i –ritual de Sant Jordi— esmorzava de forquilla, com les persones. A Cal Pinotxo, generalment. Després, quan tornava a la feina repartia entre la gent del meu equip els llibres que uns dies abans havia comprat pensant en ells i que en la majoria dels casos –privilegi de crític literari– havia aconseguit que l’autor o autora hi posessin una dedicatòria pensada per a cada company. Ho vaig fer amb llibres de Jordi Llavina, de Maria Barbal, de Màrius Serra i dos o tres autors més que ara mateix no recordo.

Sé molt bé que t’explico detalls que ara ja no són els mateixos. Abans t’he dit que la meva relació amb la festa al carrer va començar fa trenta anys i això pesa. A més a més, estic segur que quan llegeixis això la Festa de Sant Jordi continuarà vigent, però serà encara més diferent. És el que pertoca: els signes del pas del temps.

Sant Jordi és, també (i a mida que faig anys cada vegada ho veig més clarament), l’ocasió per treure a la superfície sentiments bells, gentils i nobles. Uns sentiments que, amb la força de la seva bondat intrínseca, superen tots els obstacles. Com, per exemple, aquesta situació d’alarma que ens obliga a estar tancats a casa.

No és només una frase bonica, estimada Mila (i això sí que t’ho he escrit en alguna carta anterior): els bons sentiments surten sempre a la superfície. En tinc un munt de proves, però t’explicaré la més recent: comença amb el missatge de WhatsApp que el mateix dia vint-i-tres em va enviar la R. una veïna de la nostra escala. Deia: “Feliç Sant Jordi! Les teniu a la porta” i adjuntava la imatge que trobaràs just aquí sota.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

I, efectivament, tal com pots veure en la imatge que encapçala aquesta carta, penjant del pom de la porta del nostre pis vàrem trobar una bossa feta a mà guarnida amb unes cintes amb les quatre barres i a dintre un parell de galetes casolanes fetes per la R. Unes galetes, val a dir, boníssimes que ja coneixíem d’altres ocasions.

Ella potser no n’era del tot conscient, però amb un gest tan senzill i amable com aquell la R. acabava de demostrar que contra la gentilesa de Sant Jordi no hi ha dracs fatxendes ni virus malabèsties que la puguin véncer.

Tan bon punt vàrem obrir la bossa l’àvia i jo vàrem clavar queixalada a les galetes i tot seguit vaig enviar a la R. dues fotografies de retorn: una que només deia ‘nyam nyam’

(nyam nyam…)

… i una altra, amb la rosa que l’àvia i jo hem fabricat enguany amb recursos casolans desitjant-li també un bon Sant Jordi.

M’aturo perquè crec que ara sí que puc dir que ja t’he transmès el significat de la festa de Sant Jordi. Et prometo, però, una nova carta ben propera en la que et parlaré de com estem portant aquest confinament que ja supera les cinc setmanes.

Fins ben aviat, doncs.

——————————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari