Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 d'abril de 2020
0 comentaris

Dos articles de Xavier Roig amb referències a l’Anuari Mèdia.Cat.

Els habituals d’aquestes Totxanes sabeu de sobres amb quin interès segueixo els articles que cada divendres el senyor Xavier Roig publica al Diari Ara.

També he esmentat en més d’una ocasió el meu interès i admiració per la feina que fa el Grup de Periodistes Ramon Barnils (vegeu aquí la seva pàgina web) per una informació veraç i deslligada dels nuclis del poder. Una feina desenvolupada dia a dia que, a més a més, des de fa deu anys es complementa amb la publicació –finançada mitjançant campanyes de micromecenatge, via Verkami, amb les quals tinc l’orgull de dir que he cooperat des del primer número- de l’Anuari Mèdia.Cat. Una publicació que exhibeix un lema sempre defensable i molt més en els temps que corren: ‘Una mirada crítica als silencis i sorolls dels mitjans de comunicació’.

Us deixo amb dos articles de Xavier Roig relacionats amb l’esmentat Anuari del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Aprofiteu-ho, que n’hi ha per sucar-hi pa (i tingueu en compte que, com solc fer habitualment, m’he permès destacar en vermell els fragments que em semblen més significatius):

 

Ens ha sortit predicador

Xavier Roig (Diari Ara del divendres 27 de març de 2020)    (vegeu-lo també aquí)

Una de les claus de l’èxit de qualsevol organització (empresa, ONG, cooperativa, club, etc.) consisteix en trobar la millor gent possible per gestionar-la. Les empreses o els projectes d’èxit ho són perquè posen molta atenció en dos fets: la selecció del personal i el mètode pel qual aquest personal es va posicionant dins l’organització. No sobreviuen les organitzacions amb professionals mediocres llevat, està clar, dels monopolis o de les empreses associades al poder –empreses de tarifa regulada, per exemple.

Com que estic profundament convençut de la importància de l’èxit de les organitzacions en funció de la vàlua de la gent, he de suposar que en el cas del sector de la política les coses segueixen un camí similar. Cal seleccionar els millors per, després, anar-los promocionant. I l’àrbitre d’aquesta jugada ha de ser l’elector, el contribuent, que, al capdavall, és qui manté “l’empresa” mitjançant els seus impostos. I no em cansaré de repetir que, donat que el sistema electoral espanyol –que no és res més que el sistema de selecció del personal polític– és pèssim, mai podrem tenir bons polítics.

I aquí voldria desballestar algun tòpic que està massa estès. Es diu que els polítics europeus també són incompetents. Mentida. Agafem Alemanya. El senyors Kohl i Schröder abans, i la senyora Merkel ara, han fet la seva feina de manera apropiada. Ens poden ser afins o no, ideològicament, però han estat gent professional i seriosa. Els membres del Bundestag (el Parlament alemany) treballen molt i de valent –gent preparada–. No s’unifica un país, ni se subvenciona la Unió Europea ni s’absorbeix un milió de refugiats per atzar. I el mateix succeeix a França, en una altra escala. El senyor Macron està duent a terme reformes i projectes de les quals aquí no en tenim ni idea –els nostres mitjans menyspreen la informació internacional si no és sensacionalista–. Accions de govern que ja voldríem per a nosaltres. El nivell d’acceptació del president Macron ha pujat per sobre del 50% arran de com està gestionant la crisi actual. I fem befa del senyor Boris Johnson –a qui, particularment, no votaria mai–, però el seu coratge i empenta no s’ha vist mai pels nostres rodals. Malgrat la tendència a ser un tararot erràtic, ha començat a ser respectat pels britànics –alguns amics anti-Brexit que el menystenien, ja no ho fan–. És tenaç. No és un semisec.

Que els ciutadans de qualsevol democràcia critiquin els polítics al poder? Normal. És la missió del contribuent. Ara bé, la pèssima qualitat dels nostres polítics no té parangó a Europa –inclosa Itàlia, país molt més intel·ligent socialment que nosaltres–. Perquè no patim un problema d’ideologies, sinó de vàlua dels individus. Tenim uns polítics individualment dolents, incompetents. I comencem, només comencem, a detectar-ne les conseqüències.

Bé, el cas és que el nostre sistema electoral ara ha expel·lit un primer ministre, Pedro Sánchez, que té vocació de predicador. Ha sortit xarlatà. Però no pas de l’estil dels predicadors nord-americans –al cap i a la fi, allí estan tocats pel protestantisme i saben qui posa el rostit a taula–. El de la Moncloa és dels de la pitjor estofa: el predicador hispà. El típic farsant de verbositat inflamada que corre per Llatinoamèrica. El que propaga discursos a un públic àvid de demagògia populista i estatista. És un dels molts subproductes resultants de l’empastifada sociocultural que els ibèrics vam deixar allí.

Els polítics espanyols van empitjorant a cada bugada –alguns de catalans, temporalment i molt parcialment, se’n salven perquè la situació de risc estimula un cert darwinisme, ja que exigeix coratge–. I aquesta frivolitat en el procés de selecció política s’ha d’acabar pagant. No pot ser que un territori estigui governat per un personal tan inservible sense patir-ne les conseqüències. Seria injust. D’acord que una part ens la soluciona Europa amb els seus mètodes i procediments d’obligat compliment. Però d’altres coses no. Ara, en aquesta crisi del coronavirus, estem pagant les conseqüències de tenir uns polítics espanyols –al govern, al Congrés, arreu!– perfectament inútils. Gent incompetent, mediocre i estafadora –l’aixecada de camisa dels 200.000 milions no té rival– a la qual els mitjans només critiquen superficialment, o a partir d’anècdotes passatgeres, perquè mai se sap qui els donarà les subvencions arribat el moment.

Fantàstic! Hem aconseguit que els pitjors arribin dalt de tot. Ja hi són. Molts es preguntaran: aleshores com es governa? Perquè, esclar, la feina –incompetent i casernària– algú l’ha de fer. D’això en parlarem la setmana vinent. L’Anuari Mèdia.cat del 2019 ens en dona algunes pistes valuoses.

 

Sense polítics no hi ha democràcia ni governança

Xavier Roig (Diari Ara del divendres 3 d’abril de 2020)    (vegeu-lo també aquí)

Al llarg d’aquesta setmana els membres del govern espanyol han demostrat que a la seva incompetència hi sumen la vocació de trilers. Dictar una moratòria en el pagament de la quota d’autònoms a les dotze del migdia, quan la quota ja ha estat carregada pel banc a les vuit del matí, denota una indubtable voluntat d’insultar la intel·ligència del contribuent. Demagògia de vol ras tampoc els n’ha faltat. Dir que els impostos s’han de pagar perquè, altrament, el personal mèdic no cobraria, demostra el nivell de mesquinesa que corre per la Moncloa.

El primer cop que vaig aterrar a Llatinoamèrica em van dir: “Aquí els governs no estan manipulats pels poders fàctics -allò que molts anomenen les màfies-. No senyor. És que ells, els governs mateixos, són els poders fàctics!” I aquest és el punt al qual hem arribat a Espanya. Algú podria pensar que un govern feble, o farcit d’ignorants, està en mans dels poders fàctics -en el cas d’Espanya, la banca i l’Íbex-. I no és ben bé així.

Un govern, com qualsevol òrgan de gestió, és molt depenent del suport que rep de la seva estructura administrativa i tècnica. En aquest cas estem parlant dels alts funcionaris. Un consell de ministres ha de saber què succeirà si, per exemple, apuja un punt la retenció de l’IRPF (recaptació immediata, reducció del consum i la inflació, etc.). I tota aquesta informació s’ha de tenir disponible quan es demana per poder prendre la decisió. Per tant, un ministre ha de ser caut per tal de no ser manipulat pels seus alts funcionaris. Ara, si el ministre en qüestió és incompetent, els funcionaris se’l mengen amb patates. I aquesta ha estat una de les característiques de successius governs espanyols.

Vaig acabar l’article de la setmana passada parlant-los de l’Anuari Media.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i dirigit pel senyor Ferran Casas (*). Publiquen allò que la resta de mitjans silencien, i subsisteixen gràcies al micromecenatge (des d’aquí encoratjo els lectors que s’hi apuntin i hi ajudin). Doncs bé, un dels articles (**) parla d’un fet transcendental. Referit a l’aparell de l’estat espanyol, de la maquinària funcionarial. Atenció. Dos terços dels alts funcionaris de l’Estat són madrilenys. I per cada quinze alts funcionaris d’origen madrileny, només n’hi ha un de català. I tot plegat dins d’un ambient de castes familiars. Més coses. El 60% d’aquests alts funcionaris estan en excedència: a la política i a empreses de l’Íbex (empreses que els contracten perquè saben qui remena les cireres públiques). A l’Anuari s’explica que el primer assalt de l’alt funcionariat al poder -en aquells moments per governar “indirectament”– va tenir lloc en guanyar Zapatero, que havia arribat al govern amb una mà al davant i una altra al darrere. Però és amb l’arribada de Rajoy i l’entrada de Sáez de Santamaria que els funcionaris assalten el poder directament. La política ha mort.

A molts no els agradarà llegir-ho, però a l’actual govern espanyol només hi ha una persona que realment puguem qualificar de “polític de professió”: el senyor Pablo Iglesias. La resta són funcionaris (tretze, dels quals tres són jutges), càrrecs públics no electes (tres), gent de partit (quatre), professionals d’empresa (un). Evidentment, cap d’ells (excepte el senyor Duque, que és el professional d’empresa) té carrera en l’àmbit tècnic. I així va el país. Aleshores, no cal sorprendre’s de veure generals empolainats amb quaranta medalles donant rodes de premsa. Perquè, en el fons, militars o no, aquesta gent és la que governa. I esclar que són gelosos de recaptar impostos i no perdonar la quota d’autònoms. Els hi va el salari!

Si observen el que ha succeït a Catalunya durant el Procés detectaran que no va haver-hi diàleg polític perquè, simplement, no hi havia polítics. Els que hi havia no sabien ni el que vol dir fer política. Judicialització de la política? No siguem innocents. Simplement una forma de governar: l’administrativa. Els jutges? No són res més que companys de carrera de tots aquests que governen -a l’actual govern Sánchez n’hi ha tres!-. Ja no cal manipulació del govern espanyol per part dels funcionaris. El govern són ells!

Ens hem carregat la política perquè els partits porten temps generant mals polítics. I ho han fet per degeneració del sistema. No tenim una estructura electoral que porti a presentar candidats que lluitin pel seu escó, a diferència dels països veïns. Sense política no hi ha democràcia. I ara el covid-19 ens alerta del problema. Però fa temps que els ciutadans, a Espanya, som purs administrats. Una massa de població dirigida per uns bípedes d’una incommensurable i maliciosa mediocritat.

——————————————————————————————————

(*) Podeu comprar l’Anuari Mèdia.Cat de 2019 en aquestes llibreries.

(**) Aquest article es titula “15 madrilenys per cada català al ‘deep state'”, el seu autor és el periodista Dani Sánchez Ugart (Sant Cugat del Vallès, 1989) i de moment el podeu llegir aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!