Ava Gardner / Màrius Cabré: salsa rosa de fa 70 anys (2).

(La sèrie comença aquí)

A les dotze del migdia del divendres 14 d’abril de 1950 –és a dir, avui fa exactament setanta anys– aterrava a l’aeroport de Madrid un avió provinent de Londres en el qual viatjava Ava Gardner. Ella era la protagonista principal de la pel·lícula “Pandora and the Flying Dutchman” (‘Pandora i l’holandès errant’), el rodatge de la qual, dirigit per Albert Lewin, començava pocs dies després en escenaris naturals de la Costa BravaTossa, principalment– i de la ciutat de Girona.

Decididament “Pandora…” no ha passat, ni de bon tros, a la llista de les cintes més remarcables de la història del cinema. Si més no pels seus valors artístics. Una altra cosa molt diferent va ser, però, tot el mullader que hi va haver al llarg de les set setmanes que va durar el rodatge entre l’actriu i Màrius (Mario, aleshores) Cabré, home polifacètic i molt atractiu que, entre altres aptituds i oficis, era actor i torero i que en la pel·lícula de Lewin es convertia en Juan Montalvo, un torero que conquistava a cops de valentia el cor enamoradís de la fascinant Pandora Reynolds.

Ja vaig explicar en l’apunt que obria la sèrie (aquest) algunes coses sobre aquell peculiar rodatge –amb visita inesperada de Frank Sinatra inclosa per esbrinar què hi havia de veritat en els rumors que li havien arribat– que fins no fa gaires anys encara recordaven els més vellets de Tossa i rodalies i que des de 1998 ha quedat fixat en el paisatge de la vila en forma de monument dedicat, com no podia ser altrament, a la figura d’Ava Gardner.

De fet, si puc parlar amb tanta precisió de les dates d’inici i final d’aquell rodatge no és perquè l’hagués seguit de prop –ep!  jo ja hi era aleshores, que consti; però no m’hi vaig poder fixar gaire perquè tenia només un mes de vida– sinó perquè Mario Cabré va escriure un dietari que explicava, detalladament i en clau poètica, què va passar entre ell i l’actriu durant aquells dies (o, si més no, la seva versió). Em refereixo al “Dietario Poético a Ava Gardner”, publicat el mateix any dels fets, 1950, per Ediciones Cobalto.

Es tracta d’un recull que en vuitanta-quatre pàgines aplega un total de cinquanta-cinc poemes escrits al llarg de quaranta-un dies. El primer es diu “Llegada” i està datat a Madrid la mateixa nit del 14 d’abril. Reprodueixo els dos versos finals: “Más cerca, frente a frente nuestras auras, / ha brotado el amor que siento mío.”

A l’altra punta del llibre, el poema que el tanca es titula “Siempre contigo” i està datat a Barcelona el 25 de maig amb una indicació entre parèntesis “(Jueves, mediodía. Sale para Londres)” que reforça encara més l’instant de què parlen els versos. En reprodueixo la part final: “Los días que se aproximen / no tendrán ni una distancia. / Iré creando el futuro / sobre las horas pasadas. / Todo está aquí, fiel e intacto, / para un regreso del alma. / Siempre contigo y sin mi, / como unidad desbordada. / No más tu, ni yo tampoco, / tan sólo un amor que avanza.”

Gràcies a la precisió en la signatura dels poemes –com a mínim data i lloc en cada un; i l’hora i algunes circumstàncies concretes en uns quants– podem seguir l’arribada en avió d’Ava Gardner a Madrid –una arribada en la que, com dirien les cròniques, “al pie de la escalerilla le esperaba con un espectacular ramo de flores su acompañante de estos días, el apuesto Mario Cabré, con el que compartirá protagonismo en la película que la actriz viene a rodar en tierras españolas.” –, un posterior viatge a Toledo, una anada de quatre dies a Sevilla –la Setmana Santa, però, ja havia passat; el 1950 el Diumenge de Rams va ser el 2 d’abril– i després, ja instal·lada en terres catalanes, els poemes estan datats tots a Tossa, S’Agaró i Girona, tret del darrer, ja esmentat, a Barcelona.

Pel que fa a la visita de Frank Sinatra sabem que el director va aprofitar aquells dies per enviar Cabré a filmar unes quantes seqüències tauròmaques a la plaça de braus de Girona i que el nostre home es va quedar a la ciutat de l’Onyar, instal·lat en un hotel allunyat dels escenaris on podia esclatar la tragèdia. Són els poemes datats entre el 12 i el 15 de maig dels qual destaco el del dia 14 —“(Domingo. Por conferencia telefónica.)”— titulat “I don’t know” amb dos versos finals força eloqüents dedicats a la seva enamorada: “Un amor: acompañada. / Dos a un tiempo: Siempre sola.”

Sobre el que hi pugui haver de cert o d’imaginat en el que s’explica en el “Dietario poético…” en parlaré en un altre apunt d’aquesta sèrie (a la qual li auguro encara dos o tres capítols més, avisats esteu). Avui només hi afegiré dues coses.

La primera és un parell de fragments del pròleg del llibre que es titula “Cumplir lo que se promete”. Començo amb aquest: “Muchas de las columnas que sostienen este DIETARIO POÉTICO son columnas imaginadas de nube o aroma, sombra o suspiro. Otras responden a una auténtica realidad de roca o árbol, mar o estrella.” I acabo amb el que clou l’esmentat pròleg: “¿Recuerdas, sweet doll..? Te prometí un libro de poemas donde el amor y el mar, el alma y lo eterno te hablaran de tu paso por esta Península. Estos poemas cumplen lo prometido. Y ¡es tan hermoso cumplir lo que se promete!”

La segona cosa que volia dir és que, sense voler passar pel que no soc –és a dir, per especialista en poesia amorosa de fa setanta anys– sí que em sembla que el senyor Màrius/Mario Cabré amb una ploma a les mans es defensava força bé (per cert, segons els entesos sembla que, com a torero, amb el capot i l’espasa també). O, si més no, demostrava que, a part de les dosis de sentiment propi que era capaç d’aportar a la seva obra, estava al cas de la poesia que en aquells moments es publicava. O, si més no, la que agradava. Cosa que no es podria dir de molta gent de l’època.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *