Pino Donaggio, ma mare i la llengua italiana (setembre de 1965).

Una cadena de casualitats –combinada amb la gran quantitat de temps que ara tenim per pentinar el gat i pensar en les musaranyes– m’ha tranportat a un dia de setembre de 1965. Però no a un de qualsevol, sinó al dia que vaig mentalitzar-me que aprendre italià no devia ser gaire difícil. Jo tenia 15 anys i, tal com explicaré, si vaig arribar a aquesta convicció tan a la lleugera va ser per culpa de (o gràcies a, segons com es miri) ma mare.

Com un ‘flaix’ m’ha tornat tot a la memòria aquest matí (escric això durant la tarda del divendres 20 de març) quan estava traduint un article de Gabriele Romagnoli per posar-lo en un apunt (aquest) que m’ha semblat que ajudaria a animar al personal. Entre consulta i consulta al diccionari, des de la ràdio que tenim a la cuina m’han arribat uns fragments de ‘Io che non vivo senza te’, una cançó de Pino Donaggio que fa més de cinquanta anys va gaudir d’una gran popularitat a casa nostra.

Per associació d’idees entre la música que sentia i la feina que tenia entre mans he recordat la setena edició del Festival de la Canción Mediterránea –celebrada pels volts de la festa de la Mare de Déu de la Mercè de 1965– en el qual Pino Donaggio va presentar una balada força ensucrada que es deia ‘Si chiama Maria’. Aquesta:

Des del primer moment que la vaig sentir, d’aquesta cançó em van cridar l’atenció unes frases de guitarra elèctrica combinades amb un orgue que se senten tot just comença la peça i que es van reproduint dues o tres vegades més abans del final. (*)

Doncs bé, si heu escoltat el que canta el senyor Donaggio us haureu adonat que en la primera estrofa diu ‘aiutami a trobarla’ i just a l’inici de la segona, ‘é svanita come un sogno’. Dues frases que varen impulsar ma mare de manera totalment espontània a afirmar, amb admiració, que pel que sentia, coneixent el català i el castellà la llengua italiana la podies entendre força bé (afirmació que, en general, és bastant encertada). Després, però, continuava l’argumentació dient, a tall d’exemple, dues frases més concretes: una que sona gairebé igual que en català: ‘ajuda’m a trobar-la’ (traducció correcta)… i una altra que sona gairebé igual que en castellà: ‘es bonita como un sueño’ (traducció incorrecta perquè aquest ‘é svanita’ que sona de manera semblant a ‘es bonita’, realment vol dir ‘s’ha esvait’ o ‘s’ha fos’ com un somni).

Unes precisions idiomàtiques que en aquell moment –any 1965– jo era incapaç de fer i, per tant, aquella afirmació de ma mare sobre la facilitat de l’italià es va quedar incrustada en algun lloc de la meva memòria com una veritat absoluta fins no fa gaires anys, quan he començat a viatjar amb assiduïtat a Itàlia i m’he adonat que, efectivament, era una llengua amb la qual m’hi entenia foça bé de manera intuïtiva. Vull dir, sense haver anat a cap classe ni haver estudiat gens de gramàtica.

Batalletes domèstiques que tenia amagades i que en aquestes circumstàncies tan poc usuals que estem vivint tornen a la superfície arrossegades pels estímuls més impensats.

Per cert, consultant a la xarxa he vist que en aquella edició del Festival –presentat per Federico Gallo i Conchita VelascoPino Donaggio‘Si chiama Maria’ varen quedar classificats en segon lloc. De fet, va passar que aquesta cançó i la grega ‘Min les tipota’, defensada per Niki Camba, van obtenir el mateix nombre de vots del jurat (com a les assemblees de la CUP, vaja) i que en una segona votació la balança es va decantar a favor de la representant de Grècia.

En fi, batalletes de fa cinquanta-cinc anys. Què voleu? Érem així…

——————————————————————————————————

(*) Per cert, ara que l’he tornat a escoltar, he de dir que aquelles frases de guitarra i orgue que el 1965 em varen cridar l’atenció continuen semblant-me un trets remarcables d’aquesta “Si chiama Maria” que avui he evocat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *