Totxanes, totxos i maons

Quarts de nou del matí del dilluns 16 de març. És el primer dia que la declaració de l’estat d’alerta restringeix de manera notable els moviments dels ciutadans al carrer. Surto només per comprar els diaris a la papereria de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Res: tres-cents metres entre anada i tornada.

Pensava que el trajecte el faria sol però veig que m’he equivocat: hi ha bastants veïns que aprofiten aquella hora per passejar el gos i fer que l’animal atengui les urgències de la seva fisiologia.

Tot just sortir del portal em creuo amb una noia que entra a la casa del costat. La conec: té cura d’un matrimoni de gent gran i es protegeix amb una llampant mascareta de color blau que li cobreix mitja cara. Baixo per la vorera més propera a casa, la de l’esquerra i em trobo la primera parella amo-gos que em ve de cara. Vuit o deu metres abans de creuar-nos surto de la vorera fins a la calçada per deixar prou separació.

Camino un tros pel mig del carrer aprofitant que no passa cap vehicle fins que veig, encara lluny, una moto que gira per Sanllehy i puja en la meva direcció. M’encamino cap a la vorera de la dreta, almenys aquí la prioritat la tindré jo. Sobta el silenci i l’absència de turistes que ja a aquestes hores els dies de cada dia enfilen cap el Parc Güell. El cel, que amenaça una tempesta que no trigarà gaires hores a arribar, tampoc ajuda gaire a animar l’escenari.

Un home que em ve de cara amb tres barres de pa sota el braç s’atura, mig es gira i a punt de trencar la prudencial distància mínima s’esmuny entre dos cotxes aparcats i creua el carrer. El mateix faran dos més –senyor i senyora amb gos cadascun i per separat– abans d’arribar a Mare de Déu de Montserrat i entrar jo a la papereria dels diaris (l’Ara i El Punt Avui, és clar).

Soc l’únic client i veig que el dependent ha muntat una espècie de cadafal damunt del mostrador per evitar aproximacions excessives de la clientela. Solucions pels temps de guerra, se li podria dir a això…

De tornada –pujant ara l’avinguda per la vorera de la dreta– veig a l’altra banda el bon amic P., que també va cap a casa. Acaba de ser nomenat president de l’escala del costat i tenim un curiós intercanvi d’impressions de vorera a vorera mentre una noia, immobilitzada perquè té el gos en plena feina evaquadora, em dona l’esquena per protegir-se –i protegir-me, que mai se sap– del meu pas. Jo m’arrambo tot el que puc als cotxes aparcats i cobrim l’expedient amb suficiència i unió.

A punt d’entrar a casa veig la farmacèutica que ha mig obert la persiana mentre ruixa i escombra el tros de carrer del davant de la botiga –el ‘despacho de farmacia’, que diuen a españa els oficialistes–, la saludo i li dic que, com cada mes, passaré a buscar els remeis pel colesterol i altres misèries quotidianes. De fet qui ho farà serà l’A., que encara no ha sortit. Jo, per avui, ja he pres prou l’aire.

Abans d’entrar a casa miro carrer avall i veig que tothom –bé, tothom: els que han sortit a aquesta hora– fa unes maniobres similars a les que acabo de fer jo. Mirat amb ulls romàntics és com una coreografia. Una espectral coreografia inspirada per uns estímuls tan poc romàntics com un virus i la por que s’ha escampat entre la gent.

Una coreografia que, mira, avui encara m’ha donat motius per escriure aquesta coseta que esteu llegint. No sé, però, com m’ho agafaré quan anem pel dia que farà deu, o dotze.

O, ufff, trenta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!