Totxanes, totxos i maons

Em consta que aquests dies hi ha gent que està reflexionant profundament en tot el que ens va passant –em refereixo als aspectes filosòfics de la pandèmia del coronavirus, no als mèdics– i estic segur que d’això en sortiran conclusions i lliçons decisives de cara als propers anys.

Com diuen a les pel·lícules: res no tornarà a ser igual.

Un dels primers exemples seria aquest article que em va arribar ahir. L’escriu la psicòloga italiana Francesca Morelli i apareix a ‘Vita’, una publicació digital amb un comitè editorial (vegeu-lo aquí) de nombrosa presència d’entitats de caire social, humanista i cristià. Detall que exposo, senzillament, per completar la informació prèvia al text.

El que el virus ens està explicant

Francesca Morelli (10 de març de 2020)

Crec que l’univers té la seva manera de reequilibrar les coses i les seves lleis quan se les distorsiona.

El moment que estem vivint, ple d’anomalies i de paradoxes, fa pensar…

En una època en què el canvi climàtic, causa dels desastres ambientals, ha arribat a nivells preocupants s’ha decidit, primerament, bloquejar Xina i a continuació uns quants països més; l’economia ha entrat en col·lapse, però la contaminació ha baixat de manera considerable. L’aire millora, s’utilitza la mascareta, però es respira…

En un moment històric en el qual s’estan reactivant a tot arreu certes ideologies i polítiques discriminatòries, amb una forta atracció per un passat que fou miserable, arriba un virus que ens fa adonar que en un instant, podem ser nosaltres els discriminats, els segregats, els bloquejats a la frontera, els portadors de la malaltia. Encara que no en tinguem cap culpa. Encara que siguem blancs, occidentals i ens desplacem en ‘business class’.

En una societat basada en la productivitat i el consum, en la qual tothom corre catorze hores cada dia darrere de no se sap ben bé què, sense dissabtes ni diumenges, sense festius al calendari, de manera inesperada hem de frenar.

Quiets a casa, dies i més dies. Comptant les hores d’un temps del qual havíem perdut el valor, mesurable, si no en compensacions, en diners. ¿Sabem ja què n’hem de fer?

En una època en què, perquè així ens hi veiem forçats, el creixement dels nostres fills el deleguem sovint a altres figures i institucions, el virus tanca l’escola i ens obliga a trobar solucions alternatives, a unir novament pares, mares i nanos. Ens obliga a refer la família.

En una dimensió en la qual les relacions personals, la comunicació, la sociabilització es juguen preferentment en el no-espai virtual, en les xarxes socials, creant-nos una falsa il·lusió de proximitat, el virus ens retira l’autèntica proximitat, la de debò: que la gent no es toqui, res de petons i abraçades, tot a distància, en el fred del no-contacte.

¿A partir de quin moment havíem donat per amortitzats aquests gestos i el seu significat?  

En una fase social en la qual pensar només en un mateix ha esdevingut la norma, el virus ens envia un missatge clar: l’única manera de sortir-nos-en és la reciprocitat, el sentit de pertinença, la comunitat, saber que som part d’una cosa més gran de la qual s’ha de tenir cura i que pot tenir cura de nosaltres. La responsabilitat compartida, sentir que de les teves accions depèn no només el teu destí, sinó el de tots els qui t’envolten. I que tu depens d’ells.

Deixem de buscar culpables, de demanar-nos qui n’és el responsable o per què ha passat tot això i preguntem-nos què és el que podem aprendre’n, crec que tots plegats tenim molt per reflexionar i per comprometre’ns.

Perquè és evident que amb l’univers i les seves lleis estem en deute. El virus ens ho està explicant; i a un preu molt alt.

Com que la traducció l’he feta jo, aquí teniu l’enllaç a l’article original en italià el text del qual us reprodueixo a continuació:

Francesca Morelli: ecco cosa ci sta spiegando il virus

Credo che il cosmo abbia il suo modo di riequilibrare le cose e le sue leggi, quando queste vengono stravolte.

Il momento che stiamo vivendo, pieno di anomalie e paradossi, fa pensare…

In una fase in cui il cambiamento climatico causato dai disastri ambientali è arrivato a livelli preoccupanti, la Cina in primis e tanti paesi a seguire, sono costretti al blocco; l’economia collassa, ma l’inquinamento scende in maniera considerevole. L’aria migliora; si usa la mascherina, ma si respira…

In un momento storico in cui certe ideologie e politiche discriminatorie, con forti richiami ad un passato meschino, si stanno riattivando in tutto il mondo, arriva un virus che ci fa sperimentare che, in un attimo, possiamo diventare i discriminati, i segregati, quelli bloccati alla frontiera, quelli che portano le malattie. Anche se non ne abbiamo colpa. Anche se siamo bianchi, occidentali e viaggiamo in business class.

In una società fondata sulla produttività e sul consumo, in cui tutti corriamo 14 ore al giorno dietro a non si sa bene cosa, senza sabati nè domeniche, senza più rossi del calendario, da un momento all’altro, arriva lo stop.

Fermi, a casa, giorni e giorni. A fare i conti con un tempo di cui abbiamo perso il valore, se non è misurabile in compenso, in denaro. Sappiamo ancora cosa farcene?

In una fase in cui la crescita dei propri figli è, per forza di cose, delegata spesso a figure ed istituzioni altre, il virus chiude le scuole e costringe a trovare soluzioni alternative, a rimettere insieme mamme e papà con i propri bimbi. Ci costringe a rifare famiglia.

In una dimensione in cui le relazioni, la comunicazione, la socialità sono giocate prevalentemente nel “non-spazio” del virtuale, del social network, dandoci l’illusione della vicinanza, il virus ci toglie quella vera di vicinanza, quella reale: che nessuno si tocchi, niente baci, niente abbracci, a distanza, nel freddo del non-contatto.

Quanto abbiamo dato per scontato questi gesti ed il loro significato?

In una fase sociale in cui pensare al proprio orto è diventata la regola, il virus ci manda un messaggio chiaro: l’unico modo per uscirne è la reciprocità, il senso di appartenenza, la comunita, il sentire di essere parte di qualcosa di più grande di cui prendersi cura e che si può prendere cura di noi. La responsabilità condivisa, il sentire che dalle tue azioni dipendono le sorti non solo tue, ma di tutti quelli che ti circondano. E che tu dipendi da loro.

Allora, se smettiamo di fare la caccia alle streghe, di domandarci di chi è la colpa o perché è accaduto tutto questo, ma ci domandiamo cosa possiamo imparare da questo, credo che abbiamo tutti molto su cui riflettere ed impegnarci.

Perchè col cosmo e le sue leggi, evidentemente, siamo in debito spinto. Ce lo sta spiegando il virus, a caro prezzo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!