Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Una esplèndida ‘prima cosa bella’ de Gabrielle Romagnoli (a La Repubblica).
Al lectors d’aquestes Totxanes el nom de Gabriele Romagnoli -i de l’article que cada dia, de dillus a divendres, publica al diari La Repubblica sota l’epígraf ‘La prima cosa bella’– els resultarà força familiar. És un article molt breu que no pretén altra cosa que donar-nos la possibilitat de començar el dia llegint un comentari de caire positiu sempre a partir d’una notícia d’actualitat. Una intenció que vistos els temps que corren no dubto a qualificar de lloable, benèfica i benemèrita.
Per si voleu començar el fil des del principi sapigueu que, de Romagnoli, he parlat recentment en aquest apunt i també en aquest altre.
L’estona que cada matí dedico a Gabriele Romagnoli em serveix per avançar en el meu autoaprenentatge de la llengua italiana i, és clar, per carregar piles. Sovint, entre els meus contactes de la xarxa, escampo els enllaços a articles que em semblen lloables però mai, fins ara, n’havia reproduït un de sencer en aquest Bloc. Ho faig avui perquè em sembla que, de tots els que li porto llegits, és el que m’ha agradat més. Vejam si coincidiu amb el meu parer…
En tot cas, abans de començar, és bo que sapigueu que l’enllaç directe a l’article en la pàgina web del diari La Repubblica és aquest. Sapigueu també dues coses més: que la imatge amb què encapçalo l’apunt és la mateixa que acompanya l’article, i que us poso la traducció ràpida que n’he fet (tanmateix, per evitar ensurts i esvair dubtes al final trobareu el text original en italià).
Som-hi, doncs (i que em perdonin els que domineu la llengua de Paolo Conte).
“La primera cosa bonica del dimarts 10 de març de 2020 és ‘Somnis i Adéu’, el servei que transporta persones en fase terminal perquè puguin fer realitat el seu darrer desig.
Abans que esclatés l’epidèmia la Creu Blanca i Caritas de Bolzano i Bressanone havien posat en marxa aquest projecte per a vells, malalts o discapacitats que somiaven assolir un darrer objectiu. Els carregaven en una ambulància i els hi portaven. Amb llitera, bombona d’oxígen i l’esguard incrèdul.
N’hi havia prou fent la petició, especificant-ne el motiu, i de vegades amb només dos dies ja n’hi havia prou per posar-se en acció. Els qui se n’ocupaven s’esperaven rebre una sèrie de peticions extraordinàries, coses inèdites i mai experimentades, volades de la imaginació. En canvi, a part d’una dona centenària que mai havia estat en un restaurant i que va triar que la portessin a cruspir-se un filet especial, el que la resta demanava era, senzillament, tornar.
Tornar al país on havien nascut (per acontentar un lucanès van arribar a organitzar una caravana d’ambulàncies), tornar a l’escola on varen fer els primers aprenentages i varen conèixer el primer amor. Algú, fins i tot, al lloc on havia treballat fins que es va jubilar, vint anys abans, i on s’havia sentit actiu i reconegut.
No crec pas que aquestes tries revelin cap manca d’imaginació. Al contrari, és bonic pensar que, quan toquem fons, tot el que desitgem és recuperar alguna cosa que ja hem tingut.”
I ara l’original italià:
“La prima cosa bella di martedì 10 marzo 2020 è Sogni e Vai, il servizio che trasporta persone a fine corsa perché possano realizzare il loro ultimo desiderio.
Prima che scoppiasse l’epidemia la Croce Bianca e la Caritas di Bolzano e Bressanone avevano avviato questo progetto per anziani, malati, non più autosufficienti che sognavano di raggiungere un’ultima meta. Li caricavano in ambulanza e ce li portavano. Con la barella, con la bombola a ossigeno, con lo sguardo incredulo.
Bastava fare domanda, specificare il motivo, a volte erano sufficienti due giorni e si partiva. Chi se ne occupava si aspettava una serie di richieste fuori dall’ordinario, cose inedite e mai sperimentate, voli di fantasia. Invece, a parte una donna di cent’anni mai stata al ristorante, che ha chiesto di essere portata a mangiare una speciale cotoletta, tutti gli altri hanno domandato semplicemente di tornare.
Tornare nel paese dove erano nati (e per accontentare un lucano è stata organizzata una staffetta di ambulanze), tornare davanti alla scuola dove impararono le prime lezioni e conobbero il primo amore. Qualcuno, perfino, sul luogo dove aveva lavorato fino alla pensione, vent’anni prima e dove si era sentito attivo e riconosciuto.
Non credo che queste scelte rivelino una mancanza d’immaginazione. E’ invece bello poter pensare che, arrivati in fondo, tutto ciò che si desidera sia qualcosa che si è già avuto.”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El títol i contingut del blog em semblen esplèndids. Què algú hagi tingut la idea de començar el dia explicant una cosa positiva contrasta amb la majoria de mitjans de comunicació que ens emmalalteixen de bon matí amb la sola lectura de les capçaleres.
I la idea d’avui és meravellosa: facilitar als malalts terminals o persones amb grans discapacitats que puguin donar l’últim adéu a un lloc o a una persona estimada abans del traspàs definitiu ens demostra que no tot està perdut i que encara podem creure que en el món hi ha bones persones.
Gràcies per compartir el blog…del que ja he apuntat l’enllaç per poder llegir-lo cada dia abans que ens inundi la negritud.