El número 300: un altre ‘Enderrock’ per gaudir-lo i guardar-lo a l’arxiu.

De vegades passen coses que estan molt bé. I si, quan passen, tens la sort de disposar d’una tribuna -petita o no tan petita- de comunicació pública per donar-ne notícia t’adones que ets una persona amb sort.

Això em passava a l’època que escrivia sobre literatura a diaris o revistes i m’arribava un llibre en aparença menor o poc promocionat al qual li descobria un interès i uns valors ‘a priori’ insospitats. Era llavors quan em sentia afortunat per disposar d’uns quants centímetres quadrats de paper que m’ajudaven a difondre aquella afortunada troballa tan lluny com la veu m’ho permetia amb la intenció que els meus lectors també poguessin gaudir-la i no passés desapercebuda.

Els seguidors d’aquestes Totxanes saben que la revista catalana de música Enderrock és un dels meus temes d’interès més estimats i, per tant, que en parli ara una altra vegada tindria una rellevància relativa, però puc assegurar-vos que en aquesta ocasió és diferent perquè aquest mes de març la revista –fundada l’abril de 1993– treu un exemplar molt especial per festejar que ha arribat al número 300.

Parlar dels números especials d’Enderrock és tocar un dels elements més característics d’aquesta publicació que pretén anar una mica més enllà del producte d’actualitat que es consumeix i es llença tot seguit. Faig un escorcoll per la biblioteca de casa i veig que tinc convenientment desats i catalogats números monogràfics de la revista dedicats als 50 anys de la Nova Cançó, a la pugna Beatles vs. Stones, a l’exposició D’Ones, a la de Lluís Llach, als 50 anys de Concèntric, a Sopa de Cabra, al mig segle de ‘Dioptria’, al grup Sau, als vint-i-cinc anys del rock català, als 100 millors discos catalans, al Pop i al Ie-ié autòctons i un munt de referències més que aturo aquí per no fer-me pesat.

Aquest mes de març la revista arriba al número 300 i ho celebra com cal, és clar. De fet, ho celebra d’una manera intel·ligent perquè, com he dit en començar l’apunt, aquest especial d’Enderrock forma part d’allò que defineixo com ‘coses que estan molt bé’. Per una raó: perquè està fet amb una sàvia barreja de gust, talent i sensibilitat que posa el focus de la celebració en un aspecte cabdal en revistes d’aquest tipus però al qual, paradoxalment, potser no li donem el valor que es mereix perquè ens sembla que forma part del paisatge.

Em refereixo a la part gràfica de la revista. A les fotografies. Una part imprescindible en aquest tipus de productes comunicatius en què tant valor té la paraula escrita –la crònica, la crítica, l’entrevista…– com la imatge que l’acompanya, complementa i, molt sovint, li aporta un relleu addicional que el lector agraeix instintivament.

Un apartat que des del primer número a Enderock han cuidat de manera exquisida i que a hores d’ara aplega un patrimoni gràfic de la música que s’ha fet al nostre país que val la pena posar en valor. Un apartat que de manera molt majoritària al llarg dels vint-i-set anys d’història de la revista té nom i cognom: Xavier Mercadé, cap de fotografia des del primer número, i l’home que potser ha retratat més esdeveniments musicals de casa nostra ja que la seva activitat la va començar durant la dècada dels vuitanta –va nèixer a Barcelona el 1967– durant l’explosió del punk.

En Xavier és, doncs, el gran protagonista d’aquest Enderrock que commemora els tres-cents números de la revista i que té un sumari amb col·laboracions, sempre a cavall de les imatges, de gent de confiança com Jordi Bianciotto, Santi Balmes, Lluís Gendrau, Helena Morén Alegret, Elisenda Soriguera, Santi Carrillo i alguns més que em deixo per no allargar-me, però que trobareu a la imatge d’aquí sota.

Val la pena, doncs, tenir a mà aquest número especial d’Enderrock, Tant que, tot i ser-ne subscriptor, en veure que ahir ja havia arribat al quiosc on cada dia compro els diaris em vaig tirar al carrer i el vaig comprar (vuit euros en peça doble: l’especial 300 i el número 301, ordinari). La raó és molt senzilla: el conjunt que es ven als quioscos i llibreries va retractilat i té un gruix i un pes superior al que sol admetre Correus en trameses de revistes que posen a les bústies. Dit d’una altra manera: que els responsables de la revista –per evitar als subscriptors haver de desplaçar-se a l’oficina de Correus— s’han vist forçats a dividir la tramesa en dues parts, una per a cada peça, cosa que em va fer pensar que retardaria una mica l’arribada de la revista a casa.

Acabo com he començat: de vegades passen coses que estan molt bé. I aquest número especial d’Enderrock dedicat a les fotografies del gran Xavier Mercadé n’és una. Permeteu-me que us la recomani ferventment…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *