1969: unes declaracions poc conegudes de l’abat Cassià Maria Just (i algun detall més).

Els amics i coneguts saben la meva dèria pels papers antics. Per això he aconseguit que quan han de fer endreça en algun armari o calaixera abans de llençar cap document pensin en mi i m’ho facin saber per si puc aprofitar alguna cosa. És el cas del meu estimat X. M. que mesos enrere em va passar, entre altres petites meravelles, un full ciclostilat bastant atrotinat amb un encapçalament que, textualment, deia: “Transcrivim les declaracions fetes pel pare Abat Cassià M. Just al periòdic alemany ‘Politischen Magazin München’, conegut breument per PUBLIK, i que aparegueren en el número del 14 de març, pàgina 4.”  I al final de les esmentades declaracions, a tall de comiat, un missatge d’engrescament: “L’Abat Cassià demostra que és conscient del que la seva actitud representa per la nostra llibertat. Enviem-li tots la nostra adhesió personal.”

Enlloc del full s’esmenta l’any d’aquell fet però la deducció és fàcil: les dades es refereixen a l’estat d’excepció decretat pel govern del general Franco els últims dies de gener de 1969. Curiosament, aquelles declaracions varen passar bastant desapercebudes. Aleshores i més cap aquí. O si més no, jo no recordo haver-ne llegit fins ara cap referència.

En recuperar aquella relíquia –fa un parell de setmanes mentre buscava un altre paper per a un altre afer que porto entre mans– vaig decidir-me a anar una mica més enllà. Sobretot perquè la dada relativa a la publicació alemanya m’invitava a posar-me en contacte amb l’amic M. E., resident en aquelles terres des de fa una pila d’anys, amb la sospita que el tema no el deixaria indiferent i que, per tant, si existien indicis per aconseguir detalls complementaris que enriquissin la troballa ell seria la persona idònia per obtenir-los.

Les meves sopites es varen confirmar plenament i de pressa. Pocs dies després l’estimat i competent M. ja havia localitzat en un arxiu el setmanari PUBLIK on apareixien les paraules de l’abat (vegeu més avall un parell de fotografies que en va fer) i també havia esbrinat que, de fet, allò era la transcripció d’unes declaracions fetes originalment a un equip de televisió de la radiodifusió bavaresa desplaçat a Montserrat. No es va limitar aquí la seva feina; també va trobar que l’historiador especialista en afers eclesials Francesco Amoveri n’havia parlat breument en el llibre Stato cattolico e Chiesa fascista in Spagna”, editat el 1973.

Fent alguna cerca més pel meu compte vaig trobar que Joan Crexell feia un esment, també breu, a les declaracions de l’abat Just a la pàgina 227 del llibre “La ‘manifestació’ de capellans de 1966″  (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992). També vaig veure que l’afer havia estat tema de conversa entre Franco i el seu cosí Francisco Franco Salgado-Araujo tal com es pot veure a la pàgina 545 del llibre de converses entre aquells dos indesitjables editat per Planeta el 1976. Un fragment breu i impagable que no em vaig resistir a reproduir en l’article que vaig preparar per a Vilaweb.

Els bons amics de can Partal-Maresma el varen publicar la setmana passada (vegeu-lo aquí) i em sembla que puc assegurar, amb alegria, que va tenir una acollida per part dels lectors summament gratificant.

L’article era força extens i aquest va ser el motiu perquè preferís reservar per a quan el convertís en apunt d’aquest Bloc les explicacions prèvies, algunes fotografies i, sobretot, el just reconeixement als dos bons amics -en X. i en M.– sense els quals aquest article ni existiria ni tindria el gruix documental que té.

Reprodueixo, doncs, aquí sota l’article íntegre de Vilaweb amb una sola modificació: en el meu original tant la conversa entre el dictador i el seu cosí com el text del Decret publicat al BOE els vaig reproduir en llengua castellana. Una decisió, però, que entrava en contradicció amb el Llibre d’Estil de Vilaweb i, en conseqüència, aquests textos varen arribar als lectors en versió traduïda al català.

Respecto i entenc les raons de l’esmentat Llibre d’Estil, però ara que el text es difon a través del meu Bloc he tornat a la idea original i he recuperat els fragments en llengua castellana perquè trobo que aporten un color molt adient a aquesta història de fa cinquanta-un anys. Tota una eternitat segons i com es miri, però amb alguns aspectes que la fan més actual del que potser fóra desitjable…

Gràcies per haver arribat fins aquí i que tingueu una agradable i profitosa lectura:

(IMPORTANT: si cliqueu damunt de les fotografies veureu que es fan una mica més grans)

 

Les declaracions poc conegudes de l’abat Cassià Maria Just

(Article publicat a Vilaweb el 21 de febrer de 2020)

No cal haver nascut durant la dècada dels cinquanta, o abans, per tenir notícia de les declaracions que l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré va fer al diari Le Monde el 14 de novembre de 1963. No cauré en el tòpic de dir que varen fer la volta al món, però sí que es pot afirmar que les paraules de l’abat varen tenir un ressò –Pirineu enllà, no pas aquí– molt especial en un moment en què es desenvolupaven les sessions del concili Vaticà i Joan XXIII promulgava l’encíclica ‘Pacem in Terris’, mentre Franco es preparava per celebrar pocs mesos després amb gran aparat propagandístic els ’25 años de paz’. La reacció del règim va ser lenta però implacable i refinada: un any i mig després Escarré va ser expulsat i desproveït de la condició d’abat. El destí que li van assignar va ser el monestir de Viboldone, a la Llombardia, fins que, molt malalt, va tornar a Catalunya on va morir l’octubre del 1968.

Però potser molta gent no sap, o no recorda, que el març del 1969, en ple estat d’excepció, l’abat de Montserrat d’aleshores –Dom Cassià Maria Just– va fer unes altres declaracions en to igualment crític contra el règim franquista a ‘Report-München’, un informatiu polític que emetia la televisió bavaresa. Declaracions que varen ser reproduïdes pocs dies després, el 14 de març, a ‘Publik’, un setmanari d’informació, opinió i anàlisi política de caire catòlic progressista molt alineat amb els aires nous que anunciava el concili. Tenia la seu a Oberursel, molt a prop de Frankfurt, i es va editar entre el 1968 i el 1971, fins que la jerarquia de l’Església Catòlica alemanya li va retirar el finançament a causa de les diferències d’opinió entre la redacció i els bisbes.

Estat d’excepció

El 1968 va ser un any marcat per les protestes al carrer: a París durant el mes de maig, i arreu dels EUA a propòsit de les manifestacions contra la guerra del Vietnam. Uns ressons que arribaven també aquí, amb un clima creixent d’agitació social en el món laboral i a les universitats. El 17 de gener de 1969 un grup d’estudiants nombrós va assaltar el despatx del rector de la Universitat de Barcelona i el bust de Franco, que presidia l’estança, va sortir volant per la finestra. Tres dies després a Madrid l’estudiant Enrique Ruano, detingut poques hores abans, moria en circumstàncies summament sospitoses a les dependències de la policia.

El corol·lari de tot plegat va ser la promulgació, el 24 de gener, d’un estat d’excepció per un període de tres mesos a tot l’estat espanyol. Una circumstància nova perquè fins aleshores aquestes mesures s’havien limitat a territoris concrets. Principalment el País Basc.

El decret-llei que va publicar el BOE començava així: “Acciones minoritarias, pero sistemáticamente dirigidas a turbar la paz de España y su orden público, han venido produciéndose en los últimos meses, claramente en relación con una estrategia internacional que ha llegado a numerosos países.” Novament el règim s’emparava en la conspiració exterior i, per tant, en la minoria d’edat mental i cívica que considerava que tenia una població que considerava súbdits.

La nova situació implicava la suspensió immediata d’uns quants drets, la censura dels mitjans de comunicació i el tancament de les universitats “para evitar que se arrastre a la juventud a una orgia de nihilismo e indisciplina.”

Tot i les dificultats del moment no van passar gaires dies fins que es va posar en circulació un document amb més de mil cinc-centes signatures, adreçat a Camilo Alonso Vega, ministre de Governació (altrament conegut per ‘Don Camulo’), en què es protestava dels abusos que comportava l’aplicació de l’estat d’excepció per les forces de l’ordre.

Punt i a part es mereix la Conferencia Episcopal Espanyola que en un primer moment (7 de febrer), per mitjà d’una nota de la comissió permanent, presidida per Casimiro Morcillo, procurador en Corts i arquebisbe de Madrid, qualificava de necessària aquella decisió del govern i defensava que els bisbes espanyols no estaven facultats per a condemnar les mesures del govern. Una posició que va ser desmentida el 27 de febrer pel plenari de la conferència que, de manera oficial, instava a aixecar l’estat d’excepció com més aviat millor. Els bisbes demanaven al govern que si havia de fer ús de poders especials ho fes en la mesura estrictament necessària per al manteniment de la pau al territori, i que reconegués i respectés els drets humans i la llibertat de reunió.

Les paraules de l’abat Just

Va ser en aquest context que, els primers dies de març, un equip de la televisió pertanyent a la radiodifusió bavaresa va entrevistar l’abat de Montserrat, un dels signants del manifest dels mil cinc-cents. Dissortadament, no s’ha pogut trobar cap enregistrament d’aquella emissió però, com he dit més amunt, el setmanari ‘Publik’ del 14 de març la va reproduir amb un titular que ja ho diu tot: ‘La guerra civil sense final’.

Tot i l’extensió, no em resisteixo a reproduir íntegres les paraules de Dom Cassià Maria Just. Unes paraules que es van estructurar en format d’entrevista amb set preguntes:

—L’estat d’excepció ha fet canviar d’alguna manera la vida dels espanyols?
—Jo diria que sí i que no. Sí que ha canviat ja que l’estat d’excepció ha significat un enduriment de la repressió dels drets de la persona humana. Però substancialment no ha canviat, ja que el règim polític actual s’originà en la victòria sagnant a la fi d’una guerra que va dividir el país, que encara continua dividit entre vencedors i vençuts, malgrat la propaganda de pau que fa el govern. A partir d’aquesta victòria, els pobles que integren l’actual estat espanyol han vist oprimit el seu dret a l’expressió lliure de l’opinió, a l’associació, a la representació política i sindical, a la vaga, i al desenvolupament normal de les minories ètniques, malgrat les ficcions jurídiques del Referèndum i de les Corts, que intenten desorientar l’opinió internacional. Un exemple concret, el podem veure en les publicacions del nostre monestir. Actualment, la censura ha suprimit o mutilat documents pontificis i episcopals, sempre que parlaven dels drets humans, i la premsa d’aquests dies ha tergiversat els resums de les preses de posició dels pocs bisbes que han manifestat la seva disconformitat amb les mesures repressives preses pel govern.

—Quin és el deure de l’Església d’Espanya en aquest moment?
—El deure de proclamar l’Evangeli fins a les seves últimes conseqüències en tots els ordres de la vida humana, individual i social. Potser aquesta és la darrera oportunitat que té per a reparar davant d’un poble, justament escandalitzat, la seva infeudació al règim franquista que ha protegit materialment l’Església, però que l’ha tinguda, durant trenta anys, amb una suau mordassa. La tragèdia de l’Església espanyola és que quan l’any 1936 era perseguida, no es va saber fer seu l’esperit de les benaurances i es llençà en braços dels qui pretenien defensar-la amb les armes de la violència i de l’opressió dels pobres i dels humils.

—Quina atmosfera hi ha a Espanya després d’haver-se proclamat l’estat d’excepció?
—La gran massa, almenys una part de la massa del poble, normalment viu en una lamentable insensibilitat als veritables problemes del país, i això crec que és un indici molt greu. Jo crec que els mitjans de comunicació social són, en realitat, un mitjà de distracció i d’encobriment que es basa en la inflació dels esports, de certs espectacles o de problemes secundaris. Això és veritat, sobretot de la TVE, que és la font més eficaç de corrupció de l’opinió pública. En canvi hi ha tres nuclis cada cop més sensibilitzats i per això mateix més enfrontats al fals ordre establert: els intel·lectuals i universitaris; els ambients obrers; i els sacerdots i els militants dels moviments cristians especialitzats sense oblidar, en general, els laics oberts a les directrius del Concili Vaticà II. En aquests ambient l’enduriment s’ha fet sentir molt durament a base d’empresonaments, deportacions, multes, comiats laborals i tortures tant físiques com morals.

—Vau signar un document molt important. Podeu dir-nos-en el contingut?
—Sí. Jo vaig posar la firma en un document dirigit al Ministre de Governació i signat per mil cinc-centes persones, intel·lectuals, artistes, universitaris, advocats, obrers i sacerdots. Aquest document constava de dues parts. A la primera exposàvem la nostra angoixa davant les notícies constants de tortures a presoners polítics que ens arribaven de diversos llocs d’Espanya, sobretot del País Basc, i demanàvem al Ministre -amb tot respecte- que fes fer una investigació per a aclarir aquests fets. A la segona part, molt circumstanciada, oferíem els testimonis de molt nombrosos presoners que han estat torturats i que han donat el seu nom i les seves senyes indicant també, en molts casos, quan ho sabien, el nom dels agents que els havien torturat. El Ministre s’ha pres aquest document com a ofensiu per a les forces de l’ordre; però nosaltres crec que no hem ofès ningú. Demanàvem únicament una investigació. Els set primers firmants han estat acusats al Fiscal del Tribunal Suprem i no sabem què els pot passar; els altres signants, tots mil cinc-cents, volem solidaritzar-nos amb aquests set primers.

—En quina situació es troben els presoners polítics?
—La conec bé, ja que he estat en contacte amb diversos d’ells i, quan m’ho han deixat fer, els he visitats a la presó; algunes vegades m’ho han impedit malgrat que ho demanava com a sacerdot; altres vegades m’han donat moltes facilitats per a visitar-los. Jo crec que, actualment, són molt nombrosos. El seu nombre exacte no es pot saber, ja que la premsa no escriu la veritat. No s’observa amb ells l’estatut especial sancionat per la llei i al qual els presoners polítics tenen dret. Se’ls posa enmig dels presos comuns i algunes vegades amb els més perillosos. Per exemple, amb pervertits sexuals per a desmoralitzar-los. Jo conec personalment el cas d’un jove de disset anys que va compartir durant uns quants mesos la cel·la amb un pervertit sexual i ha sortit de la presó desmoralitzat. Això és molt greu. El règim de tortures físiques i morals és cosa corrent; potser no a la presó però sí a les comissaries de policia abans de dur-los a la presó. Actualment per la llei d’excepció, no essent limitat el temps que poden restar sota la policia, hi ha presoners que s’hi passen setmanes o mesos. Jo n’he conegut personalment un que va ser torturat durant tres setmanes. Primerament li van impedir de dormir; després, lligat de peus, penjat cap per avall de la finestra d’un tercer pis sobre el pati de la presó, l’amenaçaven que tallarien la corda de la qual penjava. D’això en puc donar fe, conec bé aquest presoner, he parlat amb ell i he vist els senyals de les tortures en el seu cos. Després de l’estat d’excepció i de la carta que vam fer, han canviat una mica d’actitud a Madrid i a Barcelona. Al País Basc, per les notícies que en tinc, em sembla que les tortures continuen, però la majoria dels presoners de Barcelona i de Madrid ells mateixos han dit que no havien estat pegats. En canvi jo crec que és molt greu la situació d’indefensió en què es troben; ja que els advocats que han defensat més els presoners polítics són perseguits i alguns d’ells, al País Basc i a Madrid, han estat deportats; per això els advocats es troben en una situació de debilitat i no poden defensar els presoners tal com voldrien. Resumint en poques paraules el que està passant, pot dir-se que des de l’estat d’excepció s’ha agreujat l’opressió dels drets humans fins a tal punt que, mirant la declaració dels drets de l’home proclamada a l’ONU, quasi tots ells han estat lesionats en aquests moments. Hi ha qui ha dit que l’únic dret proclamat allà i que els ha quedat als espanyols és el de la lliure elecció del company o companya de matrimoni.

—Com definiríeu l’estat en què viuen els espanyols?
—Jo diria que ens trobem amb un govern totalitari, neocapitalista, malgrat l’enfocament social cristià de certes lleis, que d’altra banda no es compleixen. Quant a les possibilitats, per exemple, del poble senzill, del món obrer, crec que són molt escasses, ja que l’obrer no té possibilitats autèntiques d’associació representativa i les poques que tenia, ara, amb l’estat d’excepció, han estat suprimides. L’obrer que actua amb personalitat i aspira a superar-se no pot tenir altra esperança que la presó. Solament si accepta la servitud alienant del règim es podrà beneficiar d’alguna beca per a estudis superiors o esperar l’obtenció d’algun càrrec sindical important. Els altres no tenen cap esperança.

—Com a sacerdot, podeu exercir la vostra missió sense entrebancs?
—Doncs jo diria que, personalment, fins ara, he pogut fer-ho força, amb la deguda prudència per a no perjudicar a la meva comunitat. Però veig que hi ha sacerdots que ja ara no poden fer-ho. Sobretot els qui treballen en ambient obrers. Conec personalment un religiós que treballa en un suburbi. Viu molt pobrament amb els obrers i treballa amb un gran sentit evangèlic; no ha fet únicament obra social, sinó obra d’evangelització. Aquest sacerdot ha estat empresonat i és acusat actualment de ser comunista i d’haver posat bombes explosives; és absolutament fals tant això del comunisme com això de les bombes. Actualment està empresonat i els homes, els treballadors dels quals tenia cura, estan abandonats. Això és molt greu. N’hi ha d’altres que sense estar empresonats se’ls han imposat multes. I el problema més greu, crec jo, és que la majoria d’aquests sacerdots no trobin en el seu bisbe l’ajuda que tindrien el dret d’esperar-ne.

 

“¡Este es aún peor que el otro!”

Com he dit més amunt, el ressò que varen tenir aquestes contundents declaracions va ser molt escàs. I val a dir que, vistos els antecedents amb l’abat Escarré, ni a Montserrat ni als seus cercles d’influència no es va voler trencar la necessària discreció. Sobretot tenint en compte la vigència de l’estat d’excepció.

Curiosament, una de les reaccions que ens ha arribat són les del dictador, que en parla al llibre de converses amb el seu cosí Francisco Franco Salgado-Araujo, a la pàgina 545. El cosí comença demanant:

“¿Es cierto que el abad de Montserrat, Just, haciendo declaraciones en la televisión alemana, emisora de Munich, deja corto al propio abad Escarré (q.e.p.d.)? Por lo visto este abad arremete contra el régimen, contra ti y contra la victoria de la Guerra de Liberación de un modo malhumorado que demuestra su apasionamiento, tan impropio de la categoria de abad.”

I Franco respon:

“Jamás el clero y la comunidad de Montserrat se quejaron de ningún atropello contra la Iglesia Católica en la época de la segunda república marxista-comunista y anàrquica. Estuvieron callados, vistiendo de paisano y sin chistar lo más mínimo; no hubo nadie en el alto clero que reclamara. ¡Se oyen tales cosas que da pena!”

Continua el cosí:

“Este señor, le digo, parece peor que su antecesor, y Franco me responde: ¡No es que lo parezca, es que en realidad es aún peor que el otro!”

Tot i això, una llosa de silenci sense represàlies va caure sobre l’afer i l’estat d’excepció va continuar, per bé que reduït en una tercera part: quan es complí el segon mes –el 25 de març– va ser aixecat amb l’explicació oficial que els objectius pretesos de pacificació i retorn a la calma s’havien complert. Una justificació mancada de tot fonament: no cal sinó veure l’evolució de la resistència interior els mesos següents (amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, precisament, el desembre del 1970 en protesta pels judicis de Burgos i amb Dom Cassià Maria Just al capdavant de la comunitat).

Unes altres teories apunten a la reducció de tres mesos a dos a un altre fet: s’havia de celebrar el Festival d’Eurovisió al Teatro Real de Madrid el 29 de març –recordeu que l’any anterior, a Londres, havia guanyat Massiel amb el ‘La la la’– i el règim tenia por que alguns països es neguessin a participar en un concurs de caire festiu en un país enmig d’un estat d’excepció.

Aquesta és la descripció d’unes declaracions de l’abat de Montserrat fetes l’any 1969, i que per a molta gent eren desconegudes. No és pas cap descobriment, perquè els historiadors en coneixien les circumstàncies. Però potser no era tan coneguda la literalitat de les declaracions que Dom Cassià Just va fer aquell dia als periodistes alemanys, i per això té sentit que recuperem ara aquell text.

És un text que parla de presoners polítics, de persecució policíaca, d’arbitrarietats i de limitacions de drets que avui, cinquanta-un any després de ser difós, ni ens agafa de sorpresa ni, ai las, ens sona a vestigi de temps passats.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *