Eduard Márquez: l’home que escriu (capítol zero).

Una de les satisfaccions més grans que he tingut des que a finals dels vuitanta vaig començar a comentar llibres a diaris i revistes –i, una mica més cap aquí, a donar classes en escoles d’escriptura– és que tot plegat m’ha permès conèixer de prop uns quants escriptors i escriptores de casa nostra.

Els he conegut en circumstàncies molt diferents: emocionats, encara insegurs del que han de dir, quan acaben de saber que han guanyat un premi important i es presenten davant de la premsa, que lògicament ho ignora tot sobre aquella obra i burxa per saber-ne les primeres impressions; tensos i amatents a qualsevol comentari quan estan en període de promoció d’algun llibre acabat de publicar; relaxats, savis i amb cops amagats quan són davant d’un auditori –ja sigui un club de lectura o una classe de gent que es prepara per escriure una novel·la– que ha dedicat unes quantes hores a llegir en profunditat la seva obra; entranyables quan et demanen consell o opinió sobre el material amb el que estan treballant i que algun dia acabarà essent editat; cauts i expectants quan alguna vegada m’han demanat que els presenti un llibre i no saben encara per on em despenjaré…

Tant anys en aquest ofici donen joc per a un munt d’anècdotes però, tot i la dificultat de la tria, ara mateix em ve a la memòria Jesús Moncada i la classe que vaig fer als meus alumnes de l’Aula de Lletres amb ell al voltant de la novel·la “Estremida memòria”. Parlo de febrer de 1997.

Qui hagi tingut el privilegi de tractar Moncada sabrà que com a persona era encara més gran que com a escriptor. Tant en el tracte cara a cara com en les explicacions que donava i la receptivitat que va demostrar amb les persones que aquell dia varen omplir l’aula més espaiosa (s’hi varen afegir alumnes d’altres cursos) d’aquell recordat local del carrer d’Enric Granados.

En acabar la classe li vaig passar el meu exemplar d’“Estremida memòria” perquè me’l dediqués i em va deixar amb la boca oberta quan es va treure de la butxaca un full en el qual portava preparada ja la dedicatòria… i l’habitual dibuix amb què solia completar l’endreça.

Vegeu-la aquí:

(si cliqueu al damunt, la imatge creix una mica)

La gran sorpresa va ser quan, amb paciència de sant, un somrís permanent i una paraula amable per a cadascú que se li adreçava, després de dues intenses hores de diàleg amb els alumnes va anar dedicant –i dibuixant–  sense cap pressa l’exemplar de cada un dels assistents a aquella inoblidable classe.

Ve a tomb aquest preludi, que he batejat com ‘capítol zero’, perquè un dels escriptors que gràcies a la meva feina a escoles i mitjans de comunicació he conegut més a fons –i he estimat més la seva obra–  és Eduard Márquez. He posat el seu nom en el cercador d’aquest Bloc (la finestreta de dalt a la dreta de la capçalera) i em surten prop d’una vintena d’apunts (vegeu-los tots aquí) en els quals he parlat d’ell o d’algun dels seus llibres.

Després d’uns anys sense notícies el nom d’Eduard Márquez ha tornat a aparèixer als mitjans arran d’un acte insòlit que va protagonitzar el dilluns 20 de gener al Teatre Romea de Barcelona. Un acte que s’anunciava amb un títol si més no engrescador: “Potser (o sobre el bloqueig d’una novel·la)”.

Com que conec Márquez des de fa molt temps i sé que detesta l’espectacle per l’espectacle vaig intuir que aquella sessió, que va coincidir amb els primers estralls del temporal “Glòria”, seria de les que valen la pena d’haver viscut. No em vaig equivocar gens.

Ben al contrari: tot el que al llarg d’una hora ens va explicar des de l’escenari aquell home aclaparat per un bloqueig creatiu davant d’un projecte de gran envergadura amb el qual portava uns quants anys barallant-s’hi em va activar el desig de saber més detalls sobre tot plegat.

Una setmana després entrava a casa seva a les deu en punt del matí amb la intenció, no de fer-li una entrevista sinó de xerrar sense limitacions sobre l’aventura en la que s’ha endinsat. Camí de quarts de dues del migdia vàrem donar per acabada la trobada. Si més no per aquell dia.

Subjugat per tot el que Eduard Márquez em contava i envoltat de tot el material amb què està treballant no vaig ser capaç de prendre cap nota per no trencar l’enjòlit d’aquells moments de contacte directe amb els replecs més íntims de l’ànima d’un creador. La trobada no implicava cap compromís: dos amics que després d’un temps sense veure’s es troben i, lletraferits de mena, xerren (ell molt més que jo, com és natural) de literatura. El que sí que em vaig comprometre, però, és a parlar-ne sense presses i amb tota l’extensió que sigui capaç de donar-li a l’assumpte en aquest Bloc que des de fa més de quinze anys acull les meves batalletes i tribulacions.

Acabo, doncs, aquest introit que em semblava imprescindible per escalfar motors i començo una sèrie d’apunts sota l’epígraf “Eduard Márquez: l’home que escriu” que no sé on em portarà ni el que durarà ni amb quina periodicitat aniré penjant nous capítols. L’únic que espero és ser capaç de transmetre de manera competent a qui em llegeixi una part de la fascinació que vaig experimentar aquell matí.

Fins aviat, doncs.

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *