Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
El curiós món de les esqueles dels diaris (4).
(La sèrie comença aquí)
Els capítols finals d’aquesta sèrie els dedico a l’última esquela que he incorporat al meu arxiu perquè crec que s’ho mereix. Ho diré ras i curt: crec que és la més… peculiar de totes les que tinc aplegades.
Per començar vegeu-la aquí sota tal com va sortir el dimarts 14 de gener el recordatori de la senyora Edelmira Banús i Pons en els tres diaris que segueixo: l’Ara, El Punt Avui i La Vanguardia española, respectivament:
Diari Ara (si cliqueu al damunt, creix)
El Punt Avui (si cliqueu al damunt, creix)
La Vanguardia española (si cliqueu al damunt, creix)
A la vista de les tres esqueles la primera constatació que podem fer és que la de La Vanguardia española és sensiblement més curta que les altres dues (per raons econòmiques?) i que, precisament, el text escamotejat als lectors d’aquest diari és el que, al meu parer, fa que aquesta esquela sigui tan singular. Vegem-la detingudament, que val la pena:
La primera part és bastant convencional: tres anys després del seu traspàs es recorda la senyora Edelmira Banús i Pons i, alhora, el seu marit, Josep Campí i Escriu, mort a Reus el 8 de gener de 1981.
Tot seguit les tres esqueles reprodueixen el següent text llatí: “Vixit ut sempre viveret. Ut moriens viveret, vixi ut moriturus. Ad mortem festinamus: peccare desistamus.”
Que traduït al català ve a dir: “Va viure per seguir vivint. Per viure després de mort, va viure com qui ha de morir. Ens apressem cap a la mort: no pequem més.”
Les frases no són noves per a l’ocasió: provenen de textos clàssics i, més concretament, la tercera la trobem en el títol i és tornada del Cant desè del Llibre Vermell de Montserrat.
Com he dit més amunt, la versió publicada al diari del Grande de españa no s’allarga gaire més. S’acaba amb un parell de ratlles amb frases de record i estimació a la mare i al pare que els adreça el seu fill Pere ‘en perseverant record’ i la data amb referència a Reus, lloc d’on sembla que prové la família.
Tot això no tindria res de particular si no fos perquè al Punt Avui i al diari Ara s’inclou un llarg missatge adreçat a la mare que és el que atorga la condició d’excepcional a aquesta esquela. Jutgeu vosaltres mateixos:
“Estimada Mare, els teus valors han estat els fonaments sobre els quals he crescut personalment i professionalment. Del teu exemple i ensenyament he après a ser la persona que soc.
Mare, els llogaters dels pisos primer i segon de la casa bonica del carrer Mallorca de Barcelona finalment ja han marxat. El del primer el gener de l’any passat i el del segon aquest octubre passat.
El teu llegat de lluita, persistència, perseverança i coratge m’acompanya sempre.”
En parlaré en el proper apunt. El que, definitivament, clourà la sèrie.
(Continua -i s’acaba- aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La casa bonica a la qual fa referència, crec que és la Casa Josep Campí, del carrer Mallorca, 545 de Barcelona. Construïda el 1900 per l’arquitecte Jaume Bayó i Font, en estil modernista.