Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Una de les esqueles que m’espero amb més interès és la que cada 14 de febrer -des de fa més de vint-i-cinc anys- la família Serra publica per recordar els senyors Pere Serra i Guinjaume i Pere Serra i Casanovas, traspassats el 1988 i el 2005 respectivament. Jo les col·lecciono des de 2014, són esqueles de dimensió petita però acompanyades d’un text que varia cada any i que us reproduiré a continuació respectant l’ortografia i sense cap més comentari de la meva part. Ja m’ho sabreu dir:

” Gràcies Tito, adéu Rossell, endavant Bartu. Per cert, nen, per 1″ no. Aquest anys sí. Us estimem i no us oblidem.” (2014)

“Suposo que esteu xerrant sense parar amb en Tito. Entre pleits i compliance officers estem aprenent les matemàtiques en català, en castellà i en anglès, i ni així surten els números. Aquest any sí. Us estimem i no us oblidem.” (2015)

“Tenim copes, judicis, gols, trepitjades i claudicacions intermitents en el bàsquet. Aquest any també. Us estimem i no us oblidem.” (2016)

“Encara ens queden ous per trencar i pollastres per repartir a fi d’arreglar tot allò que està corcat. Aquest anys sí. Us estimem i no us oblidem.” (2017)

“Estem gaudint molt, però no ens agraden ni els maleducats ni els agressius. Aquest any sí. Us estimem i no us oblidem.” (2018)

“Falta diàleg, però el mestre ens ho ha promès. Aquest anys sí. Per cert, nen, som els primers. Us estimemi no us oblidem.” (2019)

El 13 de febrer de 2017 La Vanguardia española va publicar un article de Xavier G. Luque en el que explicava la història que hi ha darrere d’aquestes esqueles, quina persona les redactava i qui és el ‘nen’ que hi apareix de tant en tant. Us el reprodueixo a continuació:

Barcelonista des del més enllà

Xavier G. Luque (publicat el 13 de febrer de 2017)

Des de fa 25 anys, cada 14 de febrer sens falta la família de Pere Serra i Guinjaume insereix en aquest diari una esquela amb referències blaugrana. Tot va començar amb un senzill “aquest any sí” i ha anat creixent en elaboració i complexitat (per als profans).

Pere Serra va ser un soci entusiasta del Barça que va morir el 14 de febrer de 1988. Els primers anys, l’esquela de recordatori constava d’un text de factura convencional (“els que et vàrem estimar no t’oblidem”) però ben aviat, a partir de 1992, van aparèixer les notes barcelonistes d’actualitat. La transmissió de fets del Barça. Des de La Vanguardia fins al més enllà. Un barcelonisme que no és d’aquest món.

“El meu pare –explica Maribel Serra– era un culer de tota la vida. Penseu que era soci des d’abans de la guerra i mai, mai, ni en els nou anys que va passar entre la guerra, el camp de concentració i després el servei militar, mai no es va donar de baixa. Quan va morir devia tenir un número ben baix, segur…”.

Pere Serra Guinjaume seguia el Barça fins i tot a camp contrari. I no solia fallar a casa, primer a les Corts, després al Camp Nou. “Era molt barcelonista, però de comportament seriós. Al camp del Madrid, per exemple, si marcava el Barça l’única cosa que feia era aixecar-se, deia ‘gol!’ (en un to contingut) i seguidament tornava a seure com si res”, comenta la Maribel.

Les primeres esqueles en blaugrana, sempre puntuals cada 14 de febrer, no eren extenses. L’any 1993, en plena època d’èxits del dream team, tot es redueix a un “aquest any, també”. Dotze mesos més tard, el 1994, l’esquela fa referència a la golejada sobre el Madrid, la del triplet de Romário i aquell famós driblatge que li va fer a Alkorta: “Aquest any al menys tenim cinc a zero”.

Però no tot va ser tan senzill. Alguns, pocs, lectors del diari es van queixar al Defensor. “Mesclar un mort en la vida dels vius per què prengui part en la xerinola d’uns aficionats al futbol és una demostració clara que ens cal un renaixement urgent dels models morals, socials i religiosos”, deia un. “S’exhibeix massa cinisme sobre pràctiques i creences que haurien de prendre’s amb un gran respecte”, opinava un altre, que es presentava com a capellà “retirat” i escrivia des de Fraga.
“Mai no he buscat ofendre ningú i per això vaig optar per escriure en clau”, explica la filla de Pere Serra.

A partir de llavors, les esqueles són més críptiques. “Ni ocellets, ni llampecs” podem llegir en el text que apareix el 14 de febrer de 1996. Per als avesats, s’entenia que es referia als partits recents del Barça, que havia ensopegat al camp del Numancia, Los Pajaritos, i també al camp del Rayo Vallecano. Llavors l’esquela afegia: “3-0”. I assenyalava discretament el resultat del Barça-Madrid disputat només quatre dies abans en un Camp Nou ple a vessar.

Demà és 14 de febrer i com cada any nombrosos aficionats del Barça faran un cop d’ull a la pàgina de necrològiques, per veure què li expliquen al bo d’en Pere Serra i Guinjaume sobre els darrers esdeveniments a la història blaugrana. Segurament tocarà parlar de la recent semifinal de Copa…

La filla de Pere Serra insisteix: “Que ningú pensi que tot això ho faig com un divertimento. Ho faig pel record del meu pare i el seu barcelonisme. Però també per la meva mare, que té 92 anys. I també pel meu germà”. Perquè a partir de 2006 l’esquela és doble, amb la mort de Pere Serra i Casanovas a qui la Maribel es refereix com a “nen” en els seus textos. Era àrbitre de bàsquet i això amplia les informacions que arriben fins al més enllà.

Així, en l’esquela del 2008 llegim: “Per cert, nen, sort dels de la furgoneta”, referència al DKV Joventut, que tot just acabava d’eliminar el Madrid de la Copa a semifinals i havia guanyat el títol al TAU i a la pista de Vitòria.

El 14 de febrer del 1988 el Barça jugava a València i la ràdio sonava amb força a la llar dels Serra, com sempre que hi havia partit. “El meu pare va dir-nos que s’estirava una estona. De fons continuava sonant la ràdio. Va marcar el València i vaig sentir… no sé com dir-ho, un crit, un gemec… no sé definir-ho. Però no ho oblidaré mai”. El cel acabava de guanyar un culer de soca-rel.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!