El curiós món de les esqueles dels diaris (2).

(Vegeu aquí l’anterior article)

En El Punt Avui del 9 de març de l’any passat es va publicar una esquela que recordava el cinquè aniversari del traspàs del senyor Enrique García Baena. No era pas una esquela convencional: tota una plana (la 41 d’un dissabte) amb un llarg poema signat per la senyora Mariona Wesselo Comas. Desconec si aquesta esquela tindrà continuïtat i, per tant, estic expectant per veure què surt a l’esmentat diari el proper 9 de març.

El mes d’agost en el diari Ara hi ha també dues esqueles periòdiques que segueixo: la del dia 10, que recorda el senyor Lluís Enjuanes i Arroyo, traspassat el 10 d’agost de 2002, i la del dia 21, que recorda el senyor David Garcia Rodón, traspassat el 21 d’agost del 1987.

La primera, la del senyor Enjuanes, la tinc controlada des de 2011 i m’interessa perquè, tot i ser de petites dimensions, cada any el seu fill Carles aprofita per adreçar al pare difunt algun comentari dels que no passen desapercebuts, sobretot si te’ls trobes en una esquela. Us passo la seqüència completa perquè crec que val molt la pena: “Quanta raó tenies, pare!” (2011), “Els fets et segueixen donant la raó!” (2012), “No anem pas bé” (2013), “Riu-te’n del cas Pujol” (2014) i “Vergonya, germans… Vergonya!” (2015 i 2016). A partir de 2017 l’esquela continua sortint però sense cap més referència que les dates de naixement i mort del difunt i la frase “El teu fill Carles” a tall de signatura.

La sèrie d’esqueles del senyor Garcia Rodón que tinc controlades comença l’any 2012, data del vint-i-cinquè aniversari del traspàs- i va acompanyada de la frase “Passa el temps i tornen els records d’aquells dilluns amb la motxilla a l’esquena, tant (sic) seriós i valent…”. La resta dels anys fins al 2019 apareixen frases d’aquest mateix tipus, habituals en les esqueles, i cap nom familiar a tall de signatura. Caldrà estar atents, doncs, al diari Ara el proper mes d’agost…

Canvio de diari i passo al que alguna gent molt veterana nomena encara com ‘el diari de les esqueles’ perquè antigament ocupaven tota la portada. Em refereixo a La Vanguardia española. D’aquest diari segueixo dues esqueles des de fa alguns anys i una tercera que acabo d’incorporar a la col·lecció.

La primera és un recordatori -em resisteixo a denominar-lo esquela- de la senyora Lydia Borrás a tota pàgina amb un llampant fons de color verd i lletres grogues i blanques. Apareix cada 2 de setembre des de l’any 2013, data en què Lydia Borrás Castells, viuda de José Fortuny Tarrés, es va morir i es completa amb les frases següents (les reprodueixo respectant els punts i a part i les majúscules i minúscules del text):

“Se paró tu corazón el 2 de septiembre de 2013 con dolor para tu apenado hijo JOSÉ PEDRO.”

“Tu me acompañaste hasta el final. Cada noche ir a CENAR en tu COMPAÑÍA.”

“SEIS AÑOS DE ESPERANZA” (cada any la xifra varia, és clar)

I amb una sorpresa adicional perquè en el darrer recordatori -el de 2019- hi ha una línia de text més que, a mode de signatura, tanca la pàgina i incorpora una persona més:

“gracias Antonio S.”

(Continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *