Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquest Bloc saben que una de les meves nombroses aficions a coses estranyes i poc útils és seguir les esqueles que es publiquen en alguns dels diaris que surten a casa nostra.

I no em refereixo només a la famosa sèrie que cada dia 14 la família Martínez publicava a diversos mitjans amb aquella enigmàtica rúbrica ‘Siempre seremos cuatro’  (que a força de sortir durant uns quants anys es va fer gairebé popular), no: he escrit bastant més sobre esqueles.

Si entreu a la finestreta del cercador d’aquestes Totxanes –a la dreta de la capçalera, indicat amb el símbol d’una lupa– i escriviu la paraula ‘esquela’ us sortirà aquesta trentena d’apunts que parlen del tema; si escriviu ‘esqueles’ encara repescareu aquests deu o dotze més, i si, per acabar de reblar el clau, escriviu ‘necrològiques’ treuran el nas aquests apunts, alguns dels quals no apareixen en cap de les dues cerques anteriors.

De fet, això de seguir les esqueles és una dèria molt antiga i, per tant, no pretenc passar jo per descobridor de res. En tot cas sí que diré que cada dia, de bon matí que és quan faig una ullada als diaris en format digital, vaig de cacera i no és difícil que de tant en tant descobreixi alguna peça curiosa (que més d’una vegada ja ha protagonitzat algun dels apunts que haureu trobat a través del cercador, si finalment us heu decidit a fer-me cas).

Això pel que en podríem dir ‘esqueles curioses i esporàdiques’, però n’hi ha unes quantes més que són periòdiques, vull dir que surten publicades cada any el mateix dia i que tenen alguna singularitat que em mou a posar-les en una llista per fer-ne el seguiment. En la meva agenda d’esdeveniments d’interès personal que es repeteixen d’any en any hi ha unes quantes dates que controlo de prop.

Les primeres varen ser les relacionades, com he dit més amunt, amb la colla dels ‘siempre seremos cuatro’ que, a més a més de l’habitual esquela petita de cada dia 14, el 19 de febrer i el 14 de maig (indiferentment de si era diumenge o dia feiner) publicaven una pàgina sencera a La Vanguardia española més propera a un anunci convencional que no pas a un recordatori funerari. La darrera publicació que figura en el meu arxiu correspon al 14 de maig de 2016.

Una altra esquela curiosa que va aparèixer alguns anys va ser la dedicada a un anònim “Ramiro”, sense més atributs que el rectangle amb el seu nom, la referència a la seva defunció –Sant Cugat, 10 d’abril del 2015– i el costum de repetir la inserció de l’esquela fins al 2017. Després, silenci i repós.

Pocs dies després del traspàs de Ramiro l’escriptora Imma Monsó va publicar a La Vanguardia española un article en el qual donava alguna pista sobre la personalitat del difunt. Us el reprodueixo tot seguit i acabo les explicacions fins al següent apunt que continuarà aquesta sèrie carregada de fúnebres curiositats:

Una altra cosa

Imma Monsó (publicat a La Vanguardia española el 16 d’abril de 2015)

Podria esforçar-me a parlar d’una altra cosa. Però un jove que va morir el cap de setmana passat i de qui vaig seguir la malaltia em té el cap robat. Així doncs, per a què parlar d’una altra cosa que m’importi un rave? Un dia ell i jo vam parlar d’això: del que significa parlar en públic dels que ja no hi són. Vas dir: “Ningú no parlarà de mi perquè no he tingut temps de fer res” (tenia poc més de trenta anys, per bé que l’aspecte era d’etern adolescent, i a aquesta edat els nostres joves ho tenen tot per fer). Un altre dia, però, vas dir: “No vull que ningú parli de mi quan jo no hi sigui”: tossut com eres, et pensaves que fins i tot la posteritat et faria cas. Ara bé, no estic segura que això no ho diguessis una mica com quan ­feies fora els que et cuidaven i després t’empipaves si et descuidaven un instant. Per això mateix, potser no volies que parléssim de tu als desconeguts però t’enfadaries si t’oblidéssim. De manera que no sé ben bé com parlar de tu sense parlar de tu. Em queda l’opció de tractar-te com un personatge de ficció: n’intentaré un esbós breu.

Molt prim i amb un caminar simiescament elegant, el nostre personatge té una mirada que no deixa indiferent ningú: desafiadora com un ganivet esmolat i afectuosa sempre. És expert a sostenir-la en silenci mentre assetja l’interlocutor. O mentre escolta, perquè amb els ulls escolta d’una manera que impressiona (li he de preguntar a sa mare si va néixer així o bé ho ha après). Quan li diuen que està malalt, el nostre per­sonatge cus a preguntes els interlocutors, fa ús de tota mena d’argúcies dialèctiques per extraure veritats que no vol ­saber. Si els interlocutors, esgotats, acaben per esmentar els aspectes afortunats de la situació, són ­fulminats immediatament (potser és que li sembla que es tracta de tota aquesta merda de buscar el cantó positiu de les coses negatives), però què hi farem: és clar que és una sort immensa tenir uns pares que et cuiden fins al darrer instant i a casa, és clar que és una sort immensa tenir al costat la teva enamorada quan el teu cos s’ha convertit en una presó! (o, si no, mirin què li va passar a Gregori Samsa)… I tenir amics de veritat que t’enyoren quan no hi ets, i haver tingut una infància prèmium… No és afortunat, tot això? Això no exclou, és clar, que després hagi existit tota aquesta mala sort (se’n diu càncer). Tota aquesta mala sort acarnissant-se contra el nostre personatge els dos últims anys.

Ja ho veus, nano, que he dit ben poca cosa (no sigui que a algun xafarder que no et coneixia li vingui de gust saber qui eres o se’ns posi sentimental). Ja veus que he parlat com si no existissis més que en un món de contes o de còmics: sense revelar dades concretes, sense al·ludir al lloc dels fets, sense ni tan sols pronunciar el teu nom. Ramiro.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!