Acusaments de rebuda.

Al llarg dels més de trenta anys que porto comentant llibres en els mitjans de comunicació he rebut un munt de satisfaccions espirituals. També n’hi ha hagut de les altres, però prefereixo no entrar en detalls. Avui no toca, que deia aquell…

Una de les coses que m’han proporcionat més satisfaccions (de les de caire espiritual) és quan m’han arribat reaccions d’alguns autors dels llibres sobre els quals he publicat una crítica. Un costum que diria que ha caigut ja en desús, almenys entre les generacions més joves, però que jo he tingut encara la sort de viure’l de prop.

I val a dir que no vaig haver d’esperar gaire perquè en la segona crítica que vaig fer pel suplement de cultura del diari Avui –dedicada a “I tu, qui ets?”, l’última novel·la que va publicar Xavier Benguerel— ja me’n va arribar una. L’article va sortir el 15 d’octubre de 1989 i uns mesos després, a mig gener aproximadament, es va rebre a la redacció de l’Avui un sobre a nom meu i amb una targeta a dintre. L’enviava l’autor per agraïr-me les paraules que havia dedicat a la seva novel·la. També s’excusava pel retard a reaccionar ja que passava per una època amb problemes de salut. De fet, el traç insegur de la seva escriptura era la prova més convincent d’aquesta situació que, dissortadament, es va consumar poc temps després amb la mort, el 19 de desembre de 1990, de Xavier Benguerel. Tenia 85 anys.

Després he anat rebent notes d’agraïment o, si més no, d’acusament de rebuda dels meus comentaris. Cito de memòria però ara mateix recordo haver rebut cartes de Ramon Folch i Camarasa, Estanislau Torres, Joaquim Carbó, Olga Xirinachs, Albert Manent, Lluís Terricabras i Josep Maria Espinàs (aquest darrer a través de la seva editora Isabel Martí). La llista no és exhaustiva (me’n deixo uns quants que ara no em venen al cap), però ja proporciona una idea del tipus d’escriptors que practicaven el costum d’acusar rebuda quan es parlava d’ells en algun paper: bàsicament era la generació que va viure la guerra civil.

Feia bastants anys que no rebia cap reacció de coses publicades per mi però en un parell de mesos me n’han arribat dues que detallo: a mitjan novembre, de resultes de publicar aquest apunt, em va escriure un comentari (aquest) el periodista Santiago Vilanova, que va dirigir el Diari de Barcelona els anys 1983 i 1984. Va ser el primer diari on vaig començar a publicar articles i ell el meu primer director.

Si entreu a l’enllaç del comentari veureu que esmenta la meva secció ‘Totus Tuus’ que cada setmana sortia dues o tres vegades a la contraportada del Brusi, cosa que em va sorprendre moltíssim perquè no m’esperava que se’n recordés tant de mi. I per demostrar que no era cap casualitat em va enviar un parell de correus amb fotografies dels meus articles retallats. Una sorpresa, vaja.

L’últim acusament de rebuda m’ha arribat aquesta mateixa setmana a través del correu electrònic (els signes dels temps…) Me l’envia Josep Ruaix, un clàssic de la difusió i l’ensenyament del català, per agrair-me que hagi inclós el seu nom en la llista de personalitats que enguany compliran vuitanta anys i que ha trobat a la revista Serra d’Or d’aquest mes en un article més extens en el qual, com faig cada gener, detallo les commemoracions, efemèrides i aniversaris de l’any que estrenem.

L’admirat i respectat amic Ruaix m’agraeix la deferència que, diu, he tingut amb ell; i jo, a la recíproca, li agraeixo la generosa reacció. Una reacció molt poc merescuda perquè, a diferència d’un article sobre un llibre en el qual hi puc aportar valoracions i elements de creativitat pròpia, en aquest cas el meu mèrit és, senzillament, disposar d’una agenda d’esdeveniments i aniversaris àmplia i documentada que vaig omplint des de fa molts anys. Res més.

En tot cas confesso que m’agrada gaudir d’aquests rars i privilegiats moments en què algú no només valora la meva feina sinó que se sent empès a fer-m’ho saber. L’altre dia parlava (vegeu aquí) de la meva condició de polígraf i tastaolletes, avui dels acusaments de rebuda… Uf! No voldria posar-me transcendent, però no em negareu que tinc motius per ser cada vegada més conscient de transitar per una època que per a molts ja és història, record. Oblit.

Sort que (encara) no soc l’únic…

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *