Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 de gener de 2020
1 comentari

Acusaments de rebuda.

Al llarg dels més de trenta anys que porto comentant llibres en els mitjans de comunicació he rebut un munt de satisfaccions espirituals. També n’hi ha hagut de les altres, però prefereixo no entrar en detalls. Avui no toca, que deia aquell…

Una de les coses que m’han proporcionat més satisfaccions (de les de caire espiritual) és quan m’han arribat reaccions d’alguns autors dels llibres sobre els quals he publicat una crítica. Un costum que diria que ha caigut ja en desús, almenys entre les generacions més joves, però que jo he tingut encara la sort de viure’l de prop.

I val a dir que no vaig haver d’esperar gaire perquè en la segona crítica que vaig fer pel suplement de cultura del diari Avui –dedicada a “I tu, qui ets?”, l’última novel·la que va publicar Xavier Benguerel— ja me’n va arribar una. L’article va sortir el 15 d’octubre de 1989 i uns mesos després, a mig gener aproximadament, es va rebre a la redacció de l’Avui un sobre a nom meu i amb una targeta a dintre. L’enviava l’autor per agraïr-me les paraules que havia dedicat a la seva novel·la. També s’excusava pel retard a reaccionar ja que passava per una època amb problemes de salut. De fet, el traç insegur de la seva escriptura era la prova més convincent d’aquesta situació que, dissortadament, es va consumar poc temps després amb la mort, el 19 de desembre de 1990, de Xavier Benguerel. Tenia 85 anys.

Després he anat rebent notes d’agraïment o, si més no, d’acusament de rebuda dels meus comentaris. Cito de memòria però ara mateix recordo haver rebut cartes de Ramon Folch i Camarasa, Estanislau Torres, Joaquim Carbó, Olga Xirinachs, Albert Manent, Lluís Terricabras i Josep Maria Espinàs (aquest darrer a través de la seva editora Isabel Martí). La llista no és exhaustiva (me’n deixo uns quants que ara no em venen al cap), però ja proporciona una idea del tipus d’escriptors que practicaven el costum d’acusar rebuda quan es parlava d’ells en algun paper: bàsicament era la generació que va viure la guerra civil.

Feia bastants anys que no rebia cap reacció de coses publicades per mi però en un parell de mesos me n’han arribat dues que detallo: a mitjan novembre, de resultes de publicar aquest apunt, em va escriure un comentari (aquest) el periodista Santiago Vilanova, que va dirigir el Diari de Barcelona els anys 1983 i 1984. Va ser el primer diari on vaig començar a publicar articles i ell el meu primer director.

Si entreu a l’enllaç del comentari veureu que esmenta la meva secció ‘Totus Tuus’ que cada setmana sortia dues o tres vegades a la contraportada del Brusi, cosa que em va sorprendre moltíssim perquè no m’esperava que se’n recordés tant de mi. I per demostrar que no era cap casualitat em va enviar un parell de correus amb fotografies dels meus articles retallats. Una sorpresa, vaja.

L’últim acusament de rebuda m’ha arribat aquesta mateixa setmana a través del correu electrònic (els signes dels temps…) Me l’envia Josep Ruaix, un clàssic de la difusió i l’ensenyament del català, per agrair-me que hagi inclós el seu nom en la llista de personalitats que enguany compliran vuitanta anys i que ha trobat a la revista Serra d’Or d’aquest mes en un article més extens en el qual, com faig cada gener, detallo les commemoracions, efemèrides i aniversaris de l’any que estrenem.

L’admirat i respectat amic Ruaix m’agraeix la deferència que, diu, he tingut amb ell; i jo, a la recíproca, li agraeixo la generosa reacció. Una reacció molt poc merescuda perquè, a diferència d’un article sobre un llibre en el qual hi puc aportar valoracions i elements de creativitat pròpia, en aquest cas el meu mèrit és, senzillament, disposar d’una agenda d’esdeveniments i aniversaris àmplia i documentada que vaig omplint des de fa molts anys. Res més.

En tot cas confesso que m’agrada gaudir d’aquests rars i privilegiats moments en què algú no només valora la meva feina sinó que se sent empès a fer-m’ho saber. L’altre dia parlava (vegeu aquí) de la meva condició de polígraf i tastaolletes, avui dels acusaments de rebuda… Uf! No voldria posar-me transcendent, però no em negareu que tinc motius per ser cada vegada més conscient de transitar per una època que per a molts ja és història, record. Oblit.

Sort que (encara) no soc l’únic…

 

  1. No m’he sorprès gens que Ms. Josep Ruaix, moianès il·lustre i una eminència en gramàtica catalana, t’hagi donat les gràcies. Forma part d’aquells capellans d’abans, en el que hi podríem incloure des del mateix Ms. Dalmau als preveres de la diòcesi de Solsona que van fundar EL PREGÓ (del qual encara sóc subscriptor) els quals tenien un carisma molt car de veure avui en els capellans joves.
    Com ja hem comentat a vegades tu i jo, nosaltres formem part de l’una generació que no es repetirà. No vull dir que les d’ara siguin pitjors però els valors de les cartes llargues al company/a han estat substituïdes pels WhatsApp, molt útils a vegades, però sense comparació amb una trucada telefònica o en prendre cafè en una terrassa. Jo he desactivat el senyal de WhatsApp “llegit” i tot just ahir, parlant amb un amic, em deia que no ho entenia. Si algú està preocupat per si he llegit el seu missatge que em telefoni.
    El dijous, en tornar de BCN amb el tren de rodalies de la famosa R2, veia els seients reservats a gent gran i embarassades ocupats per joves que no alçaven els ulls dels seus mòbils mentre la meva esposa i el que subscriu ( 75-74 anys respectivament) vàrem fer tot el trajecte de peu. El vagó em recordava el moviment italià de “les sardines”. Per això, quan algú m’escriu una carta llarga-malgrat sia per e-mail- o un jove s’aixeca per cedir-me el seient en el transport públic (molt poques vegades però passa) sento un sentiment de felicitat no pel fet en si sinó perquè encara hi han esperances de conservar alguns hàbits que a nosaltres ens van anar bé.
    Benvinguts els acusaments de rebut, les trucades telefòniques i les cartes o correus electrònics de més de vint línies… Segur que seran molt més reflexionades que els WhatsApp que ens inunden dies sí i altres també.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!