Un aplaudiment (setanta-unena carta a la meva neta).

Estimadíssima Mila:

La carta d’avui te l’escric per documentar un fet que es va produir ahir mateix i que és possible que d’aquí a uns quants anys el recordis vagament, sense copsar-ne bé els detalls. Em refereixo al dia que tota la família et vàrem dedicar un solemne aplaudiment.

T’ho explico: aquestes festes les has passat -fins a l’11 de gener- amb la part bretona de la teva família fent un tomb per les Petites Antilles. Un viatge d’aquells que es fan poques vegades a la vida i que justifica que enguany les activitats tradicionals nadalenques de casa nostra s’hagin modificat notablement.

Per exemple, els regals que els Reis d’Orient et varen deixar a casa d’acord amb la carta que els havíem escrit l’àvia i jo. Aquests regals varen arribar, és clar, durant la nit del 5 al 6 de gener i es varen quedar damunt del teu llit esperant-te fins abans d’ahir, dimarts 14, que en sortir de l’Escola vares venir a casa nostra a sopar i a dormir.

Quan va ser el moment d’obrir el primer regal, davant dels paquets embolicats amb aquell paper de coloraines que els Reis saben triar tan encertadament, et vares aturar i ens vares dir a l’àvia i a mi que preferies que en el moment d’obrir-los hi fos present tota la família. Com cada any.

I així va ser. L’endemà mateix -ahir, segons el dia que t’escric aquesta carta- vàrem aconseguir aplegar-nos tots (gairebé un miracle, tractant-se d’un dia feiner) molt conscients de la importància del desig que havies expressat.

Quan eres a punt d’obrir el primer regal vaig demanar a tots els presents que et féssim un aplaudiment ben fort per la demostració d’estima cap als teus que t’havia sortit espontàniament de dintre. Un aplaudiment que fos un homenatge a aquest sentit que vares demostrar de pertinença a un grup molt concret que saps que t’estima i al qual tu, instintivament, correspons amb gestos com aquest.

Un aplaudiment que vares entomar cofoia i satisfeta perquè d’alguna manera entenies que t’estàvem dient com ens sentíem de contents i orgullosos pel gest de la nostra noieta de set anys.

Aquí s’acaba aquesta carta que he volgut afegir a la llarga col·lecció de les que ja t’he escrit perquè crec que és molt important que recordis el vespre del dimecres 15 de gener de 2020: el dia que et vas guanyar, ben merescudament, un fort aplaudiment de tota la teva família.

——————————————————————————

Les anteriors cartes a la meva neta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *