Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

9 de gener de 2020
0 comentaris

Sobre la curiositat, els polígrafs i els tastaolletes.

Intervinc en un acte cultural i abans de començar una persona de l’organització em demana com m’ha de presentar al públic. Li faig la brometa habitual –“Mentre no em digueu cull d’olla presenteu-me com vulgueu”– i per no enredar la troca acabem amb la fòrmula habitual: ‘escriptor i crític literari’.

En moments com aquest és quan em ve a la memòria el concepte ‘polígraf’, que segons diu el Diccionari de l’IEC és un ‘autor que escriu sobre matèries diverses’. Una definició fàcilment deduïble de la composició original grega del mot i que em remet a tres bons i admirats amics ja desapareguts, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Albert Manent i Jordi Sarsanedas, que fa moooolts anys en un acte en el qual vàrem coincidir em van posar en contacte per primera vegada amb aquest concepte que trobo que em defineix molt bé.

Em sembla, però, que ara mateix trobaríem ben poca gent de quaranta anys en avall que sapigués que és un polígraf. Més enllà, és clar, de dir que és un aparell detector de mentides -una ‘màquina de la veritat’– que sembla que es va fer molt popular temps enrere arran d’un programa de televisió que es deuria passar en alguna de les cadenes que a casa mai veiem. Una definició de polígraf que, per cert, el Diccionari de l’IEC també l’acull però com a segona opció: “Aparell per enregistrar simultàniament pulsacions, moviments respiratoris, la pressió sanguínia, la resistència elèctrica de la pell”. És a dir, un estri que mesura les reaccions instintives de la nostra fisiologia quan mentim i en som conscients.

Ve a tomb tot el que dic perquè això de convertir-se en un polígraf -expressió que cada vegada m’agrada més, ho confesso- sembla entrar en franca col·lisió amb els signes dels temps que vivim que prioritzen l’especialització per damunt dels generalismes. A españa, que són com són i parlen en llengua estranya, diuen allò de ‘aprendiz de todo, oficial de nada’ amb to pejoratiu. Una expressió que en català té una correspondència no exacta però bastant propera –‘ser un tastaolletes’– amb la qual encara em sento més identificat.

Tothom coneix aquella cançó que pregona la salut, els quartos i l’amor com els tres elements bàsics de la vida. No es tracta ara d’endinsar-nos en disquisicions de filosofia barata, però no dubtaria gens d’afegir a la recepta un quart component que seria la curiositat. És a dir, l’actitud de mantenir-se en estat de perpetu aprenentatge i viure obert a la sorpresa davant del que és nou i desconegut.

Dit d’una altra manera (que és la que des de fa temps poso més en pràctica): l’actitud d’obrir un llibre, escoltar una música, visitar una exposició o veure una pel·lícula i estar disposat a deixar-me atrapar pels estímuls que provoquen dintre meu i, doncs, a ampliar el ventall dels meus interessos. És a dir: viure amb l’antena desplegada i esperant que a prop meu s’obrin força finestres…

Els polígrafs seríem, per tant, els que sabem treure bons rendiments d’allò que abans en déiem ‘cultura general’. I si a més a més hi afegim que, gràcies a l’edat, perfeccionem els nostres recursos comunicatius i se’ns afina la percepció d’on hi ha el límit que separa el normal del ridícul puc tancar aquest apunt amb una invitació: “Teniu olletes? Doncs envieu-me-les, que les tastaré”.

I, com diuen a españa, aquí pau i després glòria…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!