‘El paradís de la literatura’, el meu homenatge als 80 anys de Joan F. Mira.

Abans d’ahir, més o menys a la mateixa hora que la bona gent ens posàvem en acció seguint el Tsunami Democràtic i es jugava el partit Barça-Madrid ajornat setmanes enrere, a l’Institut d’Estudis Catalans es va fer l’acte d’homenatge a Joan Francesc Mira pels seus 80 anys (vegeu aquí). Un acte organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i el Departament de Cultura de la Generalitat que va comptar amb la representació, també, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El programa constava de quatre intervencions breus de Josepa Cucó, Jordi Cornudella, Jaume Cabré i jo mateix. Si teniu curiositat per saber què vaig dir llegiu tot el que ve ara (i un afegitó al final de l’apunt –que no vaig llegir; l’afegeixo ara perquè en quedi constància– dedicat a Isidor Cònsul).

 

IMPORTANT: si desitgeu adherir-vos a la celebració i enviar al mestre Mira algun missatge entreu en aquesta pàgina que ha habilitat la Institució de les Lletres Catalanes i deixeu-hi la vostra nota.

 

Joan F. Mira: el paradís de la literatura

(Institut d’Estudis Catalans 18 de desembre de 2019)

Quan es parla de Joan Francesc Mira sol usar-se el mot ‘clàssic’ per definir-lo. Diem que és ‘l’últim clàssic que ens queda’, una frase que tot i la tirada que té cap al titular periodístic, generalment simplificador, en aquest cas em sembla molt exacta.

I no em refereixo només a la formació que va rebre com a estudiant, una època força especial que, si no m’erro, coneixerem en una nova entrega de les seves memòries que no ha de trigar gaire a veure la llum.

Pretendre entrar en l’univers ètic i estètic d’aquest home savi que amb una veu més aviat fluixa va trenant arguments sòlids en conversa reposada (bé, reposada…; provin de demanar-li què en pensa, per exemple, dels autocars carregats de turistes que per Roma o Florència van seguint els escenaris de les novel·les del senyor Dan Brown, o preguntin-li per la suposada llegenda negra dels Borja i es trobaran amb un Mira vehement, flamíger i enfurismat, com cal). Pretendre entrar, dic, en l’univers de Joan Francesc Mira sense tenir en compte la seva estreta relació amb el món dels clàssics seria una empresa condemnada al fracàs.

I, com no podia ser altrament, aquest desig de viure en un món presidit per valors com l’ordre, l’humanisme o la raó el trobem també en els protagonistes de moltes de les seves novel·les: personatges perplexos, incapaços d’entendre el món que els envolta, que el voldrien transformar i que s’adonen, angoixats, que els signes dels temps apunten cap a una altra direcció.

En l’obra de Mira, tant en les novel·les com en la seva llarga trajectòria com a articulista, podem trobar alguns trets característics: la transposició literària de l’època que li ha tocat de viure, la voluntat de crear bellesa, el desig de tocar els temes centrals de l’experiència humana i una mirada crítica sobre la contemporaneïtat.

Quatre trets que es podrien canalitzar en un sol enunciat: l’aposta radical per la literatura. Una aposta que el porta a adonar-se, per exemple, que per donar un sentit més exacte i profund a les tribulacions d’un metge que es passeja per València muntat en una Harley Davidson necessita veure quines traduccions de la Divina Comèdia té a l’abast, i com que no en troba cap que li faci el pes, atura la redacció de la novel·la –parlo de ‘Purgatori’, que acabaria sent premi Sant Jordi l’any 2002– i prepara la seva pròpia traducció, publicada l’any 2000.

La Divina Comèdia, Dant… Traduir, diuen, és trair. Cert. Però també és triar. I en aquest sentit la tria de Joan Francesc Mira em sembla ben eloqüent i clarificadora.

La voluntat de crear bellesa és, doncs, un dels objectius de la seva literatura i, fent-li costat, un recurs que la caracteritza: aproximar el llenguatge literari als seus orígens; és a dir, a l’oralitat. Esmentaré només dos exemples: els records d’infantesa explicats a ‘El tramvia groc’ i la prodigiosa veu en primera persona d’aquell homenot del Renaixement que va ser Roderic de Borja i que, quasi a cau d’orella, ens parla a ‘Borja papa’.

Crear bellesa, captenir-se al marge del que diem ‘les servituds de la moda’ i tenir molt clar un grapat d’idees carregades de trellat com, per exemple, que vivim en un món fet de nacions i que (paraules seves) ‘la qüestió ineludible és saber quina és la pròpia, i viure en conseqüència’. Un compromís cívic que manté ferm en molts àmbits i que, per la part literària, es reflecteix en uns quants llibres destinats a donar a conèixer el País Valencià i, molt especialment, uns quants valencians colossals com els Borja, Blasco Ibáñez o sant Vicent Ferrer.

Un repàs a la bibliografia de Joan Francesc Mira ens remet, principalment, a tres editorials: dues del País Valencià i una altra del Principat. Sé que disposo de poc temps, però no voldria deixar passar l’oportunitat de fer un brevíssim esment a una persona que ara ha fet deu anys que ens va deixar, que va ser important en la trajectòria del nostre autor i que em consta que se l’estimava profundament. Em refereixo –ja ho deuen haver endevinat– a Isidor Cònsul, el seu editor entre 1998 i 2009, un home que avui seria en aquest acte d’homenatge. Que, de fet, segur que hi és. (*)

Acabo ja. Llegir Joan Francesc Mira és un acte de cultura que ens proporciona un plaer doble: primerament, el d’accedir a un estil d’escriptura pensat per comunicar idees d’una manera entenedora i, alhora, bella —‘Jo soc dels que escriuen perquè volen ser llegits, i no un escriptor narcisista ni de culte’, ha escrit en alguna ocasió–. I, segonament, el plaer d’entrar en contacte amb una manera irreductiblement lliure de pensar el temps i el país que li ha tocat de viure.

Segons ell, el més assemblat al paradís a la terra seria la Biblioteca Vaticana. Però en un altre paper també diu que ens hi podem apropar força fent una cosa tan senzilla com regar un hort: ‘Qui no sent, de tant en tant, l’efecte ancestral de l’aigua entre les cames, regant un hort, potser no sap entendre del tot algunes emocions elementals’.

Vet aquí, doncs, els paradisos de Joan Francesc Mira. El paradís, ras i curt, de la literatura. De la bona literatura.

———————————————————————————————-

(*) Com he dit més amunt, el que ve a continuació ja no forma part de l’acte d’abans d’ahir però en certa manera hi està relacionat:

Mai oblidaré de quina manera vaig assabentar-me de la mort -una mort, dissortadament, prevista des d’uns mesos abans- del meu amic Isidor Cònsul, company en el suplement de llibres del diari Avui i, a partir de 1998, director literari de l’editorial Proa.

Va ser el dijous 27 d’agost de 2009, ara ha fet deu anys. L’A. i jo érem a l’hotel que havíem reservat a Amalfi, descansant una mica després de dinar i preparant-nos per a la sortida que uns dies després ens portaria fins a Nàpols, ciutat on passaríem la darrera setmana de les vacances. En activar el mòbil vaig trobar un missatge de veu d’en Josep Lluch, company de l’Isidor a Proa, que m’anunciava el seu traspàs. De seguida li vaig trucar per explicar-li on érem i des del mateix hotel, amb un ordenador de teclat italià, vaig escriure aquest apunt apressat amb la promesa d’escriure amb més extensió de tornada a casa.

Ho vaig fer uns dies després amb aquest apunt en el qual reproduïa unes paraules de Joan Triadú que vaig fer meves en la impossibilitat de dir més coses i de manera millor que com ho va fer el vell mestre, tant de l’Isidor com meu.

I més cap aquí encara he parlat de l’amic Cònsul aquí i aquí.

No puc assegurar que aquesta sigui la darrera vegada que parlo de l’enyorat Isidor Cònsul. És el que passa quan coneixes bones persones…

Afegeix un comentari