Viure, recordar… i escriure-ho.

Un bon amic m’envia unes reflexions de Josep Piera sobre el fet de recordar i escriure que automàticament em porten a un text de Joan F. Mira (i que, per raons que estic segur que us semblaran òbvies si seguiu més o menys de prop aquestes Totxanes, sento que em toquen de ben a prop).

Us els reprodueixo tots dos i ja traureu les conclusions que siguin del cas. Jo, sincerament, poca cosa més hi podria afegir…

“Vora migdia hem decidit marxar, convertir Olimpia en un altre record d’aquest viatge. Ens enduem quatre estampes (fotogràfiques, mentals, literàries) viscudes verament, però. La vida és açò: viure l’instant, fer-ne un arxiu urgent, i així poder reviure’l, més tard, convertit en producte imaginari. Açò és la cultura: un producte real de l’imaginari que ens permet conèixer el viure individual d’un poble, una comunitat dins l’univers d’un entorn, una llengua, uns costums.”

“El cingle verd”, Josep Piera (Destino, 1982; pàgina 148)

 

“Segurament recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure: tan poca cosa com és, i aquesta mil·lèsima part és la condició de la vida i potser també de la literatura. Perquè no hi hauria literatura possible si la memòria dels humans fóra nul·la, però tampoc n’hi hauria si fóra total i perfecta. Ara bé, quan la nostra memòria finita no es transforma en paraules, serveix de ben poc: almenys, certament, no serveix per a escriure.”

“El tramvia groc”, Joan F. Mira (Proa, 2013; pàgina 8)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *