25 anys sense fumar.

Ja vaig parlar sobre aquest assumpte fa justament cinc anys en aquest apunt en el qual, pel que ara constato, ho deia gairebé tot. Però com que és molt possible que no recordeu el que aleshores vaig explicar us el reprodueixo amb les adaptacions a la nova data:

Avui, diumenge 27 d’octubre de 2019, es compleixen vint-i-cinc anys exactes del dia que vaig deixar de fumar. En deixo constància aquí pel que té de rodó l’aniversari però, francament, no tinc sensació de commemorar cap fet heroic o, si més no, meritori.

Ep, no vull dir pas que no sigui bo deixar de fumar, eh? El que dic és que en el meu cas allunyar el tabac de la meva vida va ser força senzill perquè me’n vaig sortir a la primera i, a més a més, el trànsit cap a la nova situació no em va generar ni tremolins, ni estrès, ni augment de pes, ni cap de les altres reaccions que sembla que la fisiologia contraposa a una decisió com aquesta. Unes reaccions que, pel que m’ha explicat gent que ha viscut aquest tràngol, et fan passar una temporada difícil abans d’aconseguir eradicar del tot l’hàbit.

¿I per què aquest tracte privilegiat de la fisiologia? Crec que per una raó molt senzilla: perquè jo era un fumador força superficial. Que no tenia el vici arrelat, vull dir. I, per tant, desprendre-me’n va ser moooolt menys traumàtic de l’habitual.

Ho diré d’una altra manera: si ara un metge em forcés a reduir dràsticamentem el meu règim alimentari (un règim que estic segur que faria enfadar a molts membres del noble gremi dels nutricionistes) em costaria infinitament més que el que em va costar deixar de fumar. I estic també segur que em provocaria uns transtorns i uns maldecaps molt similars als que pateixen els qui lluiten per allunyar-se del malèfic influx de la Bruixa Nicotina.

He d’admetre que la meva biografia de fumador és força avorrida. Fins abans de fer el servei militar –als 20 anys– jo vivia, treballava i estudiava envoltat d’una majoria de gent que fumava sense que a mi se’m disparés en cap moment el desig d’imitar-los. Recordo que quan tenia 17 o 18 anys (avís: els nois de 17/18 anys d’aquella època érem moooolt diferents als d’ara) mon pare em va dir que, tot i recomanar-me que no fumés, si alguna vegada decidia provar-ho l’únic que em demanava és que no ho fes d’amagat. Que el primer cigarret me’l fumés davant d’ell.

Amb un panorama familiar tan comprensiu no ha d’estranyar que deixés passar més temps encara abans de decidir-me a fer el cop de cap. I, de fet, he de reconèixer –tot confirmant el paper secundari que el tabac ha jugat en la meva vida– que no conservo un record precís de com ni quan vaig fumar la primera cigarreta. Sé que va ser durant els dies tediosos de la “mili”, ja fos al campament de Sant Clement Sescebes o a la caserna de Pedralbes, i que entre les marques que en aquell moment corrien entre la gent que tenia a prop —Rex, Record, 46, Ducados, Rumbo, Mencey, Celtas, Habanos…– em vaig decantar inicialment pels Rex tot i que després vaig anar passant de manera esporàdica per les altres marques sense acabar de casar-me amb cap.

El cert és que des del primer moment ja vaig percebre de manera molt clara que això de fumar i, a més a més, empassar-me el fum i fer-lo sortir pel nas eren unes filigranes per a les quals jo no estava dotat. Tossia com un tísic, la gola se m’omplia d’una desagradable sensació d’aspror i, francament, pel que fa al sabor em manifestava absolutament incapaç de destriar les diferències entre un Ducados, un Habanos o un Mencey, per posar tres exemples. No cal dir que també vaig provar el tabac ros americà però aquí la cura va ser encara més dràstica: vaig comprar un paquet de Winston i a la tercera cigarreta –fart de la sensació d’estar fumant palla– vaig regalar el que quedava de paquet a un company que em va mirar al·lucinat per tanta generositat.

Ara que hi penso, una marca que encara em va donar una mica de joc va ser la dels Bisonte, cigarrets sense filtre i pretesament amb gust de mel que de tot el repertori pel qual havia passat varen ser potser els que vaig consumir amb, diguem-ne, més assiduïtat. Aquests i uns cigarrets que es deien “Minty” –rabiosament mentolats com el nom dóna a entendre– que ma mare em portava (amb el formatge de bola de ritual) cada vegada que anava amb mon pare a fer compres a Andorra. La conclusió de tot plegat és que la meva condició de fumador de cigarretes no era gens professional: fumava molt poc i, a més a més, mai de la vida m’empassava el fum. Calculo, doncs, que deuria ser cap a l’any 1972, un parell d’anys després d’estrenar-me, que vaig fumar l’última cigarreta de la meva vida.

Més o menys per l’època que em vaig casar –finals del 1972– vaig començar a freqüentar la pipa. No pas per l’aire intel·lectual que l’estri em podia donar cada cop que me l’entaforava als morros; tampoc pel repertori adicional de gestualitat diguem-ne elegant que et proporciona una pipa que va de la boca a les mans en el procés d’una conversa o mentre llegeixes, sinó subjugat, sobretot, per l’aroma que desprenia el tabac quan algú fumava en pipa a prop meu.

Com molts de la meva generació, doncs, vaig abonar-me a l’Amsterdamer (que ma mare em subministrava també arran dels seus viatges andorrans) fins que em vaig convéncer de la crua realitat: el tabac de pipa holandès fa una magnífica olor… que està a anys llum del gust que et deixa a la boca, molt més aspre i desagradable. Almenys per un novençà com jo que amb l’etapa Amsterdamer en vaig tenir prou per considerar tancada la relació amb la pipa sense necessitat d’explorar marques d’altres procedències.

Quan el 1974 vaig acabar els estudis d’Aparellador i vaig començar a treballar en empreses constructores que feien obres de gran volum la meva vida de fumador precari va fer un tomb important: vaig descobrir la Faria.

La Faria, una espècie de cigar de menor volum que un havà, tenia els avantatges de la pipa i cap dels seus defectes: quan en començaves un el cigar tenia gruix i consistència per adonar-te que estaves fumant i per fer-lo anar amunt i avall de la boca a les mans i a l’inrevès. Un procés que, a mesura que avançava la combustió, anava reduint molt oportunament el cos del cigar. Us asseguro que un dia fred i ventós d’hivern, mentre s’està formigonant una setena planta i tu revises els ferros o el procés de compactació amb la vibradora, la companyia de la Faria era molt més pràctica i discreta que la de la pipa.

En totes les obres que jo portava arribàvem a un acord amb l’encarregat, l’ajudant d’obra, el gruïsta i els caps de colla dels paletes, ferrallistes i encofradors per fer un fons comú i tenir a la barraca de l’oficina existències permanents de Farias. Jo, no cal dir-ho, continuava sense empassar-me el fum però era estrany el dia que no me’n fumava com a mínim tres exemplars: un després de l’esmorzar, una altre a mig matí i un tercer havent dinat.

Aquest costum el mantenia quan l’any 1981 vaig deixar les obres per entrar a treballar a la Generalitat. En hores de feina me’n fumava un parell (matí i tarda) (*) i al vespre, a casa, queia almenys una tercera peça. Poc temps després, quan vaig començar a escriure pel Diari de Barcelona i més endavant per l’Avui la redacció de cada article anava acompanyada indefectiblement pel consum de dues Faries. I sempre jugant amb el fum a la boca, mai empassant-me’l.

Aquest contacte superficial amb el fum –allò que jo en dic no estar aviciat per la nicotina– em permetia que quan em refredava (i a fe de Déu que els meus hiverns d’intempèrie a les alçades, habituals en el ram de la construcció, no em reportaven menys de tres refredats per temporada que durant molts anys després em van quedar com a crònics), quan em refredava, dic, deixava automàticament de fumar sense cap problema fins que la tos, els esternuts i els mocs remetien i sant tornem-hi…

Fins que un bon dia –ara fa vint-i-cinc anys– el sant tornem-hi es va acabar. Va ser molt senzill: em vaig refredar, vaig aturar el fumar, em vaig guarir… i ja no vaig tornar a ficar mai més la mà a la caixa de les Farias.

Aquesta ha estat, doncs, la meva vida de fumador. Ja us he dit més amunt que és força avorrida i inofensiva. No vull dir amb això que, en no empassar-me el fum, els meus pulmons siguin com els de la meva néta de set anys. No. Sempre queda un ròssec que va cap dins i que no fa res de bo. Però no seré jo qui ara es posarà el barret de moralista, francament.

I menys a l’edat que tinc.

————————————————————————————–

(*)  Un cendrer com aquest -una peça de vidre que evocava els meus anys en el ram de la construcció- presidia el centre de la taula de reunions del meu despatx i va arribar a fer-se molt popular entre la gent que em visitava.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *