El ‘moment Txornòbil’: un article històric de Vicent Partal.

Segur que en el moment que pengi aquest apunt molts de vosaltres ja haureu llegit aquest extraordinari assaig periodístic -al meu parer s’enfila molt més amunt que un editorial o un simple article d’opinió- que Vicent Partal ha publicat aquesta nit passada a Vilaweb (vegeu-lo aquí).

Si el reprodueixo ara en aquest Bloc no és pas amb cap intenció de robar-li visites i lectures, ben al contrari. M’hi impulsen dues raons:

La primera és ajudar, en la mesura de les meves discretes dimensions, a la difusió d’unes reflexions que no dubto gens a qualificar d’imprescindibles.

La segona és perpetuar en el conjunt d’aquestes pàgines batejades amb el nom de ‘Totxanes, totxos i maons’ un text que crec que les enriqueix i que pot esdevenir històric.

Us deixo amb l’escrit de Vicent Partal. Gaudiu-lo i poseu-lo en pràctica.

(els destacats en vermell, no cal dir-ho, són meus)

 

El ‘moment Txornòbil’ d’Espanya

(Vicent Partal; publicat a Vilaweb el 13.10.2019)

Aquesta setmana que ara comença pot canviar la nostra vida, la dels Països Catalans i la d’Espanya. En té el potencial. I per això em perdonareu que, en comptes de fer l’editorial, avui faça una reflexió més llarga, una mena de petit assaig que intenta emmarcar el moment transcendental que vivim. No puc explicar de manera més senzilla ni curta què pense, en part perquè tot això és el fruit de dècades d’estudi, de vivències, de reflexió i de compromís, cosa que inevitablement m’ha de dur a altres països i situacions que conec bé però que també cal explicar bé. Espere que ajude d’alguna manera.

El moment Txornòbil

Mikhaïl Gorbatxov ho diu sense embuts: ‘El moment de la destrucció de l’URSS va ser Txornòbil.’ Estarem tots d’acord que no és tan senzill com això, que no hi va haver un sol moment. Però, efectivament, de tots els que hi va haver, aquell va ser el més decisiu i el que va marcar l’enfonsament de la segona superpotència mundial.

La Unió Soviètica era el país més gran del món, un autèntic colós global. Abastava fins a onze fusos horaris de Kaliningrad a Kamtxatka i contenia dins les fronteres una sisena part de la terra del planeta. Hi vivien prop de tres-cents milions de persones, pertanyents a més de cent cinquanta nacionalitats. Acumulava un arsenal de més de cinquanta-cinc mil caps nuclears, amb els quals podia aniquilar completament la vida a la Terra. I des del final de la Segona Guerra Mundial mantenia l’exèrcit més gran del món, format permanentment per més de quatre milions de soldats. Els seus interessos i tentacles arribaven a tots els continents i a tots els aspectes de la vida. Havia omplert de sang Hongria i Txecoslovàquia dècades abans enmig de l’espant global, però aquell ja era un episodi paït. Lluitava en un Afganistan que no entenia, però que encara era un cul-de-sac geogràfic, i la Polònia de Solidaritat, que tants problemes li havia causat a començament dels vuitanta, semblava que entrava en una fase de control i de desescalada. A més, l’URSS era una superpotència científica, capaç de competir en la cursa per a ser primers d’arribar a la Lluna. I malgrat les dificultats econòmiques, sobretot la caiguda dramàtica del preu del petroli per a l’exportació, la seua era una economia majúscula. Durant els seus darrers anys, va créixer un 1,9 per cent de mitjana. El seu dèficit pressupostari era, fins al 1985, inferior al dos per cent del PIB i només va arribar al nou per cent els darrers mesos de la seua existència, una xifra que els economistes van considerar en tot moment possible de controlar. Hi havia, és veritat, un mercat negre paral·lel important, però d’aquest mercat negre s’aprofitaven sobretot alguns comandaments intermedis del règim, de manera que tot acabava quedant en casa. Per una altra banda, la duresa del règim contra els opositors havia deixat el país desfet, sense dirigents ni referents morals, ni estructures per a oposar-se de manera eficaç. Quan, a mitjan anys vuitanta, vaig conèixer Liudmila Alekséieva i vaig començar a estudiar els moviments opositors i contactar-hi a través seu, vaig quedar glaçat: ella tenia llistes de noms d’opositors, un per un. I a tota l’URSS, els dissidents actius no arribaven a mil.

Però malgrat ser tot això, l’URSS es va enfonsar estrepitosament.

No es pot explicar un fenomen d’aquesta dimensió assenyalant un sol esdeveniment ni indicant una sola causa. Hélène Carrère d’Encausse va ser de les poques persones que va entendre bé què passava. Però cal remarcar que en el seu extraordinari llibre ‘L’Empire Eclaté’ no encertava, ni de bon tros, les causes de la catàstrofe, tot i que ella sabia perfectament que la catàstrofe s’acostava. Va encertar de ple l’anàlisi d’una manera que l’ha posada per sempre més a l’altar dels sovietòlegs, però no va endevinar com passaria allò que era segur que passaria. En aquests temps de Twitter, quan hi ha qui es pensa que cada frase et perseguirà sempre per recordar-te qualsevol error puntual, aquell llibre sensacional em reconforta cada vegada que el rellegesc i em fa creure en la tenacitat de l’analista per imposar la mirada llarga, sempre més segura i estable que el fràgil horitzó immediat.

Què va passar a Txornòbil? És ben sabut. El 26 d’abril de 1986, una explosió a la central nuclear va causar un dels accidents més greus de la història de l’energia nuclear, si no el més greu de tots. Però és més important encara què no va passar. A la desesperada, comptant amb un marge mínim de temps i a costa de la vida de diverses persones, es va impedir que una reacció posterior a l’explosió aniquilés la possibilitat de qualsevol forma de vida humana a Ucraïna, Bielorússia i parts substancials de Rússia, Lituània, Letònia, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Moldàvia i Bulgària. Quan ja feia dies de l’explosió, en una reunió de la qual tenim proves documentals suficients, Mikhaïl Gorbatxov, el secretari general del Partit Comunista que volia reformar l’URSS, es va trobar de sobte amb aquesta alarmant perspectiva. El KGB, el servei secret, li va explicar de manera dura i oberta que tothom el mentia, des de l’organització local de Prípiat, la ciutat on hi havia el reactor, fins a l’Acadèmia de les Ciències de l’URSS. Tots. Ningú no volia assumir la responsabilitat d’aquella catàstrofe, ningú no volia reconèixer que en la perfecta Unió Soviètica podia passar una cosa així i, fins i tot, molt probablement, molta gent important no era capaç ni d’entendre què passava, quan havia estat posada en llocs on era imprescindible entendre-ho.

Aquest catastròfic dibuix era el resultat de que feia ja anys que, a la Unió Soviètica, la prioritat havia deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. I per això es trastocava la lògica de la política i de l’administració i s’inventava un neollenguatge que volia mantenir com fos l’aparença que el règim dominava la situació. I això mateix passa exactament avui a Espanya: la prioritat ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida. Per això és important recordar avui que tots els esforços de contenció de la realitat fets per aquella immensa maquinària de poder, la més gran de la humanitat, van saltar per l’aire gràcies a un moment inesperat, quan va passar una cosa que no s’esperava, el ‘moment Txornòbil’. Sobretot, perquè amb tot allò que va venir després alguns vàrem aprendre que tot era possible i que l’aparença no salva mai els règims, per més imponents que es disfressen, per més inesgotables que siguen els recursos que poden gastar, per més violència i repressió que apliquen.

Després de Txornòbil, la lluita dels pobles bàltics i armeni, sobretot, i la batalla desencadenada entre els sectors del règim per a mantenir dempeus allò que ja era, de fet, un estat moribund van soterrar la gran Unió Soviètica. Al cap de molt pocs anys: la nit del 26 de desembre de 1991. L’estrèpit final el protagonitzà un ignorant piròman que responia al nom de Boris Ieltsin. Ell va desfer l’URSS perquè era el president de la més gran de les repúbliques que la integraven, Rússia, però tenia per damunt el president de l’URSS, que era Gorbatxov. Després del cop d’estat, encegat per la seua ambició personal i decidit a aconseguir el màxim poder, Ieltsin va accedir a reconèixer la independència de les altres catorze repúbliques malgrat que ell era un nacionalista rus i no tenia cap sentit que, precisament, ell fos l’encarregat d’empetitir Rússia al seu límit mínim, deixant fora de les fronteres milions de russos. Si hagués estat un patriota, això no ho hauria fet mai. Però Rússia, com Espanya, no té patriotes sinó aprofitats, gent que només pensa en el moment i en el profit immediat, irresponsablement.

Dos anys després del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i de la proclamació de la independència, em sembla que Espanya viu el seu ‘moment Txornòbil’. Això no ha de desencadenar, necessàriament, cap final demà mateix i és possible que hàgem de lluitar encara uns quants mesos o uns pocs anys més. Però el Txornòbil espanyol ja ha passat i ara és imprescindible amplificar-lo perquè faça l’efecte. Tot allò que passarà a partir de demà, que és importantíssim, ho hauríem de llegir també en aquest context.

Avui l’hem de tenir

‘Fa dos anys volíem la independència, avui l’hem de tenir.’ La diferència, explicada fa uns dies per un amic en una conversa informal, crec que s’aprecia tota sola. Fa dos anys no sabíem gaire bé què podia passar davant l’envit de l’octubre republicà ni com reaccionaria l’estat espanyol. Avui, en canvi, sabem perfectament què faran, i sabent-ho, fa la sensació que estem disposats a començar demà mateix una nova etapa. Fa dos anys no sabíem què aguantaria Espanya, fins on podria arribar i què seria capaç de fer la Generalitat, el govern autonòmic. Avui sabem que Espanya agredirà més encara i que la Generalitat no farà gaire cosa, tret de deixar-se portar per l’onada del carrer. I tanmateix, vist el que ja veiem, és previsible que això frene molt poca gent els dies vinents, a l’hora de dissenyar aquesta nova etapa del procés d’independència que no anirà pas de la llei a la llei, com tots pensàvem que podia anar el procés abans del desplegament dels piolins com autèntiques forces d’ocupació, el 20 de setembre de 2017.

Aquests darrers dos anys han estat molt durs per als catalans. Però la resistència extraordinària de la gent, absolutament increïble, la impossibilitat pràctica d’acomodar el comportament autoritari espanyol en l’espai europeu de llibertats, la força dels presos i exiliats, la tenacitat de les organitzacions i, fins i tot, la represa de la Generalitat, amb totes les contradiccions que vulgueu, han despullat de manera definitiva l’estat i li han fet perdre tota la credibilitat davant la societat catalana. D’aquesta manera, hem portat Espanya a aquell ‘moment Txornòbil’ en què ja es fan evidents les conseqüències de la seua prioritat equivocada. D’aquesta prioritat que ha deixat de ser la gestió de la realitat (a Catalunya hi ha un problema polític que cal resoldre amb diàleg i negociació) per passar a ser, al preu que siga i emportant-se tot allò tinga davant, l’apuntalament de la mentida. Trastocant i trencant la lògica de la política fins a extrems com els que veiem aquests dies. Fins i tot, menystenint els seus papers escrits i les seues lleis. Tot, perquè saben que si cedeixen, si intenten reconèixer què els passa i actuar com seria raonable, s’enfonsaran. Tot caurà. Del rei al darrer guàrdia civil.

Aquests dos anys de resistència catalana han destruït institucionalment Espanya, n’han paralitzat el funcionament del tot. Fins al punt, gràfic, que han hagut de fer quatre eleccions en quatre anys –desembre del 2015, juny del 2016, abril del 2019 i novembre del 2019. I encara més que això: en aquest període de temps inferior a quatre anys, hi ha hagut dues investidures fallides (la de Pedro Sánchez amb Ciutadans el març del 2016, i la de Mariano Rajoy el setembre del 2016) i dues mocions de censura contra el govern Rajoy (una fracassada el juny del 2017 i una amb èxit el juny del 2018). I ha passat un any i mig de govern en funcions en dues etapes diferents: 314 dies Rajoy, el 2017 i el 2018, més els 167 dies d’ara de Pedro Sánchez. A banda dels deu mesos més que Pedro Sánchez ha governat sense passar per les urnes després de la moció de censura i sense tenir prou suport parlamentari, com es va fer evident. Avui l’estat espanyol encara funciona amb el pressupost que va aprovar Montoro, hores abans de caure Rajoy, i des del juny del 2018, Espanya és governada per un executiu que no han refrendat els ciutadans a les urnes, una anomalia que no sembla que haja de resoldre’s abans del 2020. A la resta de la Unió Europea, aquests darrers quatre anys, la regla ha estat de fer unes soles eleccions, tret dels casos en què es van fer el 2015 i que, per tant, s’havien de fer regularment aquest 2019 si el període parlamentari era de quatre anys. Només Àustria i el Regne Unit han fet dues eleccions avançades en quatre anys. Espanya n’haurà fet quatre.

La inestabilitat política monumental en què ha caigut Espanya té com a causa Catalunya i és la conseqüència del cop d’estat emparat en l’article 155 de la seua constitució que es va aplicar contra Catalunya. Un cop que va trencar tot el sistema d’aliances parlamentàries, cosa que va complicar, en companyia dels ecos remots del 15-M, un mapa polític que s’havia dissenyat bipartidista. Tanmateix, per molt gros que això siga, no és el més greu. Paral·lelament, s’ha trencat l’equilibri de poders, amb el rei irrompent a crits en la vida política, els tribunals fent depuracions, policies patriòtiques campant sense control i vigilant fins i tot la vida sexual de les més altes jerarquies i la Guàrdia Civil situant-se, de nou, fora de control fent proclames polítiques i provocant un escàndol rere un altre.

El còmic episodi del paracaigudista estavellant-se contra un fanal en el moment més solemne de la desfilada de dissabte és una anècdota, però és una anècdota significativa. Espanya vol aparentar que és una cosa però n’és una altra. Els submarins no floten. Les fragates s’enfonsen de sobte. Els vaixells que han de rescatar pilots estavellats s’embarranquen. Els míssils dels seus avions se li disparen sorprenentment a pocs metres de la frontera russa. Al vaixell insígnia de l’armada troben 127 quilos de cocaïna i ningú no n’acaba tenint la culpa. Hi ha mig exèrcit de l’aire investigat per factures falses i els milers de milions que l’estat es gasta només apareixen en titulars per explicar com s’han llençat a les escombraries. Com bé explica el tinent Luís González Segura, aquestes darreres setmanes hem vist tres morts, dues aeronaus estavellades, un buc de setanta milions d’euros convertit en ferralla per la negligència d’un comandament que el va fer encallar en un lloc on era evident que encallaria i el ridícul internacional d’enviar un vaixell a recollir uns migrants que seria més fàcil d’enviar en avió i adonar-se una volta arribats al port que no poden entrar-hi perquè no n’havien mirat les mides.

Avui, hi ha poques coses més paradigmàtiques a l’hora de retratar què és l’estat espanyol que el contrast entre la imatge que els seus uniformats pretenen donar i la realitat. Veure els clatells dels guàrdies civils i policies durant el judici dient que els votants del Primer d’Octubre els feien por amb les mirades encara és més ridícul i grotesc que no el paper que van fer aquells dies. No varen trobar ni una sola urna. Cap ni una. I no hauríem d’oblidar mai què va passar en l’únic municipi on els ciutadans van prendre la decisió d’anar a buscar-los en compte d’esperar-los. El vídeo (aquest) que ensenya l’espant de la Guàrdia Civil a Mont-roig fent marxa enrere mentre el poble els persegueix l’hauríem de mirar una vegada i una altra aquests dies per aprendre qui són en realitat. Els agrada fer servir frases de còmic barat, ‘som invencibles’, ‘som l’huracà’ i estupideses d’aquest nivell. Els agrada pegar gent gran indefensa i gent que saben que no els respondrà. Els agrada magrejar dones mentre les arrosseguen i insultar políticament els ciutadans. Però després va i ploren perquè no sopen croquetes o menteixen quan els enxampen prenent unes cerveses amb les armes a la mà, provocant a Vilafranca. I, en un deliciós gest soviètic, agraeixen que El País, diguem-ne la Pravda, isca a defensar-los proposant la ridícula teoria que les ampolles ja eren a la taula quan ells s’hi van asseure. La prioritat del règim ha deixat de ser la gestió de la realitat per passar a ser l’apuntalament de la mentida.

El cas de les cerveses a Vilafranca, però, no és res al costat del més gran episodi de manipulació de la realitat que segurament hàgem vist mai i que no ha estat sinó la persecució política contra Catalunya dibuixada com si fos un judici al seu Tribunal Suprem. Perquè aquí l’apuntalament de la mentida ha tingut conseqüències demolidores també per a l’estructura mateixa de l’estat.

Aquests darrers mesos, Josep Casulleras Nualart ha disseccionat ací, a VilaWeb, amb una paciència infinita i amb una documentació que l’ha arribat a colgar i que ha mogut admirablement, la farsa absoluta en què s’ha convertit aquest judici. I avui, en aquest article, ens dóna les claus de tot plegat quan falten poques hores per a saber la sentència. D’ell, i a l’espera de saber si les filtracions interessades es confirmaran, n’extrac una frase que ho diu tot: ‘Tota una causa construïda sobre l’esquema de la rebel·lió, és a dir, de la violència planificada i desplegada per a trencar la unitat d’Espanya, per a acabar en una sedició?’ Tota la instrucció de Llarena es va construir sobre la rebel·lió. Llarena va fer servir la rebel·lió per emportar-se irregularment el judici a Madrid i a impedir que els presos i els exiliats elegits en les eleccions del 21-D poguessen exercir els seus drets com a diputats al parlament, impedint així al president Puigdemont de reprendre el càrrec. Afirmant que era rebel·lió allò que es jutjava, Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull no han pogut exercir els seus drets de diputats, ni Raül Romeva el de senador. L’acusació de rebel·lió, portada fins al final, ha permès, amb una interpretació forçada i inèdita de la legislació, de soscavar els drets fonamentals de diputats electes –seguesc amb l’explicació de Casulleras– i construir un relat mediàtic i polític demencial –l’adjectiu és meu– capaç de qualificar els dirigents independentistes de ‘colpistes’ i de construir un discurs sobre una violència inexistent a Catalunya relacionada amb l’independentisme. Discurs que aquestes darreres setmanes s’ha intensificat i s’ha portat a l’extrem amb la detenció de set independentistes més, que són tancats a la presó, en règim d’aïllament o de semiaïllament acusats sense proves de terrorisme. I després de tot això ara no hi haurà rebel·lió?

Si això es confirma finalment, la brutesa de la maniobra serà impossible de discutir i demostrarà el nul respecte per la democràcia, per la justícia, per les formes i el mandat de la llei que regna a Espanya. Després del Primer d’Octubre, l’estat espanyol decideix que ha de frenar com siga el moviment independentista encara que la seua actuació s’haja mogut sempre en el marc del debat polític i buscant la negociació. I decideix que ho farà decapitant-lo, fins i tot si ha de pagar el preu d’enviar definitivament a les escombraries la credibilitat de la justícia. I d’aquesta manera, modula la qualificació dels fets entre la rebel·lió i la sedició no pas en funció de la realitat dels fets que es jutgen sinó en funció de l’apuntalament de la mentida, en funció de l’oportunitat política interna, fent miques la separació de poders, o en funció de la por de les possibles desautoritzacions que vindran per part d’Estrasburg o del Tribunal Constitucional mateix. I ni tan sols es planteja l’absolució o l’acusació per una simple desobediència, perquè seria escandalós haver-los tingut tancats dos anys en presó preventiva si no. Com que tenir-los tancats era l’única cosa que els importava, van anar apuntalant una mentida amb una altra mentida i amb una més, fins que han perdut del tot la perspectiva de la realitat. Això no ha estat un judici. Ha estat l’ús d’un tribunal com a peó en un atac polític que ha destruït la política, la justícia i la democràcia. A més, sense un resultat suficient.

Jo no sé què passarà a partir de demà, però em sembla que s’obre una nova etapa que pot durar un temps o no però que deixarà l’estat exhaust per poc que els ciutadans sapiguem convertir aquest escàndol polític majúscul en l’ariet capaç de qüestionar la legitimitat de la monarquia i d’Espanya. És això que hi ha en joc aquesta setmana i per això estan tan nerviosos. No és previsible que passe res que arregle la situació les pròximes hores i ràpidament. Però si la confrontació puja uns quants graus, aleshores Espanya tindrà un problema tan gros, després de tot el que ha fet, que la posarà a ella al costat de l’abisme i a nosaltres a la porta de la llibertat.

Entre més motius, perquè Pedro Sánchez també es va apuntar al joc de dir que això era rebel·lió, quan encara era cap de l’oposició i manava Rajoy i no queda ningú que puga rectificar. Ell ha estat la peça clau en la bunquerització de l’estat, amb la qual cosa ha arrossegat el PSOE al costat del feixisme en un moviment que em permetreu que reivindique que ja fa uns quants anys que vaig explicar que passaria. I ara no li queden eixides. Tret de pactar amb el PP i trencar, per tant, el sentit de la transició que es va bastir per apuntalar el règim a través del pacte entre els franquistes i el PSOE, precisament. Dissimulant. En això, Sánchez té un punt de Ieltsin. Ell no és un patriota espanyol, no li importa què passarà amb el seu país. Només li importa ell. I per això ha portat la situació a un extrem irracional. En cap país del món, mai, el partit al govern convoca eleccions amb l’ànim que hi haja conflictes en plena campanya. El partit al govern sempre vol que tot estiga com més quiet i estable millor i, si de cas, és l’oposició que vol situacions inesperades, a veure si pesca alguna cosa. Com es pot explicar, doncs, que Sánchez refuse de formar govern amb Unides Podem i convoque eleccions sabent que hi haurà la sentència pel mig? Encara més: com s’explica que, per si no en tingués prou, encara es pose a moure la mòmia de Franco, provocant més inestabilitat encara? L’única explicació possible és el càlcul electoral. El seu i prou. El càlcul electoral i una ignorància i una prepotència i una ambició que permeten de comparar-lo amb Ieltsin. Per guanyar unes eleccions aquest personatge és capaç de cremar un país. Vet-ho aquí.

Com cau un imperi?

Torne a l’URSS, per acabar. Des d’aquell dia en què vaig veure amb un estupor difícil de contenir com s’abaixava per darrera vegada la bandera de la falç i el martell de les torres del Kremlin, he tingut un interès immens per comprendre què i com havia passat. No tan sols per raons biogràfiques, personals, si ho voleu així. També per aprendre’n les lliçons. Com cau de sobte un imperi enorme? Com cauen els grans règims? Quin gran tema per a qualsevol periodista i per a tots els ciutadans!

Per això, des d’aleshores he llegit dotzenes de llibres, he sostingut no sé quantes converses al voltant d’aquests fets, he vist tants films com he pogut, tots els documentaris, he estudiat els papers fets públics de l’època, a la recerca del més mínim detall. I de tot plegat he tret tres grans ensenyaments que crec que avui estic en l’obligació moral d’aportar als lectors, perquè demà i els dies que vindran pot ser important tenir-los en compte.

El primer és que no hi ha res, cap entitat política, que no es puga derrotar. No us cregueu que hi ha res impossible ni que hi ha res que no pugueu aconseguir. No us cregueu ningú que us ho diga. Cap país és invencible, cap estat ho és, tots els governs poden caure, cap estructura política és tan resistent per a estar segura que demà continuarà com és, manant allà on mana. Invariable, sense tenir en compte la voluntat de la gent.

Al nostre país, és molt possible que aquest ‘moment Txornòbil’ foren el primer i el tres d’octubre de 2017 i que ara, com també va passar en el Txornòbil original, siguem davant una rèplica monumental que el poder ja no pot contenir.

El segon és que en totes les revolucions hi ha sempre un ‘moment Txornòbil’, que és necessari per a guanyar. A Iugoslàvia, va ser el trencament de la rotació de la presidència federal. A Tunísia, va ser el suïcidi d’un pobre xicot, Mohamed Bouazizi, que agafava peix sense permís i va ser atacat per la policia. A Hong Kong, ha estat una llei d’extradició perfectament prescindible però que la ceguesa del poder no ha sabut dimensionar. Al nostre país, és molt possible que aquest ‘moment Txornòbil’ foren el primer i el tres d’octubre de 2017 i que ara, com també va passar en el Txornòbil original, siguem davant una rèplica monumental que el poder ja no pot contenir. Espanya va fer el que va fer l’octubre i el novembre del 2017 sense pensar en l’estabilitat i la viabilitat del seu estat a llarg termini. Perquè després de tantes mentides apuntalant mentides, ja no sabia veure la realitat catalana. És ridícul però és impressionant: s’ho creuen. Es creuen les seues mentides. I per això Felipe VI estava convençut que reprimint al màxim la ciutadania i decapitant el moviment polític, al cap de dos anys, l’independentisme hauria estat derrotat. El problema és que ara es veu de manera evident que han aconseguit controlar àmplies capes de la política, domesticar-les, tots aquests que ens diuen avui que no ens mobilitzem o que ens mobilitzem només fins on ells diuen. Però en canvi han encès el carrer molt més que no ho estava el 2017. I aquest és l’error fatal.

Perquè la tercera cosa que vaig aprendre de la caiguda de l’URSS, i crec que la més important, té a veure amb això. Recorde una entrevista amb l’ucraïnès Nikolai Ivanòvitx Rijkov, qui durant un temps va ser, diguem-ne, el primer ministre de Gorbatxov. Rijkov era un personatge estrany i inquietant i els seus vaivens polítics posteriors així ho demostren. Però quan encara era un alt càrrec del Kremlin i potser interpretant malament què volia dir la famosa glàsnost, va fer unes declaracions, bestials com poques coses he llegit mai, retratant el poder de Moscou. Deia Rijkov: ‘Ens passem el dia fent suborns i acceptant-ne, mentim als informes oficials i després fem que els periodistes mentesquen a cada minut perquè així no se sàpiga que mentim nosaltres. Ens encanta que ens fotografien als podis, enmig de les masses, mentre pensem en veu baixa que podrem mentir infinitament perquè ningú no sap que els mentim i que, per tant, no cal atendre la realitat ni fer-ne cas. I aleshores, tot cofois i confiats, somriem i ens dediquem a posar una medalla al veí, que el veí ens la pose a nosaltres i així anem fent de dalt a baix i de baix a dalt tot el dia.’

El sempre despert Aleksandr Iàkolev, per mi la ment més privilegiada políticament de la cort de Gorbatxov, va agafar aquelles paraules al vol per explicar que amb aquell comportament l’efecte que s’aconseguiria és que la gent se sentís cansada de ser soviètica, farta —com avui tants de nosaltres estem farts de ser espanyols.

Però va anar més enllà, advertint d’una cosa que avui ens hauríem de repetir els uns als altres per entendre què podem aconseguir, no sé si aquesta setmana, no sé si aquest mes, no sé si enguany, però no pas en un futur gaire llunyà, si som capaços de fer aquests dies el que hem de fer en resposta a la sentència. Iàkolev va explicar a Gorbatxov que el gran perill era que quan la gent s’afartés del tot el poder soviètic ja no hi podria fer res. Perquè insistint en aquella tàctica d’apuntalar la mentida amb més mentides i insistint a no prendre les decisions sobre la realitat sinó sobre la història falsa autofabricada, la credibilitat del règim s’enfonsaria del tot. Fins a nivells incontestables i definitius. I, aleshores, si el poble seguia exigint canvis radicals al poder i ho feia fermament i confiat en la seua força, el Kremlin, simplement, ja no tindria temps per a fer ofertes de cap classe, per a pactar acords a mig camí o per a explorar solucions on tots poguessen guanyar, amb la intenció que la gran Unió Soviètica, fos sota la forma que fos, pogués sobreviure. No. Simplement s’hauria acabat i només quedaria que un funcionari anònim abaixés la bandera. El final de tot, per tant. Imparable, incontestable, demolidor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *