Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

13 d'octubre de 2019
0 comentaris

Escacs per correspondència (una batalleta de fa quasi cinquanta anys).

Fa uns dies, fent una passejada per tal de donar alegria als pesats dels meus metges (sembla que tots s’han conjurat per fer-me caminar) vaig arribar fins a la zona del mercat de Sant Antoni i en passar pel carrer del Comte Borrell em va venir a la memòria un número d’escala molt concret que em pensava que ja havia oblidat.

Un número d’escala al qual durant una llarga temporada –cap a la meitat dels anys seixanta del segle passat– vaig adreçar un munt de cartes a un amic de la meva edat que es deia Joan L. T. Ho vaig explicar molt breument fa més de deu anys en aquest apunt que forma part d’una sèrie de quatre escrits en els quals parlo de la meva afició juvenil als escacs i de l’experiència d’unes quantes partides jugades per carta amb aquest xicot que aleshores vivia a set o vuit travessies de casa dels meus pares (i meva).

En arribar a l’entrada de l’edifici vaig tafanejar les bústies i vaig veure que en un dels pisos vivia una senyora que portava el cognom del meu amic. La seva filla, vaig deduir. Cosa que em va confirmar una veïna que en aquell moment entrava a la finca i que, a més a més, em va dir que el meu antic amic gaudeix de bona salut i que visita la filla amb una certa freqüència.

Evidentment aquesta informació no me la va donar de seguida sinó que, abans, li vaig haver de detallar els motius de la meva recerca, tan estranya en aparença.

Així doncs, li vaig explicar que en Joan i jo vàrem coincidir amb les respectives famílies durant unes vacances d’estiu a Corbera de Llobregat l’any 1963 o 1964, que durant aquells dies vàrem veure que compartíem afició pels escacs, que vàrem jugar un munt de partides i que a l’hora de tornar cap a casa ens vàrem comprometre a continuar la competició per correu a base d’una carta que ens enviaríem amb un termini màxim de tres dies per a cada moviment.

Quan vaig dir a la veïna que jo vivia a prop, a la plaça de Goya, em va preguntar si no hauríem guanyat temps i energies fent les partides en directe, però ho va començar a entendre una mica quan li vaig explicar que aleshores érem molt joves i que la idea de jugar en la distància tenia un punt d’aventura que forçosament ens havia d’atreure.

En resum: la veïna va prendre nota del meu nom i número de telèfon per comentar-li al Joan o a la seva filla la conversa tan marciana que acabava de tenir amb mi i ara mateix estic pendent de tenir notícies telefòniques.

Si veig que passen uns quants dies més sense novetats cremaré l’últim cartutx. Un cartutx, val a dir, d’allò més coherent amb tota aquesta història: escriuré a la filla una carta (com les del segle passat: amb paper, sobre, segell, remitent i bústia) explicant-li la batalleta d’aleshores i el meu interès per saber coses del Joan i, si és possible, per canviar impressions amb ell (que estic segur que recorda com jo aquella aventura) encara que sigui per telèfon.

Tinc l’absoluta certesa que la carta arribarà al seu destí perquè el camí postal fins aquella finca ja ha estat recorregut un munt de vegades abans. Aviat farà mig segle.

Continuarà, doncs.

(Espero…)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!