‘L’infinit’, de Giacomo Leopardi. Dos-cents anys d’un poema etern (amb una bella traducció de Narcís Comadira).

(El passat 8 d’octubre es van complir trenta anys de la publicació del meu primer article de crítica literària. Va sortir en el suplement setmanal de cultura del diari Avui que s’acabava d’estrenar quinze dies abans i vaig parlar del llibre de Rafael Vallbona ‘Conduint tota la nit’. Avui per recordar aquells temps ja llunyans faig un apunt que parla d’un altre aniversari literari. I, no cal dir-ho, de molta més importància que el que celebro jo.)

————————————————————————————————–

Conta la llegenda que el primer contacte a fons de Narcís Comadira amb la poesia de Giacomo Leopardi va ser durant els primers anys de la dècada dels vuitanta quan preparava una antologia de poesia italiana per a la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal -la històrica MOLU– coeditada per ‘la Caixa’ i Edicions 62. Una antologia que va veure la llum el 1985.

(L’antologia de 1985. Aquí va començar tot)

Continua contant la llegenda que a partir d’aquell primer tast Comadira va dedicar entre quinze i vint estius a traduir pausadament l’obra magna de la poesia de Giacomo Leopardi: els ‘Canti’. Una feina, no de tota una vida però sí ben bé d’una gran part de la maduresa del poeta gironí, que finalment va aparèixer a les llibreries el 2004.

(Els ‘Cants’, editats finalment el maig de 2004 per 62 i Empúries)

Enguany es compleixen dos segles que Giacomo Leopardi va escriure ‘L’infinito’, potser el poema més bell de tot el recull, i, com no podia ser altrament, Narcís Comadira en va parlar el passat mes d’abril en una de les seves col·laboracions, dissabte sí, dissabte no, al diari Ara.

L’Infinit

Narcís Comadira (Diari Ara, dissabte 6 d’abril de 2019)

Giacomo Leopardi, un dels grans poetes europeus, entre la primavera i la tardor del 1819, va escriure el seu poema més famós, ‘L’infinito’, poema que tots els italians ben educats saben de memòria. O sigui que fa dos-cents anys de la redacció d’aquest poema de només quinze versos. Prop de la casa paterna del poeta, allà on havia nascut i on vivia, hi ha un turó solitari on el poeta anava a meditar. Llavors era un lloc sense gaire vegetació i per això el poeta parla de turó erm, en el sentit d’incultivat. Ara, des fa uns cent anys, el lloc ha estat batejat com a Colle dell’Infinito, i està enjardinat i plantat d’arbres.

El poema és breu però ha generat una gran quantitat d’estudis i comentaris. Leopardi, assegut al turó, davant d’una bardissa que li tapa el primer terme, deixa perdre la vista horitzó enllà i s’imagina uns espais immensos i un silenci i una quietud fondíssims. I sent com els temps passats i els actuals (els de la seva època) li venen al pensament: “i l’etern em revé, i les èpoques mortes”. I en aquesta immensitat se li nega el pensament i li és dolç, diu, naufragar en aquest mar. I res més. Ja he dit que era un poema brevíssim.

D’on li ve tanta fama? Doncs de la sensació d’infinit que provoca en el lector i de la perfecció de la redacció del text. Quinze versos d’onze síl·labes, separats en dues meitats de set versos cadascuna per un vers on ens diu que davant de tanta immensitat, davant d’aquella imatge de l’infinit, el cor per poc no se li esglaia. Aquí hi ha, per a mi, la clau del poema. A l’original, “ove per poco il cor non si spaura…” Aquesta ‘u’ de ‘spaura’ és realment un pou de por, per dir-ho com Ferrater. Una ‘u’ del tot intraduïble, evidentment. Tot el poema és un joc descriptiu real i imaginari ple de riquesa fònica que s’endú el lector fins al fons d’aquest mar on negar-s’hi és d’una dolcesa extraordinària.

D’on ve la idea del poema? Els savis s’han trencat el cap per trobar fonts d’inspiració temàtica del poema, a més, esclar, de la situació real del lloc d’inspiració. Hi ha un pensament de Pascal que diu: “Le silence éternel de ces espaces infinis m’effraie” [El silenci etern d’aquests espais infinits m’esglaia]. El parentiu de Pascal amb ‘L’infinito’ no es pot negar, però Leopardi no podia conèixer aquest pensament perquè l’edició completa dels ‘Pensaments’ de Pascal és del 1844 i Leopardi va morir el 1837. En canvi sí que va llegir, segur, en una antologia de textos que es troba a la biblioteca del seu pare, i que va ser un llibre de capçalera del poeta, un fragment de Rousseau que diu: “[…] l’esprit perdu dans cette immensité, je ne pensois pas, je ne raisonnois pas, je ne philosofois pas: je me sentois avec une sorte de volupté accablé du poids de cet univers; je me livrois avec attendrissement à la confusion des grandes idées; j’amois à me perdre en imagination dans l’espace; mon coeur resserré même dans les bornes des êtres s’y trouvait trop à l’étroit, j’étouffois dans l’univers. J’aurais voulu m’élancer dans l’infini […]” [amb l’esperit perdut en aquesta immensitat, no pensava, no raonava, no filosofava: em sentia ple d’una mena de voluptat, esclafat pel pes d’aquest Univers; em lliurava amb tendresa a la confusió de les grans idees; m’agradava perdre’m amb la imaginació dins l’espai; el meu cor, tancat entre els límits dels éssers, s’hi sentia massa constret, m’ofegava dins de l’Univers. Hauria volgut llançar-me dins de l’infinit]. Jo crec que aquest text sí que va influir en el contingut del poema leopardià. Però Leopardi era un poeta i li va donar una forma incomparable. Va convertir en una obra d’art unes idees o unes sensacions que, a part de Rousseau, ves a saber d’on li venien.

Hi ha un poema de Verdaguer, ‘Vora la mar’, escrit el 1883, que comença amb una situació paral·lela a la del Leopardi de ‘L’infinito’: “Al cim d’un promontori que domina / les ones de la mar, / quan l’astre rei cap a ponent declina / me’n pujo a meditar. // Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa / contemplo mon no-res; / contemplo el mar i el cel, i llur grandesa / m’aixafa com un pes”. Suposo que Verdaguer havia llegit ‘L’infinito’, perquè Leopardi era un poeta que no havia de ser estrany a un poeta català cultivat. La sensació d’aquest no-res verdaguerià que l’aixafa, que el nega, provocada per aquesta contemplació de la naturalesa en la seva infinitud, sempre m’ha semblat molt leopardiana.

Celebrem, doncs, els dos-cents anys del poema de Leopardi i la seva presència en les nostres lletres.

 

Aquest és el text original italià:

L’infinito (Canti, XII)

Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quiete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.

I aquí el teniu recitat per Vittorio Gassman:

 

I, per acabar, la traducció catalana de Narcís Comadira:

L’infinit

Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m’esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l’etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d’ara,
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *