Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
La nit de l’Onze de Setembre d’enguany TV3 ens va oferir una agradable sorpresa: l’estrena de “L’enigma Verdaguer”, la pel·lícula de Lluís Maria Güell que explica a grans trets la vida de Jacint Verdaguer i molt especialment els últims anys, molt pol·lèmics a causa de la persecució que va patir per part de les jerarquies de la mateixa Ésglésia a la qual mossèn Cinto pertanyia.
La pel·lícula la podeu veure fent clic aquí (afanyeu-vos mentre TV3 la tingui activada en la seva pàgina de programes ‘a la carta’) i us recomano que li dediqueu cent minuts de la vostra vida, que és el que dura, amb la certesa que no haureu perdut el temps.
De resultes del munt de tribulacions i enraonies que van caure damunt seu, Verdaguer va escriure uns quants articles a la premsa que va separar en dues sèries: “Un sacerdot calumniat”, dotze articles publicats el 1885, i “Un sacerdot perseguit”, vint-i-set articles publicats el 1887. Una quarentena de textos en total que es van recopilar sota el títol genèric “En defensa pròpia” i que demostren que, a més a més de gran poeta, Jacint Verdaguer va ser un prosista i un polemista molt remarcable.
I, a més a més, un pioner, ja que ningú fins aleshores havia fet servir la premsa com a vehicle de difusió de les seves idees i argumentacions. No oblidem que el famós “J’accuse…!” d’Émile Zola és posterior ja que va aparèixer al diari L’Aurore el 13 de gener de 1898.
Els textos d’“En defensa pròpia” eren coneguts gràcies a diverses edicions fetes al llarg del temps amb més o menys fortuna però el cert és que mai havien merescut les atencions i el rigor d’una tesi doctoral fins que Lluïsa Plans i Girbal va fer cas a Joaquim Molas quan es va oferir a dirigir la seva tesi si la centrava en aquest episodi cabdal de la biografia de mossèn Cinto. La feina d’investigació va ser feta magníficament i el resultat de tot plegat és el llibre “Jacint Verdaguer. En defensa pròpia”, editat per EUMO el juny de 2012, que és una àmplia adaptació de l’esmentada tesi.
Tan bon punt vaig veure “L’enigma Verdaguer” vaig recordar que tenia el llibre de la doctora Plans pendent de llegir i, és clar, em va faltar temps per posar-m’hi. Una excel·lent decisió que em permeto de recomanar a qui em llegeixi perquè tant l’ampli estudi preliminar com l’acurada edició dels articles de Verdaguer mereixen un fervorós aplaudiment.
Un estudi preliminar que s’acaba amb un paràgraf (a la pàgina 126) que em sembla definitiu i que em va molt bé per tancar aquest apunt:
¿Qui decideix on és la raó? En finalitzar aquest treball, no ens sabem estar de recordar les paraules del pare Batllori. Inclinat, al principi de conèixer-lo, a creure que el drama verdaguerià era conseqüència de la rebel·lia de Verdaguer, va tenir molt d’interès a seguir les nostres investigacions i a tal fi mantinguérem llargues i contrastades converses sobre el tema. Un dia que li confessàvem no entendre per què Verdaguer va mantenir-se tossut malgrat els sofriments i el desprestigi que, com a sacerdot, li comportava la seva actitud em va respondre: “És que Verdaguer tenia raó.”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tenia raó…però abans de morir va tenir que demanar perdó per poder celebrar missa i ser rehabilitat. Com que és un personatge que m’interessa molt, faré una excepció a rel de la teva recomanació i veuré el programa de tv (a casa ja no es veu aquest producte excepte cadenes de pagament que al menys no informen ni desinformen).
La diferència entre el capità Alfred Dreyfus (espero en candeletes la pel•lícula de Polansky -execrable persona però gran director de cinema- que s’estrenarà aviat) va ser que malgrat les putades que li varen fer com que estava en un Estat de Dret finalment va ser rehabilitat i ascendit a comandant. A Ms. Cinto ja he dit el que li va passar. Ell no estava en un Estat de Dret.