Totxanes, totxos i maons

El dimecres 9 de setembre de 1959 -demà farà seixanta anys– arribava al port de Barcelona després de vuit mesos de viatge des de Hong Kong el ‘Junco Rubia’. S’acabava, doncs, una aventura que va començar dotze mesos abans en una trobada al bar del desaparegut cinema Windsor entre José María Tey Planas, ‘Josechu’, capità de iot, Julio Brocard i l’enginyer Joaquín del Molino.

Això del Windsor és, si més no, el que explica Oriol Regàs en les seves memòries ‘Los años divinos’ (Destino, 2010). Casualment ell era en una taula contigua i no va trigar gaire a interessar-se per la conversa d’aquells tres homes que remenaven cartes de navegar, mapes i papers diversos amb gran vehemència i entusiasme. Regàs, aleshores un jove de trenta-dos anys carregat d’energia i ganes de viure la vida, es va adreçar al grup i sense pensar-s’hi dues vegades va demanar que el deixessin incorporar al projecte.

La ruta va començar al port de Honk Kong el 17 de gener de 1969 i, amb Regàs a bord, va anar fent escales -es tractava de fer la ruta, no de superar cap rècord- a Singapur, Madras, Colombo, Goa, Bombai, Socotra, Djibuti, Suez, Creta, Sicília, Nàpols, Portofino, Niça, Marsella i, finalment, Barcelona.

(El ‘Rubia’ en acció)

La història d’aquells set mesos i mig d’expedició es pot seguir en el llibre de José María Tey –‘Hong Kong-Barcelona en el Junco Rubia’ (Ed. Juventud, 1959)– (vegeu la imatge que encapçala l’apunt) i també en les memòries d’Oriol Regàs a què ja he fet referència més amunt. No es pot ometre el fet que entre un llibre i l’altre hi ha una distància de mig segle però a mi, que els he llegit tots dos, m’ha interessat molt més allò que Regàs explica en les quaranta pàgines que dedica a aquells mesos que la descripció de Tey. I sobretot m’ha interessat en el context, també molt present a les seves memòries, d’allò que tres anys després es va conèixer com ‘Operación Impala’ -la travessa de sud a nord del continent africà amb motos Montesa Impala– i en la qual Regàs va tenir un paper protagonista molt més important que el secundari que li va pertocar en el ‘Junco Rubia’.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

M’imagino que d’aquell viatge del ‘Junco Rubia’ ben poca gent se’n recorda. Jo tampoc el tinc gaire present tot i que puc explicar alguna tafaneria que contribueixi a mantenir-lo una mica més en el record. Almenys aquests dies d’aniversari.

Per exemple, em sembla remarcable la rapidesa amb què Editorial Juventud i l’autor van moure’s per posar el llibre al carrer. L’expedició s’acabava el setembre i uns dies abans de Nadal ja era a les llibreries. Pel que fa als tripulants val a dir que la gran majoria era gent que es podia permetre dedicar un temps llarg a participar en aventures com aquesta, sense cap pretensió científica o exploratòria (res a veure, doncs, amb l’expedició de l’antropòleg noruec Thor Heyerdahl a bord de la ‘Kon Tiki’ l’any 1947).

El màxim responsable, per exemple, era germà de Montserrat Tey Planas, falangista de pro que en aquella època era la delegada de la Sección Femenina i que uns anys després, el 1966 i 1967, va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona. Com també he dit, ‘Josechu’ Tey (1919-2006) tenia el títol de capità de iot tot i que, segons explica Oriol Regàs, la seva experiència de navegant es limitava a un viatge entre Barcelona i Lloret… que es va acabar bruscament a Badalona.

(José María, ‘Josechu’, Tey)

Afortunadament la travessia es va desenvolupar amb calma i sense incidents greus més enllà d’alguna desavinença personal momentània que no va desvirtuar la tònica general dels tripulants gaudint de l’exotisme dels indrets per on passaven. L’aventura per l’aventura, vaja.

El nom del ‘Junco Rubia’ era un homenatge a Tere de Salvador, la nòvia de José María Tey, que era rossa. El seu nom apareix també en la dedicatòria del llibre: “Para mi padre y Tere, unión de la nostalgia del pasado con la ilusión del mañana”. Pel que fa a les característiques tècniques del vaixell diré que va ser encarregat a la Xina i construït seguint procediments artesanals, que feia 18 metres d’eslora i 4,80 de mànega, que tenia tres pals i que portava un motor de 72 CV per quan les veles fossin insuficients.

La nau va quedar atracada al moll de Barcelona just al costat de la reproducció de la caravel·la ‘Santa María’ i s’hi va estar un munt d’anys fins que en un desafortunat accident -afavorit per la deixadesa a l’hora de fer el manteniment del casc- es va enfonsar. Abans, però, el ‘Rubia’ va conèixer encara una fugaç revifalla. Més concretament va ser el 1967 quan el director Bernard Kowalski rodava a Dénia la pel·lícula ‘Krakatoa, East of Java’ (que si no em falla la memòria es va exhibir en sales que tenien el sistema Cinerama de projecció) i necessitava vaixells per donar verisme a la història ja que l’acció es desenvolupava, precisament, a Hong Kong.

(La carabela Santa María)

Ho trobareu explicat a la manera de l’època en aquest fragment -a partir del minut i mig- de l’inefable No-Do. M”ha semblat la millor manera de tancar aquest apunt sobre el seixantè aniversari d’una aventura que estic segur que molta gent ja no recordava o, senzillament, desconeixia:

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!