Els diaris del pare (un viatge cap enrere de vuitanta anys).

Quan el pare es va morir, el febrer de 2010, mon germà i jo vàrem haver de buidar en un parell de mesos el pis de lloguer on havia viscut des de 1954. Va ser un procés complicat i delicat sobre el qual vaig parlar-ne aquí, aquí i aquí (però si encara voleu més detalls en altres apunts fareu bé d’entrar en aquest apartat que he titulat “Pares” i que us garanteix una llarga estona de lectura). Un procés complicat i delicat, dic, que comportava l’escorcoll, la tria, l’eliminació, o no, i el repartiment entre mon germà i jo d’un munt de papers i objectes carregats d’històries, de records i de valor sentimental.

Entre les coses que em vaig quedar jo hi havia un paquet de diaris enquadernats amb procediments casolans per mon pare que sabia que corresponien als anys de la guerra i que mai trobava el moment d’obrir i examinar amb prou deteniment. Aquest estiu, però, amb l’embranzida de catalogar i endreçar la col·lecció de cartells (més de sis-cents) que guardo dels anys 70 i 80 m’he decidit a obrir el paquet, esbrinar-ne el contingut i catalogar-lo.

I, com ja m’imaginava, els resultats han superat les expectatives.

Per una banda he trobat cinc exemplars complets del Diario de Barcelona entre el diumenge 25 de maig i el dimarts 3 de juny de 1952 que estan dedicats a informar del Congrés Eucarístic Internacional que aquells dies es va celebrar a Barcelona i que mon pare, home de profundes conviccions catòliques, va seguir molt de prop.

(Si cliqueu al damunt , les imatges creixen)

I, en el mateix paquet, dotze plecs enquadernats casolanament amb les pàgines gràfiques del diari La Vanguardia (en sortien quatre cada dia) agrupades per mesos entre juliol de 1936 i juliol de 1937 i un munt d’exemplars més sense enquadernar corresponents, la majoria, als diumenges entre l’1 d’agost de 1937 i el 16 de març de 1938 amb un trist corol·lari final consistent en La Vanguardia (ara ja Española) del 30 d’abril de 1939 amb un text en portada que parla de la ‘Feria del Libro‘ amb l’estil grandiloqüent i xulesc propi del moment.

(Si cliqueu al damunt, les imatges creixen)

Des del punt de vista biogràfic tot plegat lliga bastant. Mon pare va nèixer a finals de novembre de 1919 i, per tant, el juliol de 1936, quan va esclatar la guerra i ell va començar a guardar els diaris, era un noiet que encara no havia complert els 17 anys. Pel que ara he vist, va continuar la col·lecció fins que l’abril de 1938 va ser mobilitzat -als 18 anys- amb la que va ser la lleva immediatament anterior a la que ha passat a la Història amb un nom tan significatiu com Lleva del Biberó.

Tal com tenia previst, he recuperat aquests diaris, els he ordenat, endreçat, sanejat (quan calia) i documentat mínimament per entrar-los a la base de dades dels llibres, revistes i altres paperots que tinc a casa. També els he fullejat però la feina d’estudiar-ne el contingut exemplar a exemplar -i, sobretot, comparar el to i la tria de les notícies amb els esdeveniments reals de la guerra i de la situació internacional- no em veig amb cor de fer-la ara com ara. Potser més endavant…

L’altra cosa que he pogut copsar és el sistema casolà d’enquadernació que seguia mon pare. Com he dit, aplegava els diaris d’un mes sencer -de dimarts a diumenge perquè els dilluns no sortia La Vanguardia, i només els plecs de quatre pàgines de la part gràfica- els encolava pel llom i els muntava damunt d’un parell de cartolines dures que feien de coberta i contracoberta.

En la coberta (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt) enganxava un full i al damunt hi escampava de manera més o menys artística unes quantes fotografies que retallava d’altres diaris o revistes. El títol de cada quadern el confegia a base de paraules senceres retallades, talment com en les pel·lícules hem vist que fan els espies amb els seus missatges.

És molt curiós de veure, a més a més, com se les empescava per titular cada quadern en funció del material que trobava i per no repetir-se gairebé mai: “Estampas de la guerra”, “Notas en torno a la lucha”, “Escenas de la guerra”, “Notas de actualidad”, “Gráficos de la guerra”, “Notas gráficas”

No disposo de dades més fiables però m’imagino que aquesta feina de relligar diaris que, com he dit, no va completar del tot la deuria fer a finals dels anys 40 i que les cartolines les aprofitava de capses buides que trobava a la merceria del carrer de les Ramelleres on la seva germana -la tieta Maria Teresa– feia de dependenta.

Fa uns mesos vaig escriure aquí mateix un parell d’apunts (aquest i aquest) en què parlava de la meva condició de drapaire vocacional. Veient el que acabo de trobar i moltes més coses que hem heretat mon germà i jo és evident que aquesta dèria la portem profundament arrelada del pare, de l’avi Domingo i potser més enllà i tot…

Sigueu on sigueu ara mateix, gràcies per la feina feta… i per les dèries encomanades!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *