Totxanes, totxos i maons

Fa uns mesos el diari Ara va publicar una esquela que em va cridar l’atenció: damunt del nom del difunt, en el lloc on sol posar-s’hi la creu, apareixia una combinació de lletres i números que vaig identificar de seguida: era la seva matrícula de radioaficionat.

Això em va portar a la memòria una faceta de mon pare que ja havia oblidat: ell també va ser radioaficionat. De fet, era home de pocs capricis i pel que fa a aficions ara mateix només li recordo un parell que va mantenir durar un munt d’anys. Fins que ens va deixar, vaja.

La primera era la filatèlia. Des de la meitat de la dècada dels seixanta comprava un parell d’exemplars de tots els segells que editava Correos de españa. Una col·lecció que ocupava una gran quantitat d’àlbums (i d’espai) que jo vaig voler continuar durant un temps -el pare va morir el 2010- fins que me’n vaig cansar i ho vaig deixar córrer.

L’altra afició que tenia era la ràdio. O el que ell deia ‘la Banda Ciutadana CB’ (Citizen Band en anglès). De fet, tot aquest peculiar univers dels radioaficionats és ple de conceptes, codis, símbols, sigles, definicions i llenguatges sobreentesos que el fan una mica llunyà pels qui no el comparteixen. Sembla que l’interès del pare per aquest curiós mon li va venir a través d’un amic i d’unes circumstàncies que em sap greu de no recordar amb precisió. Per documents que mon germà i jo tenim, aquesta dèria li deuria començar durant els primers anys setanta.

Va estrenar-se amb una estació petita domèstica -que uns anys després va complementar amb una espectacular antena que va instal·lar al terrat de l’edifici on vivia- que tenia com a nom de guerra ‘Aguila 1’ (en castellà) i va anar equipant-la amb material que, en els primers temps, comprava a companys que milloraven els seus equips amb aparells nous (això al principi, mentre temptejava la intensitat de l’afició) i després aprofitava algun viatge a Andorra per adquirir nous components. També recordo que tenia una estació portàtil adaptada al cotxe -un Renault 4L– amb la corresponent antena de posar i treure i que aprofitava les sortides de cap de setmana amb la mare per enfilar-se en algun indret elevat i establir contacte oral amb radioaficionats d’indrets ben llunyans. No voldria equivocar-me, però un dels llocs on es veu que tenia una gran cobertura era al Santuari del Miracle, a prop de Solsona.

Confesso que mai he sabut trobar-li la gràcia a aquest tipus de contactes en els quals l’únic tema de conversa era la descripció de l’equip tècnic amb el qual operava, el lloc des d’on emetia i, com a detalls més personals del contacte, amb quin grau de nitidesa li arribava la comunicació. El ritual entre estacions es tancava amb l’intercanvi d’adreces postals per enviar el corresponent certificat escrit de la connexió.

Jo li preguntava si a més a més d’aspectes tècnics enraonaven d’altres temes però el pare en això era summament estricte: ‘Per ràdio està prohibit parlar de sexe, de política, de futbol i de religió’, em deia cada vegada. Una cosa que em feia molta gràcia era la manera com feien servir l’alfabet radiofònic internacional per definir adreces, matrícules i detalls per l’estil: Alfa, Bravo, Charli, Delta, Echo, Fox, Golf, Hotel, India, Juliett, Kilo, Lima, Mike, November, Oscar, Papa, Quebec, Romeo, Sierra, Tango, Uniform, Victor, Whiskey, X-ray, Yankee i Zulu. Això vol dir que mon pare, Francesc Isern, en el món de les ones era el senyor ‘Fox India’. I que el seu cognom lletrejat era India, Sierra, Echo, Romeo, November. Uf…

També m’encuriosia el llenguatge codificat que utilitzava. Quan havia de tallar la transmissió -per dinar o sopar- anunciava pel micròfon que anava a fer un QRT. Quan algú li demanava acusament de rebuda la resposta era QSL i quan anava a establir una comunicació amb algú feia un QSO, demanar la posició geogràfica era fer un QTH i quan tenia interferències algunes vegades parlava de QRM i altres de QRN, diferència que sens dubte era justificada però que ni a mi ni (em sembla) a mon germà ens interessava gaire, francament.

Quan el pare es va morir i vàrem haver de desmantellar el pis on havia viscut gairebé seixanta anys vàrem donar el material tècnic als seus col·legues més propers. Ens quedava, però, decidir què haviem de fer amb la documentació i amb el miler llarg de testimonis de contacte -cartes, postals, fitxes, en el millor dels casos; però també objectes diversos- que havia anat atresorant al llarg de trenta cinc anys d’activitat per les ones radiofòniques.

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!