Espurnes, cromos de fugaç felicitat… (i 2).

(L’anterior apunt és aquest)

Aquestes espurnes de felicitat fugaç, de plenitud gairebé, amb què la vida de tant en tant ens obsequia m’han atret sempre. Ja sigui quan les experimento en mi mateix o quan les viuen persones que conec. Una prova d’aquest interès és que en un dels primers apunts d’aquest Bloc -el 24 de juny de 2004- ja en parlava.

El que en aquell moment vaig escriure ho vaig titular “Cromos de felicitat” i encara dos anys després -el 17 d’octubre de 2006- hi vaig tornar amb una segona part que, lògicament, vaig titular “Cromos de felicitat (bis)”. Observareu que tant en el primer apunt com en el segon tenia un protagonisme important l’escriptor (i ara conseller d’Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya), Alfred Bosch.

Com que ara seria incapaç de trobar argumentacions o recursos dialèctics que afinessin el que aleshores vaig escriure he preferit tirar pel dret i reproduir els dos apunts amb aquesta introducció que ara estic a punt d’enllestir per situar-vos en el context en què varen sorgir:

 

Cromos de felicitat

(Apunt publicat el 24 de juny de 2004)   (vegeu-lo també aquí)

Som en aquest món per ser feliços. No sé si està de moda dir-ho però me’n fot. N’estic plenament convençut i per tant ho deixo escrit ara i aquí. No sóc, però, ni il·lús ni panxacontent i sé que aquesta vocació de felicitat no significa que hàgim de viure en estat de perpètua eufòria o amb un beatífic somrís encastat  tota l’estona als morros. Ben al contrari, els moments de plenitud ens són administrats amb gasiveria. Potser per això quan ens arriben (directament a nosaltres o a la gent que ens envolta) els detectem de seguida perquè tenen una brillantor singular. Són espurnes fugaces i irrepetibles que guardem a la memòria i que ens acompanyen al llarg dels anys. Petits cromos que van omplint de coloraines l’àlbum de la nostra vida.

No cal, ja ho he dit, que siguin moments protagonitzats per nosaltres. N’hi ha prou amb veure’ls passar. La felicitat existeix i jo l’he vista en la mirada d’aquell home proper a la cinquantena que el Diumenge de Pasqua de 1977 -just l’endemà de la legalització del PCE– amb un feix de revistes sota el braç pregonava per la Rambla a crits i amb un somrís d’orella a orella que havia sortit “Mundo Obrero” i “Treball”.

També l’he vista, la felicitat, en el rostre d’Art Garfunkel fotografiat en una revista musical en les primeres hores del 20 de setembre de 1981, poc després d’acabar el concert de retrobament amb Paul Simon al Central Park de Nova York davant de quasi mig milió de persones. Art passeja amb la mirada perduda i una ganyota semblant a un somrís damunt de la gespa plena de paperots i llaunes buides. Les primeres llums del nou dia il·luminen de manera especial l’escena mentre un treballador de la neteja contempla el músic dubtant si li demana un autògraf o li respecta aquell moment d’intimitat i plenitud.

La felicitat és també la mirada plena de complicitats i sobreentesos que un llunyà matí de Reis (any 69 o 70) ens vàrem creuar l’A. i jo en descobrir que ens havíem regalat la mateixa cosa: una bufanda llarga de ratlles de colors vius molt similar a la que per aquella època havia posat de moda en Serrat.

L’àlbum de la felicitat es pot omplir amb cromos de gestos casuals. Capturats, per exemple, a quaranta per hora. L’escena va tenir lloc fa cosa d’un mes. Jo anava cap a la feina amb moto pel passeig de Colom. Deurien passar cinc o deu minuts de les set del matí. En passar pel costat del Govern Militar -just abans de tombar a la dreta per enfilar la Rambla– vaig veure un home jove mig ajupit mig assegut en un relleu de la part baixa de l’edifici. Diria que era l’escriptor Alfred Bosch però com que l’escena la vaig contemplar amb la moto en marxa no puc afirmar-ho amb convicció (i, d’altra banda, la identitat concreta de la persona no afecta gaire el que diré). Damunt dels genolls de l’home repenjava el cap un nen de 6 o 7 anys mig endormiscat amb un gest de lliurament absolut. Deurien esperar l’autobús escolar o potser un autocar que s’emportava el minyó uns dies a colònies. Com en una moderna Pietà el pare acariciava lentament el cap del fill tot confegint de manera involuntària una preciosa al·legoria de la paternitat. Una gota de felicitat fugaç i irrepetible enmig de la gran ciutat.

Com diu Vicenç Villatoro a “De part del pare” (una bellíssima reflexió, per cert, sobre la paternitat): hauria fotografiat l’escena i l’hauria enviat a les enciclopèdies per il·lustrar l’entrada “paternitat” o “plenitud”.

I un parell d’anys després la sèrie s’ampliava amb aquesta continuació:

Cromos de felicitat (bis)

(Apunt publicat el 17 d’octubre de 2006)  (vegeu-lo també aquí)

Una de les primeres coses que faig quan m’arriba a les mans un llibre nou és mirar si està dedicat. No em refereixo a la dedicatòria manual i personalitzada de l’autor cap al comprador del volum sinó a les dedicatòries diguem-ne ‘oficials’. És a dir, les que apareixen impreses al començament del llibre per a coneixement general i, doncs, formant part indestriable amb la resta de l’obra.

M’agrada tafanejar per les dedicatòries. Una mica per les mateixes raons que m’agrada també -i perdó pel poc agradable paral·lelisme- tafanejar en les esqueles dels diaris ja que en ambdós casos es poden arribar a detectar afectes personals i relacions familiars que en altres circumstàncies quedarien ocults.

En aquest negociat de les dedicatòries de llibres podem trobar una àmplia varietat. Començant pels autors que no en posen mai cap i acabant pels que, en canvi,  són prolixos i generosos en el detall. Una bona majoria solen ser críptics –“a T.” i prou, per exemple- en contraposició, potser, als que han fet de la persona dedicada gairebé un mite. I penso en dos casos molt concrets: la Margarida de Jaume Cabré i la Paula de Parma d’Enrique Vila-Matas.

Ve a tomb tot això que acabo d’escriure perquè ahir em va arribar “Inquisitio”, la novel·la d’Alfred Bosch guanyadora del premi Prudenci Bertrana i vaig veure que la dedicatòria diu el següent:

“A l’Alfred, set anys ja. No et vull castigar amb el llibre sencer, així que pren-te aquesta frase com un regal de pare.”

Tan bon punt vaig llegir això em va venir a la memòria un dels primers apunts que vaig fer en aquest Bloc. Més concretament el 24 de juny de 2004. El vaig titular “Cromos de felicitat” i és un dels que posaria en una selecció de les Totxanes que més m’estimo (*).

En aquell apunt feia algunes consideracions sobre les espurnes de felicitat que apareixen en les nostres vides i, més concretament, m’embrancava en una especulació referida a l’escriptor Alfred Bosch i al seu fill. Una especulació que poc després de publicar l’apunt algú em va dir que era encertada i que ara, llegint la dedicatòria d’”Inquisitio”, es confirma al cent per cent.

————————————————————————————–

(*) Una breu nota a peu de pàgina només per dir que a hores d’ara -quinze anys després- aquells ‘cromos de felicitat’ encara els posaria en la selecció de textos d’aquest Bloc que m’agraden més.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *