Espurnes, cromos de fugaç felicitat… (1)

Dies enrere, tot repassant aquesta entrevista que Sílvia Còppulo va fer a Lluís Llach en el programa ‘El divan’ de TV3 em va cridar l’atenció la manera com el cantant evocava el seu concert del 6 de juliol de 1985 al camp del Barça (aquell de l’errada de Laura Almerich quan tocava el solo de ‘Laura’).

Com no podia ser altrament, en la conversa va sortir el record a la guitarrista recentment desapareguda i estrella involuntària d’aquell inoblidable concert. Però, de fet, el que em va agradar més va ser quan Llach va explicar que mitja hora després del final del concert, quan la graderia ja era buida i tothom enfilava cap a casa, ell va tornar a pujar a l’escenari, aquesta vegada completament sol, per descarregar la pressió de les hores que acabava de viure tot contemplant com un equip d’operaris desmuntava la instal·lació preparada pel concert. Ho explica (vegeu-ho a partir del minut 18′ de l’entrevista) dient que ‘van ser només vint minuts, però que em varen servir per recuperar la meva veritable dimensió de persona normal’.

Aquesta anècdota em va portar a la memòria una situació molt similar viscuda per Art Garfunkel la nit del 19 al 20 de setembre de 1981 quan ell i Paul Simon acabaven de fer un concert també inoblidable al Central Park de Nova York davant de quatre-centes mil persones.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Exactament dos anys després del concert vaig publicar un article al Diari de Barcelona en el qual intentava evocar aquest moment irrepetible. Aquí el teniu:

 

“Song for Artie”

(Article publicat al Diari de Barcelona el 21 de setembre de 1983)

Aquesta nit Artie no ha pogut dormir gens. Feia tant de temps que no revivia aquella sensació!… Gairebé deu anys. D’ençà que es va separar de Paul es pot dir que no havia tornat a pujar a un escenari. Eren altres temps, aquells. Mig món va quedar bocabadat amb ‘Bridge over troubled water’ i ningú no hauria sospitat que aquella petita joia seria el seu testament musical.

Després Paul havia fet carrera pel seu compte. Ell s’havia limitat a fer uns quants discos, alguna pel·lícula i havia tornat a les seves classes de matemàtiques a la universitat. Rutina quotidiana. Fins aquell dia, feia cinc setmanes, que Paul li va telefonar per proposar-li el miracle.

— Per què no? — va pensar. I va dir que endavant.

I ara feia unes hores el miracle s’acabava de produir al Central Park davant de quatre-centes mil persones. Aquest Central Park ara desert sota la llum tímida del nou dia, amb la carcassa de l’escenari encara per desmuntar i aquell decorat que semblava una destil·leria de whisky i que a ell mai no li havia fet el pes ja acuradament embalat.

Quatre-cents mil nois i noies de menys de 20 anys, la majoria, que aplaudien tot just reconèixer els primers compassos de les cançons de la primera època. Què curios! Molts d’ells, per aquell temps encara prenien biberó. En canvi, les cançons més recents, de quan cantaven cada un per la seva banda eren acollides molt més fredament…

Els escombriaires recullen parsimoniosament els milers de llaunes de cervesa i coca-cola de la nit. Artie té fred. No ha pensat a baixar amb una jaqueta i va en cos de camisa.

Encara ressonen en el seu cervell els aplaudiments de quan varen tocar ‘Sounds of Silence’ al final del concert sense cap més acompanyament que la guitarra de Paul. Ells dos junts. Sols. Com quan començaven i imitaven els germans Everly…

Artie etziba una puntada a una llauna i demana a l’home que rega que li deixi beure un glop d’aigua del raig. Un cor a Nova York. Uns ulls brillants…

Jo no sé si les coses varen passar exactament com les he dit, però a mi m’agrada pensar que Artie -Artie Garfunkel, és clar- aquell matí d’ara fa dos anys al Central Park era un home en la seva plenitud.

‘Preserveu els vostres records / és tot el que quedarà de vosaltres’ (‘Bookends)

Joan Josep Isern

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

(Continua –i acaba– aquí)

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *