Divertiment d’estiu: unes quantes coses que no he fet mai (ni segurament faré).

Repassant algunes de les cartes que he escrit a la meva néta trobo aquesta en la qual, entre altres coses, li parlo de les diferents percepcions que, a mesura que ens anem fent grans, tenim de la mort i de les coses que a partir d’una edat ja tenim assumit que en el curt (o no tan curt) temps que encara ens pugui quedar ja no les farem.

El pretext d’aquella carta era una llibreta d’anotacions que vaig omplint a un ritme que, tal com van les coses, m’augura un tram de vint o vint-i-cinc anys abans no arribi a la darrera pàgina. Un període que, camí de complir els setanta, crec que puc assegurar que no superaré.

La meva afició a fer llistes m’ha portat, però, a rumiar una estona sobre tot això i, només a tall de divertiment d’estiu, m’he empescat aquesta relació:

COSES QUE MAI HE FET (i que, per poc que pugui, continuaré sense fer-les): posar emoticones en un escrit, tatuar-me, perforar-me la pell amb un ‘piercing’ o una arracada, aprendre un idioma per fascicles (o per casset, CD, correspondència, etc.), llegir/comprar El Mundo i La Razón, llegir/comprar (en els últims 20 anys) ABC, El País i El Periódico, afiliar-me a un partit polític, votar PSOE (el d’aquí i el d’allí), votar PP, votar Ciudadanos, votar Vox, calçar xancletes (molt especialment les de la bandereta brasilera), dir ‘la Pompeu’ quan parlo de la Universitat Pompeu Fabra

COSES QUE FINS ARA NO HE FET (però que no descarto que algun dia acabi fent): veure ‘Joc de Trons’, pagar per mirar la televisió a casa meva, tenir un gos, llegir un llibre en format electrònic, jugar a un videojoc (si la néta es posa insistent…)

A la vista dels resultats sospito que si li dediqués una mica més de temps aquesta llista creixeria de forma notable. Ho deixo aquí, però: em sembla que amb el que he detallat n’hi ha prou perquè vegeu que soc de mena més aviat rareta.

PD: Mentre repassava el text m’ha sortit una altra incorporació a la primera llista, la de les coses que fins ara no he fet mai i que tots els indicis em porten a pensar que em mantindré així fins al final. Em refereixo a la moda de passar del genèric masculí al femení, tal com predica la CUP i similars.

Perquè m’entengueu: a mi difícilment m’enxamparan cantant ‘Les Segadores’ o ‘El cant de les orenetes’.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *