Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Deu ser cosa de l’estiu i també, segurament, del fet que estic aprofitant aquests dies tranquils per confegir la base de dades dels més de sis-cents cartells que conservo dels anys setanta i vuitanta. Una col·lecció a la qual dedicaré alguns apunts més endavant perquè és una estimulant font de descobertes i de revifalles de records que donava per perduts. Amenaçats esteu, doncs…

Deu ser cosa de l’estiu, dic, però el cas és que una caminada fins al passeig de Picasso per contemplar el monument de Tàpies i ponderar com es conserva era un exercici que tenia pendent des de fa bastant temps i que aquests dies finalment he posat en pràctica. I val a dir que el temps transcorregut  –i, sens dubte, el poc interès municipal derivat dels costos de manteniment de la peça– no ha jugat gens en favor de l’obra.

Una obra que, si no em falla la memòria, deu fer uns deu o dotze anys va ser restaurada i endreçada atès l’alarmant grau de deteriorament i abandó a què havia arribat. El resultat actual, però, és que aquell grandiloqüent homenatge que ara fa trenta-sis anys la ciutat (o els seus representants, vaja) va voler retre a Picasso està en franca decadència i dubto que la seva retirada generés gaires reaccions en contra. O, si més no, aquesta és la meva opinió…

Amb el pretext d’escriure aquesta mini-sèrie d’apunts he recuperat papers i retalls de premsa que conservava en l’arxiu i m’he trobat (una d’aquelles descobertes meravelloses i impensades que deia més amunt) amb uns quants dibuixos del monument fets pels dos nois de casa el 10 d’abril de 1983, quan tenien set i cinc anys respectivament. Dos dibuixos que, de fet, en són quatre perquè –pares progres i feligresos fervents de la inSensata Rosa com érem aleshores l’A. i jo–  els nois els varen fer, primerament, de memòria i després copiant d’una fotografia. Una prova didàctica cosa de no dir…

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Per aquelles mateixes dates jo acabava d’estrenar-me com a col·laborador extern de la secció de cultura del Diari de Barcelona on cada setmana publicava un parell d’articles. Precisament un dels primers que vaig publicar (el quart o el cinquè, si no m’erro) va ser el que ara copiaré i amb el qual tanco definitivament aquesta breu sèrie d’apunts que he dedicat al monument en homenatge a Picasso fet per Antoni Tàpies l’any 1983.

Per situar el lector diré que va sortir publicat just l’endemà de l’article a l’Avui de Pilar Parcerisas al que m’he referit en el primer apunt. Vull dir amb això que quan el vaig llegir jo ja havia escrit el meu article i l’havia enviat al diari. Uns quants anys després la Pilar i jo vàrem coincidir llargues temporades per motius de feina i mai havíem tocat el tema del cub de vidre ple de mobles.

Cub de vidre amb mobles

(Publicat al Diari de Barcelona el 15 d’abril de 1983)

¿Oi que no us fa res si us confesso que a mi el monument d’homenatge a Picasso que ha fet l’Antoni Tàpies no m’agrada gens?

I que quedi ben clar que no és que no l’‘entengui’ (ja m’imagino tota la colla de defensors aferrissats del monument dient-me allò tan suat que una obra d’art no cal ‘entendre-la’) perquè es dóna el cas que aquesta obra sí que l’‘entenc’ perfectament. O, per dir-ho amb un llenguatge més adient: l’homenatge que en Tàpies ha volgut fer a Picasso és, al meu entendre, una obra fàcilment ‘llegible’.

Que consti que he dedicat a la seva contemplació més temps del que normalment dedico a aquestes coses. He vist el monument de bon matí amb el sol ixent, al migdia a ple sol, a hora foscant i, fins i tot, de nit sota la llum dels focus; a més a més, m’he empassat els tres quarts d’hora del vídeo que es presenta a l’exposició commemorativa del Paranimf de la Universitat Central juntament amb els bocets previs i altres objectes sortits de la imaginació del senyor Tàpies que allí s’hi exposen.

Crec, doncs, que la meva desfavorable opinió no pot ser pas titllada de poc meditada o superficial.

Tot i això, abans he definit l’obra com a ‘llegible’. Crec que ho és; diria encara més: es tracta d’una obra força didàctica. Als nostres ulls apareix clarament la idea-mare: presentar un moble símbol d’un temps i d’un entorn social determinats -el confort- travessat per uns elements metàl·lics que el suspenen en l’aire i el destrueixen -el no-confort-. Al servei d’aquesta idea s’endega un procés creatiu a la recerca de solucions tecnològiques (dos arquitectes signen el projecte tècnic) que configuren i gairebé dissenyen per sí soles la forma final del monument. Un monument del qual té tanta importància el que es veu com tota la infraestructura que s’amaga sota terra dins d’una sofisticada cambra de mecanismes que tenen cura del bombeig i depuració de l’aigua que raja permanentment per la part exterior, la il·luminació, la climatització interior, etc…

Tot això ho he entès i ho he paït però… ara com ara el resultat final segueix sense agradar-me gens.

Els repatanis de sempre creuen veure en tot el mullader que s’ha organitzat arran de la inauguració de tan polèmic monument una pressumpta ‘operació prestigi’ de l’Ajuntament. A mi, en canvi, m’agrada pensar que en Picasso va ser suficientment genial com per decidir morir-se exactament deu anys abans de l’inici de la propera campanya electoral. I és que els artistes, ja se sap, són així, de murris.

Joan Josep Isern

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!