Elogi d’UC, el grup eivissenc que ara ha decidit plegar.

Gràcies a Vilaweb em vaig assabentar (vegeu aquí) que la setmana passada Joan Marí i Victorí Planells, els dos membres d’UC, el mític grup eivissenc de música tradicional, feien el seu recital de comiat després de quasi mig segle des que varen començar a cantar en format de trio.

Un trio format pels dos membres que ara pleguen i per Isidor Marí, home polifacètic  –a la Viquipèdia (vegeu aquí) surt definit com a ‘cantautor i filòleg’, cosa que no és gens inexacta–  que ja havia enregistrat a Edigsa entre 1968 i 1972, amb el nom artístic d’Isidor, uns quants discos de dues i quatre cançons francament remarcables.

Vegeu aquí sota una de les primeres fotografies (1974) del trio eivisenc:

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Tota la vida recordaré el moment i les circumstàncies en què vaig descobrir la música d’UC: va ser durant la Setmana Santa de 1976. Una data important perquè aquells dies de festa vàrem fer la primera sortida grossa amb el noi gran de casa (bé, de fet, era el noi únic de casa encara; el gran i el petit alhora, com si diguéssim) que havia nascut el juliol de l’any anterior i que, per tant, aleshores tenia nou mesos.

Amb els amics estimats G. i J. -i amb l’A., és clar- vàrem anar a Eivissa i un dels dies vàrem agafar el petit vaixell que uneix aquesta illa amb Formentera, la Pitiüsa petita. Allí, en plena travessia, va ser quan pels altaveus va començar a sonar una música alegre i encomanadissa. Aquesta:

Tot va ser sentir aquesta música i començar el nen a moure’s a la cadireta seguint el ritme amb el cap i el cos. Com son pare, sa mare i els bons amics que ens acompanyaven, no cal dir-ho.

(Aleshores no ho sabíem, però aquella reacció instintiva del nen en forma de bellugueig rítmic al conjur de la música va ser molt similar a la que gairebé quaranta anys després la seva filla tindria, també en una cadireta, el dia que passejant-la jo pel Parc Güell em vaig posar a xiular la Dansa número 2 de Frederic Mompou. Però això donaria lloc per a un altre apunt que no descarto escriure un dia d’aquests…)

Em va faltar temps per anar a la cabina del vaixell i preguntar què era aquella música que estaven posant. Allí em varen ensenyar un casset amb una caràtula de color groc llampant amb un preciós dibuix d’un paisatge eivissenc i el nom de la cosa: “UC. Cançons d’Eivissa”.  Sembla que el disc s’havia publicat uns mesos enrere però per a mi aquella era la primera notícia.

En tornar a Barcelona vaig buscar el vinil (encara no érem en època CD) i em vaig fer un fart d’escoltar-lo i de declarar-me admirador incondicional d’aquell trio de nois eivissencs. Sobre aquest disc Josep Vicent Frechina, un expert en música tradicional que jo llegeixo sempre que puc, diu això que m’estalvia d’entrar en més detalls:

“Indiscutible obra mestra i un dels quatre o cinc discos imprescindibles del folk català de tots els temps. «Sa serena cau menuda», «La presó de Nàpols», «Anàrem a Sant Miquel», «Bona nit», «Jo tenc una enamorada», i així fins a quinze temes de la més arrelada tradició pitiüsa, interpretats amb desimboltura, sensibilitat i energia. S’ha de ser molt malaguanyat per no posseir-ne una còpia.”

Un parell d’anys després UC va treure un altre disc per a l’antologia: “En aquesta illa tan pobra”

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

El grup va continuar fent la seva feina en format de trio fins que el 1984 Isidor Marí, enfeinat a Barcelona, va deixar UC, però no la música ja que va continuar de manera esporàdica la seva carrera com a intèrpret i compositor de bones cançons. Encara avui és en actiu.

L’any 1988 el vaig conèixer personalment. Aleshores l’Isidor era un dels responsables de la Direcció General de Política Linguïstica de la Generalitat de Catalunya -primerament en l’equip d’Aina Moll, després amb Miquel Reniu– i vàrem entrar en contacte per afers diversos relacionats amb la feina (i que ara no vénen al cas).

No pretenc passar per expert en l’obra d’UC perquè més enllà dels dos primers discos a què m’he referit més amunt els he seguit d’una manera molt distant. Ara, per ambientar-me abans d’escriure aquest apunt, he tornat a escoltar diverses vegades els seus dos primers discos i us asseguro que, gairebé mig segle després, continuen sonant molt gratament a les meves orelles. Alegria, frescor i energia.

Gràcies, bons amics d’UC: Joan i Victorí. I Isidor. Una vegada més la música ha estat el vehicle pel qual m’ha estat donat el regal de reviure una pila de bons records. Aquesta música que té la força miraculosa de fer moure tothom de la cadira. Ja siguin ganàpies enyoradissos o minyonets (i minyonetes) d’encara no un any de vida.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *