Renfe: Factor humà, 3 – Internet, 0.

Vivim amb el convenciment que gràcies a internet som gairebé omnipresents, omnímodes i omnipotents. I potser en fem un gra massa perquè hi ha vegades que l’invent falla. Sortosament.

Si més no això és el que penso després d’unes experiències bastant seguides que he viscut. La primera és d’ara fa unes tres setmanes quan vaig voler reservar des de casa quatre bitllets de TGV entre Barcelona i Narbona (anada i tornada el mateix dia d’agost). Una intenció frustrada ja que tots els meus intents per contractar el viatge topaven amb un missatge que em deia que aquell dia ja no quedaven places lliures. Que provés una altra data, cosa que no em resolia cap problema però que tanmateix vaig fer (la vigília i l’endemà) amb idèntics resultats.

Ja sé que agost és el mes de les vacances i els desplaçaments. I que jo, a més a més, m’havia despertat amb una anticipació que potser en ple gener hauria estat suficient, però no de cara a agost. El cas és que si feia cas del que em deia la pantalla de l’ordinador havia de canviar els plans. Sort que vaig tenir la bona pensada de provar si el sistema del segle passat funcionava. És a dir, presentar-me l’endemà a la taquilla –per evitar aglomeracions vaig defugir l’estació de Sants i vaig decidir anar a l’estació de França— i parlar amb un ésser humà amb el qual poder intercanviar opinions i alternatives.

La solució va resultar oli en un llum: la persona encarregada de la venda anticipada va tramitar totes les reserves pel dia i les hores desitjades sense el més mínim problema ni cap indici de saturació de places.

Fa tres dies vaig tornar a viure una situació similar. En principi havia de ser més senzilla que l’anterior perquè en altres ocasions me n’havia sortit sense problemes: volia reservar des de casa dos bitllets del TGV fins a Figueres-Vilafant (anada un dia d’agost i tornada l’endemà)… i vaig ensopegar en la mateixa pedra: la màquina em deia que totes les places estaven ocupades. Sabedor de com funcionen aquestes coses l’endemà a les 9 del matí tornava a ser com un clau a l’estació de França on un altre eficient empleat pertanyent al gènere humà em va dir que per què triava anar a Figueres amb TGV si amb un tren AVANT tenia les mateixes prestacions i horaris a un preu més econòmic. No em vaig fer gens de pregar, és clar.

Aquesta història, però, no s’acaba aquí perquè, per motius que no explicaré a fi de no allargar-me, ahir mateix vaig haver de fer un retoc als bitllets comprats el dia abans: un imprevist em forçava a endarrerir el viatge de tornada vint-i-quatre hores, cosa que obligava a anul·lar uns bitllets i fer-ne uns altres de nous amb la possibilitat que el preu final tingués alguna alteració.

Estic segur que aquesta eventualitat hauria estat impossible de resoldre a través d’internet i, efectivament, en sentir la meva petició el mateix empleat del dia abans va pronunciar la frase màgica, el conjur infal·lible que mai de la vida li sentiríem dir a una màquina: ‘No s’amoïni. Aquí estem per resoldre problemes’. I així va ser: en menys de cinc minuts -i a més a més amb un abonament d’un parell d’euros en relació a la meva compra del dia anterior- tenia el problema solucionat.

Cinc minuts després de l’èxit d’aquesta tercera gestió feta entre éssers humans, sense cap màquina per entremig, jo m’encaminava cap el passeig de Picasso –sí, allí on encara hi ha aquell ronyós cub de vidre amb mobles parit pel senyor Tàpies— fent per dintre meu salts d’alegria.

Talment com aquell davanter que en un mateix partit marca tres gols i celebra el ‘hat trick’ amb l’eufòria pròpia del cas. No n’hi havia per a menys…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *