“El futur passat” (1989): vint anys després Joan F. Mira reflexionava sobre l’arribada a la Lluna de l’Apollo 11.

El bon amic Jordi Palou, que té cura de la pàgina web de Joan F. Mira (aquesta) i ho sap gairebé tot sobre el mestre valencià, m’ha enviat un article publicat en el recull “Els sorolls humans” (Bromera, 1997) en el qual Mira reflexiona sobre l’arribada de l’home a la Lluna i les possibles esperances de futur que una fita tan important com aquella podria suscitar entre la gent.

Com el lector notarà de seguida es tracta d’un escrit de 1989, just vint anys després del viatge de l’Apollo 11, tot i que no disposo de les dades concretes del lloc on va ser publicat. M’aventuro a suposar que potser va ser a la revista El Temps que va començar a publicar-se el 1984 i de la qual Joan F. Mira va ser un col·laborador assidu des del primer número.

M’ha semblat interessant incorporar-lo en aquest Bloc, sobretot després de l’article que vaig escriure dies enrere i que podeu llegir en l’apunt anterior (aquest). Un article el final del qual connecta amb les reflexions que Mira exposava ara fa trenta anys.

 

El futur passat

Joan F. Mira

Només fa vint anys, i sembla ja una cosa tan remo­ta, tan distant, tan puntual i sense continuïtat. Els qui tenim edat suficient recordem, a tot estirar, l’emoció d’aquella nit d’estiu: una figura inflada de blanc posava un peu en la superfície de la lluna, feia uns curiosos salts ingràvids, exhibia una bandereta americana. Els que són massa joves per recordar-ho, s’ho miren amb una escèptica i distant indiferència; no és el seu tema, no els interessa en absolut.

Dit d’una altra manera: el 1969 vam creure que ha­via començat el futur, i ha resultat que no, que no co­mençava res. Ha resultat que aquell ‘gran pas per a la humanitat’ era, en efecte, el primer pas, però també pràcticament l’últim: alguns viatges, ja sense emoció, idèntics al primer, i van tancar la paradeta. Després, una simple rutina de coets, satèl·lits, estacions fixes i transbordadors. No res, en comparació del que ens havíem cregut que venia. Perquè llavors venia tot, la il·lusió era possible, la ciència ficció deixava de ser fic­ció. Arribats a la lluna, en pocs anys els progressos de la navegació interplanetària havien de ser per força es­pectaculars, com havien estat abans en l’evolució de l’automòbil, dels avions o de l’electrònica. Fet el primer pas, els passos següents havien d’accelerar-se sense problema: viatges regulars, vehicles prodigiosos, cosmo­ports, ciutats lunars, fàbriques en òrbita, colònies exte­riors, expedicions a Mart o a Venus, en fi, un futur perfectament pròxim i assequible. Les agències de viat­ges ja venien reserves i bitllets (i algun espavilat residual encara perpetua l’estafa, a propòsit).

Així quan Stanley Kubrick va fer el film ‘2001, una odissea de l’espai’, l’aventura era percebuda com una possibilitat perfectament imaginable en un futur ben pròxim: faltaven només trenta anys per al 2001, i en trenta anys era ben possible que, al ritme del progrés dels anys seixanta, tot allò que es veu en la pel·lícula fóra aproximadament real. L’odissea en l’espai no se situa l’any 2500, ni el 2100 ni el 2050, sinó en un mo­ment tan pròxim com el 2001. Se suposava que una bona part dels espectadors del film fantàstic arribarien a ser espectadors, trenta anys més tard, d’alguna cosa semblant en la realitat. A banda del seu contingut me­tafísic, mític i simbòlic, 2001, el film, era un futur pensable per al 2001, l’any. I ha resultat que no. Ha resultat que aquella imatge del futur correspon al pas­sat: el nostre passat. Aquella concreta imatge del futur que ens vam fer fa vint anys, ha deixat de funcionar com a tal futur en perspectiva: ja no ho creiem, ja no pensem que ho veurem, ja no és un futur real, concret, a terme i tangible. Arribarà, potser, algun dia remot. Però ha deixat d’interessar-nos: fa vint anys, era el nostre futur, ara ja no. Es un futur que ha esdevingut passat sense haver estat mai present.

I si baixem dels cossos celestials, si ens mirem la marxa de la humanitat cap al futur radiant, el panora­ma és igualment desolador —o reconfortant, segons es mire—. A primeries dels seixanta, aquell bon home que li deien Khruixtxov va anunciar solemnement que vint anys més tard els països socialistes avançarien els capi­talistes en producció, riquesa i benestar. Lògic: si el sis­tema era científicament superior, això per força es con­firmaria en la pràctica, una vegada superades les dificul­tats inicials. Ja han passat de sobra els vint anys. Ja s’ha demostrat el que s’havia de demostrar. Massa i tot. La misèria, el desastre, i veurem com s’ho fan per a des­muntar la barraca. De manera que aquell futur gloriós també ha deixat d’existir: també era una cosa que ens imaginàvem abans, però que ja no ens imaginem ara.

Paciència, doncs, i a tornar a les coses de cada dia: la inflació, la contaminació, la informació, la diversió, la confusió. Quant a passejar pels cossos celestials, potser tenen raó els joves que no han passat per aquell futur: ¿Que fa vint anys que van anar a la lluna?, molt bé: ¿i què?. Potser tenen raó, però és molt dur perdre la fe.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *