Aquell estiu al Mar de la Tranquil·litat (mig segle després de l’Apollo 11).

Aquesta és la meva manera de contribuir a la commemoració dels cinquanta anys de la primera expedició tripulada a la superfície de la Lluna. L’article (aquest) el va publicar Vilaweb el divendres passat i a continuació us el reprodueixo íntegrament:

 

Aquell estiu al Mar de la Tranquil·litat

(Article publicat a Vilaweb el divendres 19 de juliol de 2019)

Hi ha esdeveniments que per la seva singularitat es queden incrustats en el subconscient de les persones que els han viscut de més a prop. Qualsevol americà amb l’edat adient recorda què feia el dia que van assassinar John Kennedy. Igual com un britànic amb l’accident de la princesa Diana Spencer o un espanyol amb la mort del general Franco.

Hi ha altres fets –molts menys– que depassen l’esfera local i assoleixen abast planetari. L’atemptat contra les Torres Bessones en seria un exemple. Un altre, l’arribada a la Lluna del mòdul tripulat per Neil Armstrong i Edwin ‘Buzz’ Aldrin ara fa cinquanta anys.

Es calcula que aquella matinada del diumenge 20 al dilluns 21 de juliol de 1969 més de cinc-cents milions de telespectadors de tot el món varen seguir en directe aquella transmissió en què es van poder veure les primeres evolucions d’uns éssers humans per aquella desolada planura que en els mapes del satèl·lit era coneguda amb el nom de Mar de la Tranquil·litat.

 

Amb la veu de Jesús Hermida

A l’estat espanyol, ja fos perquè l’horari de matinada era força intempestiu o perquè el nombre de llars amb televisor no era encara gaire significatiu, la veritat és que el seguiment d’aquella retransmissió d’una hora més o menys en blanc i negre i escassa definició visual no va ser gens majoritària. Tampoc no hi va ajudar gaire el relat que feia des de Houston el corresponsal de TVE, un emocionat Jesús Hermida a qui li va passar desapercebuda la frase històrica de Neil Armstrong i va resoldre el tràmit dient que li semblava que tan bon punt va trepitjar sòl lunar havia llegit unes dades tècniques pertanyents al protocol establert per la NASA.

De fet, ens trobem amb una circumstància força habitual en afers com aquest: confonem allò que realment vàrem viure amb allò que després hem vist reproduït centenars de vegades en fotografies i filmacions molt més entenedores. Això sí, ningú no ens pot treure, als qui vàrem tenir la sort de seguir en directe aquells moments inoblidables, la percepció d’haver estat testimonis d’un esdeveniment històric. Com diria un locutor tronat: són les coses que té el directe.

Val a dir que aquell esdeveniment va anar acompanyat des del començament de les reticències dels saberuts de torn que defensaven a peu i a cavall que a ells ningú no els enredava. Que tot allò que havíem vist per la televisió era una representació fraudulenta desenvolupada en uns estudis de Las Vegas. Encara hi va haver qui, detallista, va atribuir la direcció de tot el muntatge a Stanley Kubrick.

 

La solitud de Collins

Però aquell estiu del passeig pel Mar de la Tranquil·litat –i, no ho oblidem, de la solitud còsmica de Michael Collins, el tercer astronauta del grup, que es va quedar al mòdul de retorn i que quan sobrevolava la cara oculta de la Lluna era l’home més incomunicat de l’univers– passaven moltes altres coses importants. Aquí i arreu del món.

El dia 8 de juny, per exemple, interpretant a la seva manera un punt del Tractat d’Utrecht, Franco va tancar la reixa que permetia l’accés per terra a Gibraltar. Amb aquesta decisió deixava sense feina d’un dia per l’altre un munt de treballadors espanyols de la zona que cada dia travessaven la frontera per guanyar-se la vida. La situació es va enquistar i la reixa no es va tornar a obrir fins tretze anys després, el desembre de 1982, ja sota govern de Felipe González.

L’endemà de l’atzagaiada de Franco, Raimon pujava per segona vegada a l’escenari de la sala Olympia de París. De record ens ha quedat el disc Sobre la pau, contra la por. El 15 de juny, mig centenar de persones perdien la vida i més de dues-centes resultaven ferides en l’ensorrament d’un restaurant acabat de construir per Jesús Gil i Gil a la urbanització de Los Ángeles de San Rafael. I just l’endemà d’aquella catàstrofe, el 16 de juny, el català Xavier Mateu s’embutxacava un milió de pessetes de premi en guanyar la final del concurs de TVE ‘Un millón para el mejor’.

El mes de juny tancava portes amb el descens a Segona Divisió de l’Espanyol –era la segona vegada en l’historial del club que perdia la categoria i s’hi va estar una temporada– i amb els aldarulls a l’Stonewall Inn, un bar gai de Nova York, que varen marcar l’inici del moviment LGTB.

 

Una Gran Enciclopèdia i els peatges

El 2 de juliol, tot obrint la temporada turística, es van inaugurar els tres primers trams d’autopistes a Catalunya. Dos de franc –de la Diagonal de Barcelona a Molins de Rei i de la plaça de les Glòries a Montgat– i un altre de pagament: el tram de Montgat fins a Mataró. Juliol va ser també el mes en què es va posar a la venda el primer volum (A/Ami) de la Gran Enciclopèdia Catalana. El 3 de juliol, trobaven mort a la piscina de casa seva Brian Jones, membre fundador dels Rolling Stones. Tenia 27 anys. Pocs dies després esclatava l’escàndol Matesa en què hi havia implicat l’industrial Joan Vila Reyes, aleshores president de l’Espanyol.

El 18 de juliol, un obscur accident de cotxe en un pont de l’illa de Chappaquiddick (Massachusetts) va posar fi a la vida de la jove Mary Jo Kopechne i, de retruc, va dinamitar la prometedora carrera política del senador Ted Kennedy. El dia 22, mentre Neil Armstrong i els seus companys ja enfilaven el trajecte de retorn cap a la Terra, el dictador Franco va nomenar el príncep Juan Carlos de Borbón successor seu com a cap d’estat amb el títol de rei. Allò del ‘atado y bien atado’, vaja…

El 8 d’agost, els quatre Beatles es van fer la fotografia que els mostra travessant un pas de vianants a Abbey Road. El disc amb el mateix nom va sortir al setembre. El 9 d’agost, Charles Manson i uns quants seguidors seus varen assassinar a Los Angeles l’actriu Sharon Tate. Entre el 15 i el 17 d’agost, mig milió de persones es varen concentrar en una granja de Bethel, a l’estat de Nova York, per assistir al festival de Woodstock, i els dos últims dies d’agost, l’epicentre musical va canviar de continent per instal·lar-se a l’illa de Wight amb uns caps de cartell de luxe: Bob Dylan i The Who. Però no tot era gresca; també hi havia espai per a l’activitat acadèmica, silenciosa i febril, ja que entre el 20 i el 30 d’agost es va fer a Prada de Conflent la primera Universitat Catalana d’Estiu.

 

La música d’uns mesos històrics

Tota la vida s’ha considerat que l’estiu és l’època idònia per a escoltar música; i si el cos ho demana, ballar-la. El 1969 va ser un any molt especial pel que fa a novetats musicals de gruix, cosa que em fa pensar que aquell estiu el personal anava molt ben servit en aquest aspecte. Varen publicar-se els discos de debut de gent tan important com King Crimson, Crosby, Stills & Nash, Led Zeppelin, Nick Drake, Chicago Transit Authority i, aquí, La Trinca. I es varen enregistrar discos que ja han entrat a la història com In a Silent Way, de Miles Davis; Hot Rats, de Frank Zappa; Tommy, dels Who; At San Quentin, de Johnny Cash; Let it Bleed, dels Rolling Stones, i el ja esmentat Abbey Road, dels Beatles. Pel que fa a la gent de casa nostra, he esmentat també Sobre la pau, contra la por, de Raimon, i no voldria deixar de banda una petita meravella en forma de disc de dues cançons de Maria del Mar Bonet’Jo em donaria a qui em volgués’ i ‘Si véns prest’– acompanyada pels cinc músics del grup Om, que aquells dies anaven força atrafegats preparant les bases de l’històric Dioptria 1 de Pau Riba que pocs mesos després arribaria a les botigues.

La dècada dels setanta era a tocar i unes quantes coses ja feien intuir que estàvem predestinats a viure grans novetats. Cinc anys abans ho havia profetitzat Dylan: els temps estan canviant. I l’estiu de 1969 semblava entestat a demostrar-ho. ¿Qui gosaria dir-nos el contrari? Després d’haver vist com dos éssers humans passejaven a saltirons per la vella i polsegosa superfície de la Lluna i se’n tornaven cap a casa tot semblava possible aquell estiu. Al Mar de la Tranquil·litat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *