Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

14 de juliol de 2019
1 comentari

“Se’ns ha mort mig Catalunya”: seixanta anys sense Carles Riba.

El divendres passat es varen complir seixanta anys de la mort, als 65 anys, de Carles Riba. Una mort que va sacsejar la societat cultural de l’època perquè, en principi, la salut del poeta no feia pensar en un final tan inesperat.

A tall de prova gairebé improvisada (és possible que escorcollant més a fons trobés alguna referència més) he buscat uns quants textos de contemporanis seus amb les reaccions que varen tenir tot just assabentar-se de la luctuosa novetat.

Albert Manent escriu: ‘Se’ns ha mort mig Catalunya’, em deia Alexandre Galí a ca l’Ametlla el dia del sobtat traspàs del poeta. Aquell dia de juliol de 1959 realment hi va haver coses que es van acabar per sempre més”. Pàgina 210, “Solc de les hores. Retrats d’escriptors i de polítics” (Destino, 1988)

El mateix Manent uns anys abans havia escrit: “De sobte una crisi hepàtica aguda obliga Riba a operar-se. Abans ordena els papers, s’acomiada i es prepara com a cristià. L’operació és satisfactòria, però una falla del cor l’allunya definitivament ‘d’aquest dolç regne terrenal’. Som al 12 de juliol de 1959″. El fragment -amb la inclusió d’un vers del “Salvatge cor” ribià- pertany a la biografia del poeta publicada l’any 1963 a la col·lecció ‘Biografies populars’ de les Edicions Alcides.

En el mateix llibre biogràfic Albert Manent inclou la carta que el 23 de juliol Joan Fuster va adreçar a Manuel Sanchis Guarner: “Certament la mort d’en Riba té la transcendència d’una veritable catàstrofe nacional. No sols perquè era un escriptor excepcional, ni per la seva estupenda competència al front d’institucions més o menys insignes. Per a mi, sobretot, el buit que deixa se sentirà particularment en aquella funció delicadíssima, diguem-ne de diplomàcia, en l’ordre político-cultural, que només ell podia i sabia acomplir. Ell era un home representatiu que, anés on anés, ens representava més dignament del que mereixíem.”

Per acabar amb les referències a Fuster diré que ell va ser el receptor d’una de les últimes cartes escrites per Carles Riba. Porta data del 17 de juny i l’informa que ha acceptat la invitació de l’alcalde de Gandia per formar part del jurat dels premis Ausiàs March. Una carta que s’acaba així: “¿El veurem aquest estiu per Barcelona? Faci’ns senyal si hi ve. Nosaltres no ens mourem fins al setembre.” Pàgina 512, “Cartes de Carles Riba III: 1953-1959”, recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola (Edicions de la Magrana, 1993).

Com es pot veure, vint-i-cinc dies abans del seu traspàs res no feia imaginar la imminència de la tragèdia. Sobre els detalls de la seva mort Jaume Medina ha reproduït una carta de Joan Triadú al poeta Antoni Pous en la qual se’n donen uns quants força estremidors (en reprodueixo un fragment): “Van haver d’operar la Clementina d’apendicitis i tot just ella es recuperava de la intervenció, que ell es va trobar malament. Tenia una pedra a la bufeta del fetge des de feia molts anys. El seu gendre metge, el pediatre (es refereix a Oriol Casassas, casat amb Eulàlia Riba), em va dir que des d’un principi la cosa presentava un carés inquietant. Dominada la inflamació aguda amb un parell de dies i normalitzades les temperatures van decidir operar-lo ràpidament i va ingressar a la Clínica Corachán el dijous dia 9, per tal d’operar-lo al vespre. A casa, junt amb la seva dona, que era al llit, va combregar. Es va acomiadar d’ella amb una certa solemnitat i va recórrer el pis i es va aturar un moment al seu despatx, com si estigués convençut de no tornar, tot i la manera com els metges li havien presentat les coses.” Pàgines 81 i 82, “Carles Riba (1893-1959). Volum II”, (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989)

Així doncs, malgrat els esforços de tots els metges per salvar-lo, un defecte congènit -tenia la bufeta anormalment incrustada al fetge, segons explica Triadú en l’esmentada carta- va acabar amb la seva vida a dos quarts de vuit del matí del diumenge 12 de juliol.

Com era de suposar, la mort de Carles Riba no deixar indiferents als seus companys poetes. Tanco, doncs, aquest apunt amb Vicent Andrés Estellés i Pere Quart, dos testimonis excepcionals de les sensacions d’aquells moments (per cert, em permeto reclamar la vostra atenció en els dos primers versos del poema de Pere Quart: difícilment es pot explicar en menys paraules -i tan bé!- la sensació sobtada d’orfenesa que va provocar la desaparició del Mestre).

 

Mort i espant de Carles Riba

Alguns han dit que la Mort és amarga
AUSIÀS MARCH

No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la puta cruel,
–un ull penjant i la boca rompuda,
el ventre inflat i les mitges caigudes–,
tu, dolç veí dels xiprers al crepuscle,
tu, tan serè com la lluna en el marbre.
No m’he refet de l’espant, Carles Riba.
Pense, només, en el pànic i l’ois
que vas sentir, sense dubte, veient
el rostre vil que avançava envers tu,
tan indefens sobre el llit de la clínica:
el rostre vil, que creixia i creixia,
i era, al remat, una bruta presència,
omplint-t’ho tot i engolint-te, brutal.
Ah, tu, tan clar, delicat, subtilíssim.
Ai quin moment d’enderroc i abandó.
Plore per tu, per l’instant de la teua
mort, una mort com aquesta i aquella.
No estaves fet per a veure la Mort,
el rostre lleig de la Puta Suprema,
tu, l’habitant de la Gràcia, fill…

Vicent Andrés Estellés, “Les pedres de l’Àmfora. Obra completa 2”. (Edicions 3i4, 1979)

 

Mort de Carles Riba

Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré?
Si tu no hi ets, qui ens jutjarà?
La teva veu darrera –una antigalla–
s’esbrava per les cambres vanament.

Els amics, compungits i xafarders,
pensen en un viatge, se n’animen.
Diuen: “Gràcies a Déu, jo encara
no estic madur per a aquesta collita!”
(Val més gos viu que lleó mort.)

El pont travesso amb el record
inservible ja com un somni.

Estantisses són les paraules escrites!
I falsos, falsos, els poemes!
¡Si els llibres, tots, només esperen
crepitar entre flames
i heure un minut de vida viva!
I, tot seguit, la cendra.
Cendra intacta,
cendra incorruptible.
Com tu mateix.

Quasi com jo,
que ja provo i començo d’oblidar-te
per fer-me teu
i seguir-te a la pau inimitable
on ara nedes humilment,
nàufrag feliç, espectre
inconegut en una i altra riba.

Pere Quart, “Vacances pagades” (Ed. Diputació Provincial de València, 1961) i “Obra poètica” (Edicions Proa, 1999)

  1. Moltes gràcies.
    Aquestes setmanes vaig descobrir les seves traduccions de Sófocles.
    ¿com és possible transmetre així la emoció i la bellessa?
    Ara, fa temps que des de Munic cerco i devoro tot el que puc de Carles Riba.
    Moltes gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!