Quatre mots d’elogi per a Manuel del Arco, periodista i caricaturista.

En una entrevista que La Vanguardia Española acaba de fer-li al meu bon amic Xavier Mateu a propòsit de complir-se cinquanta anys del seu triomf en el concurs, ja mític, de TVE “Un millón para el mejor” trobo una referència al periodista Manuel del Arco que un parell de dies després del final del programa va fer-li a Mateu una de les seves entrevistes a la secció “Mano a mano” a base de preguntes concises i respostes breus. Entrevistes amb dues característiques habituals ‘marca de la casa’: la frase de resum amb què del Arco tancava la conversa i la caricatura (sempre de perfil) que mentre xerraven li anava fent a l’entrevistat i que finalment servia d’il·lustració a la peça.

Manuel del Arco va nèixer a Saragossa l’any 1909 (es va morir a Barcelona el 1971) i, a part de la seva dimensió com a periodista de premsa -a españa, addictes a la prosopopeia,  tenen molta tirada a definir aquests tipus de personatges com a ‘periodista y maestro de periodistas’– va ser un dels pioners de la televisió. Més concretament d’aquella TVE que a Barcelona emetia des dels estudis de Miramar, amb unes esplèndides vistes sobre el port de la ciutat.

Pensar en del Arco em porta automàticament a recordar l’admiració que li tenia ma mare: per poc que pugués no es perdia cap de les seves aparicions a la pantalla. Gairebé sempre era com a col·laborador de programes d’actualitat o en concursos. Eren proverbials la corbata blanca i, sobretot, la seva mirada. Una mirada mig inquisitòria mig burleta que transmetia la impressió que aquells ulls no es perdien ni un detall del que observaven, talment com si estiguessin dotats de raigs X.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Més concretament recordo un programa que es deia “Adivine su vida” (anys 1960 i 1961) la mecànica del qual era summament senzilla: es tractava que tres personatges populars (actors, artistes, escriptors, periodistes…) endevinessin la professió de la persona convidada a partir d’un nombre concret de preguntes (em sembla que eren set o vuit) que li formulaven i a les quals només podia respondre amb un sí o un no.

Noms com els de Lluís Miravitlles o Juan Felipe Vila Sanjuan els recordo com a habituals en la terna d’endevinadors i, per damunt de tots, Manuel del Arco. Quan el concursant apareixia en el plató ell, abans de fer-li cap pregunta, decantava el cap i se’l mirava llargament. És aleshores que recordo ma mare dient-nos plena d’admiració “mireu com l’observa, com s’hi fixa..!”

Una admiració que va arribar al súmmum un dia en el qual, en aparèixer el convidat, del Arco va demanar immediatament la paraula per dir que encara que aquell senyor segurament no ho sabia ell el coneixia i, per tant, sabia perfectament quin era el seu ofici, que era la gràcia del concurs. Suposo que eren les servituds del directe i en aquella ocasió el presentador (Federico Gallo? Estanis González?) se’n va sortir com va poder però el cert és que a partir d’aquella mostra d’honradesa i de joc net la fascinació de ma mare per Manuel del Arco va pujar encara dos o tres graons més.

Admeto que no conec gaires detalls més de la seva vida i miracles, però només per això que acabo d’explicar em sembla que el senyor del Arco es mereixia aquest modest elogi que ara arriba al punt final.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *