Totxanes, totxos i maons

Aquest article el va publicar Vilaweb (vegeu-lo aquí) la setmana passada. Parla de fets esdevinguts fa seixanta anys i demostra que amb les relacions amb españa el temps NO passa:

Seixanta anys del ‘Todos los catalanes son una mierda’, de Luís de Galinsoga

El diumenge 21 de juny de 1959 -fa, doncs, seixanta anys- don Luís Martínez de Galinsoga y de la Serna –biògraf de Franco i director de La Vanguardia Española des de l’1 de maig de 1939– va anar a missa de 9 a la parròquia de Sant Ildefons, al carrer dels Madrazo a tocar de Muntaner.

Tot i que Joan XXIII havia anunciat uns mesos abans la convocatòria d’un Concili Ecumènic –un Concili que va introduir un munt de canvis a l’Església— haurien de passar encara tres o quatre anys perquè les coses d’abast més immediat per a la gent, com la litúrgia, es modifiquessin de manera perceptible. En conseqüència, el 1959 les misses es continuaven celebrant en llatí i amb l’oficiant d’esquena als feligresos –‘de cul i en llatí’, deien els castissos- i només el sermó es feia en llengua entenedora. La castellana, és clar.

O, si més no, de manera majoritària. Perquè com que els diumenges ‘y fiestas de guardar’ les parròquies dels nuclis urbans oferien un ampli horari de misses, entre les vuit o nou que s’hi celebraven solia haver-n’hi una -denominada ‘missa parroquial’, perquè habitualment l’oficiant era el rector- o màxim dues en les quals el sermó es feia en català. O, com es deia aleshores, ‘en lengua vernácula’.

Don Luís, una fura a la sagristia

Aquell diumenge de fa seixanta anys, doncs, el sermó de la missa a la qual va assistir el senyor Luis de Galinsoga era en català i tan bon punt mossèn Josep Maria Aragonès va començar a adreçar-se als fidels en aquesta llengua Don Luís es va aixecar i va enfilar cap a la sagristia fet una fúria. Allí es va trobar amb el sagristà i amb mossèn Luís Gómez als quals va fer saber que es queixava perquè considerava intolerable que es prediqués en català. Va ser inútil que se li digués que era una de les dues úniques misses -d’un total de vuit- que es feien en aquesta llengua i que, per tant, aquell mateix matí disposava d’un ampli repertori de celebracions al seu gust si s’estimava més escoltar l’homilia en castellà.

Va ser inútil intentar que entrés en raó. Don Luís, fora de sí, va treure una targeta de la cartera -allò tan español de ‘usted no sabe con quién está hablando’– i va tornar al seu lloc dient ‘catalanes de mierda’ de manera tan ostensible que quan una feligresa li va demanar que tingués una mica més d’educació i de respecte va canviar de parer i es va encaminar cap al carrer cridant que ‘todos los catalanes son una mierda’, la frase que li ha atorgat un lloc principal en el nostre particular museu de la infàmia.

L’endemà mateix mossèn Narcís Sagués, el rector de la parròquia, va escriure una carta a Galinsoga en què li explicava l’incident i l’avisava que estigués alerta perquè l’individu que va protagonitzar aquell mullader havia deixat una targeta amb el seu nom incorrent en el que estava segur que era una suplantació de personalitat ateses les conegudes virtuts –‘la fama, la honorabilidad y la caballerosidad que goza entre los barceloneses’, enumerava textualment la carta- del director de La Vanguardia Española. El biògraf del ‘centinela de occidente’  va caure de quatre grapes en la sibil·lina trampa de mossèn Sagués i amb un rampell d’‘hidalguía’ li va faltar temps per respondre que de suplantació res de res, que havia estat ell qui havia entrat a la sagristia indignat pel fet que es prediqués en català.

La campanya contra La Vanguardia Española

El que va passar a partir d’aleshores ja forma part de la història de la resistència catalana contra el règim franquista: un grup d’activistes relacionats amb el que aleshores es deia ‘Acadèmia de la Llengua Catalana’ -entitat fundada el segle XIX i adscrita a les Congregacions Marianes– del qual formaven part Jordi Pujol (feligrés de Sant Ildefons), Xavier Polo, Josep Espar, Josep Benet, Jaume Casajoana, Guiomar Amell i Pilar Porcel, entre molts altres, va endegar una campanya contra La Vanguardia Española a base d’escampar exemplars estripats per diversos indrets de la ciutat, de repartir pasquins, de demanar a anunciants i lectors que no fessin costat al diari i, fins i tot, una acció llampec consistent a trencar els vidres de la redacció del carrer de Pelai.

El resultat pràctic de tot plegat va ser que el diari va baixar de 50.000 a 30.000 exemplars, un fet que va alarmar al Conde de Godó, l’amo del diari (un amo que, val a dir, no tenia cap dret a nomenar i canviar el director, potestat reservada al Consejo de Ministros), que es va adreçar a les més altres jerarquies del règim per demanar una ràpida solució al conflicte.

Finalment la primera setmana de febrer de 1960, vuit mesos després dels insults, Luis Martínez de Galinsoga y de la Serna va ser substituït en la direcció del diari per Manuel Aznar Zubigaray (l’avi del que ja sabem) i es va concentrar en una carrera política de ‘procurador en Cortes por designación directa del Jefe del Estado’ que es va truncar el febrer de 1967 quan es va morir a Madrid.

Venjança i escarment

El règim franquista, però, no va entomar gens bé aquella derrota i va decidir que calia aplicar venjança i escarment (us sona, oi?) però‘sin que se note el cuidado’. Per això, el maig d’aquell mateix 1960 Franco va visitar Barcelona amb la intenció de congraciar-se amb els súbdits. Un consell de ministres celebrat al palau de Pedralbes va aprovar la Carta Municipal de Barcelona, la Compilació de Dret Civil de Catalunya i la cessió a la ciutat del Castell de Montjuïc alhora que, de retruc, donava peu als ‘Fets del Palau’, que és el nom amb què han passat a la història. Uns fets la descripció dels quals, com diria un dels seus protagonistes més destacats, ‘ara no toca’.

En canvi, sí que em sembla oportú d’exposar, perquè potser molta gent no ho sap, és que el llarg braç del règim -aliat amb la jerarquia eclesiàstica- va fer que mossèn Aragonès, l’oficiant d’aquella missa de fa seixanta anys, fos traslladat pocs mesos després al poble de Torrelavit (Alt Penedès), en els confins territorials del bisbat de Barcelona, on va exercir el seu ministeri sacerdotal fins al 2011. Fa dos anys que es va morir, a l’avançada edat de 91 anys, circumstància que va propiciar que algun mitjà es fes ressò de l’escarment del règim franquista practicat en la seva persona. Una reacció que es podia esperar perfectament de gent tan miserable com aquella, però que he de confessar que, almenys per a mi, era totalment desconeguda.

Seixanta anys després, semblaria fàcil dir que el temps passa i que les circumstàncies canvien. Però si hi penso fredament no ho tinc tan clar. Segur que ara mateix molts enyorem la monolítica i contundent unitat d’acció dels nostres resistents d’aleshores, però també és cert que seixanta anys després el règim continua practicant l’escarment contra qui se li revolta i, sobretot, demostra de manera fefaent que insultar els catalans ara ja surt de franc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!