Les ‘Converses filològiques’ de Pompeu Fabra: cent anys i tan actuals (8).

(La sèrie, amb les explicacions que la justifiquen, comença aquí)

Conversa 756, OC p. 742; 13 d’agost de 1926

Per expressar l’acció de rebre per mitjà de les orelles la sensació del so, el català posseïa el verb oir, prolongament del verb llatí audire; però, amb el temps, limitat l’ús d’aquell verb a l’expressió oir missa, ha acabat expressant aquella acció amb el verb sentir. Així, no diem hem oit un soroll, sinó hem sentit un soroll; no t’oeixo bé, sinó no et sento bé; no hi oeix de cap orella, sinó no hi sent de cap orella. És clar que això no vol dir que, en la llengua literària, no puguem emprar oir en expressions com aquestes (i àdhuc en certes ocasions, com a mot tècnic, és d’aconsellar d’emprar aquest verb); però usar-lo sistemàticament en lloc de sentir (com hem vist que fan ara alguns escriptors), això ja és una altra cosa: això suposaria una condemnació del fet acomplert per la llengua transportant la significació de oir al verb sentir, i res més absurd que la condemnació d’aquest fet semàntic. Com ell se’n troben a centenars en totes les llengües literàries. Precisament el francés ha abandonat també el seu verb ouir, que ha reemplaçat per entendre, tot conservant a aquest verb les seves significacions antigues de «tenir intenció», «consentir», etc.

No hi fa res que sentir tingui en català altres accepcions: això no condueix a cap equívoc que no pugui ésser fàcilment evitat. Bo que, en el llenguatge arbitrari i artificiós de tal o tal disciplina científica, s’adopti oir (mot específic) en contraposició a sentir (mot genèric); això pot ésser útil i per tant acceptable; però que això no porti a creure (com sembla que creuen alguns) que sempre que diem sentir en el sentit de audire, sentir és dolent i cal reemplaçar-lo per oir. Al contrari, en bon català audire és sentir, i sols hauríem de recórrer a oir quan hi hagués una raó especial que abonés aquest arcaisme.

———————————————————————————————–

Una ‘Conversa’ ben actual que fa pensar que el 1926 no s’havia arribat a l’esgarrifosa confusió entre els verbs “sentir” i “escoltar” que ara està tan en voga.

———————————————————————————————–

MOLT IMPORTANT: En el Portal Pompeu Fabra (aquest) podreu accedir directament –en format pdf (aquí)–  a totes les Converses filològiques tal com apareixen publicades a les Obres Completes.

————————————————————————————————-

(La següent Conversa la trobareu aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *