Totxanes, totxos i maons

Sobre la meva relació amb l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) n’he parlat unes quantes vegades (aquesta, per exemple, és la darrera): aviat farà quaranta anys que em vaig inscriure com a soci i fins i tot vaig arribar a ser membre de la Junta Directiva durant la presidència de Jaume Pérez Montaner.

Del Pen Català, en canvi, he parlat molt poques vegades. No recordo amb exactitud quan me’n vaig fer soci tot i que calculo que deuria ser a meitat dels anys 90. Si més no, conservo un carnet de l’International Pen Club amb seu a Londres que m’acredita com a membre de la sucursal (paraula lletja, ja ho sé) de Barcelona que no té data però que per la cara que tragino a la fotografia la situo en aquella època. L’esmentat document m’atorga el número de soci 0146 i posa el meu número de telèfon, encara de set dígits, cosa que em referma en la cronologia que acabo de dir ja que el pas dels set als nou dígits es va fer el 1998. Fa uns anys vaig voler esbrinar quin número de soci em correspon dintre del Centre Català del Pen i resulta que tinc el número 75. No està gens malament tenint en compte que fins avui l’entitat aplega uns cinc-cents afiliats…

Val a dir, però, que, tot i la veterania, la meva relació amb el Pen Català s’ha limitat a la de soci de base. He pagat les meves quotes, he pres part en algunes (poques, la veritat) de les activitats que organitzava i pel que fa a les assemblees anuals no recordo haver-ne participat en cap. Ni de forma directa ni per vot delegat.

No amago, doncs, que després de la meva jubilació vaig pensar que potser havia arribat el moment de donar-me de baixa. Una decisió que vaig anar posposant en part per mandra i en part també per afinitat i simpatia amb algunes de les persones que formaven part de les successives juntes directives.

Tot això que acabo d’explicar ha entrat en una fase més, diguem-ne, excitant fa tres setmanes quan els socis vàrem rebre la convocatòria d’una assemblea extraordinària que es celebrarà demà passat -dimarts 11 de juny- amb un primer punt de l’ordre del dia realment colpidor: aprovar, o no, la interposició d’una demanda civil contra Carme Arenas, la presidenta anterior, per greus irregularitats econòmiques durant la seva gestió.

La meva sorpresa va ser colossal -ja he dit més amunt que la meva relació amb el Pen Català ha estat força distant- però és evident que davant d’aquesta situació no s’hi val la indiferència i, per tant, he decidit dues coses: assistir l’assemblea i mantenir la meva afiliació com a soci ja que crec que és en moments com aquests quan cal lluitar contra les desercions, el desànim i la temptació de la divisió. Una temptació, ai las, catalaníssima, per cert…

Des del primer moment que la convocatòria es va fer pública la premsa és va fer ressò del conflicte i, com no podia ser altrament, Vilaweb va publicar aquest article en el qual es parla de divisió entre la massa social. Una divisió de la qual no tinc constància ja que no recordo haver llegit enlloc cap manifestació contrària a la decisió que la Junta del Pen Català sotmetrà a la consideració dels socis.

En tot cas el dimarts al vespre ja s’haurà pres una decisió i, en conseqüència, tindrem temps per calibrar els pros i els contres de tot plegat.

——————————————————————————————–

IMPORTANT: A finals de l’any passat la bona gent de Meteora va editar “Pen Català. Un exemple de diplomàcia cultural”, un estudi de Joan Safont (vegeu aquí) en el marc de les activitats preparatòries dels cent anys de l’entitat. Sí, heu llegit bé: el Centre Català del Pen Club és gairebé centenari. Va ser fundat l’abril de 1922 (vegeu-ne aquí més detalls) i el seu primer president va ser Pompeu Fabra. El lema que acompanya el llibre de l’amic Safont -i que trobareu en la imatge que encapçala aquest apunt- ho diu tot: “95 anys d’escriptura i compromís!”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!