Foto.

¿El meu home? No n’he tingut pas, d’home, jo. Mai.

Que sí, mare. I una filla, has tingut. Una filla que soc jo.

¿Una filla? No n’he tingut mai, de filla, jo.

¿Ah, no? ¿I qui creus que soc jo, doncs?

No ho sé…

Fa sis o set anys que una conversa com aquesta va començar a aparèixer en alguna de les visites que cada tarda feia a la residència on vivia la seva mare. Al principi, després d’insistir una mica, la dona semblava adonar-se que les seves paraules no eren del tot exactes i resolia la situació amb un “És veritat, noia. No sé on tinc el cap…” bastant més aparent que real. Però això només en els primers temps, perquè després els moments de treva en el forat negre de l’oblit esdevingueren cada vegada més fugaços. Fins que un dia la selva emmaranyada que hi havia al seu cervell va deixar d’emetre senyals de comprensió.

Hi va haver una època, però, molt al començament, que la filla tenia la impressió que si li ensenyava fotografies del pare o d’ella mateixa fetes en moments importants o en llocs coneguts el vel d’indiferència d’aquells ulls semblava que s’enretirava. Si més no fugaçment..

Mira aquesta: el pare i tu el dia que us vàreu casar. I aquesta altra en el viatge a París que us va agradar tant; la veus, al fons, la torre Eiffel? I aquesta d’aquí soc jo, asseguda al teu costat al menjador de casa. Porto el pitet amb el Bambi, te’n recordes?

Aviat farà dos anys que la dona es va morir, i un cop superat el període de pena ella i el seu marit aprofiten qualsevol ocasió que se’ls presenta per recuperar el temps perdut. Viatges amb l’Imserso, per compte propi o amb altres amics de la mateixa edat per Galícia, les Canàries, Itàlia, el nord d’Àfrica… I sempre amb una dèria molt especial: sia per mitjà d’una ‘selfie’ o d’una fotografia demanada a un cambrer o a algun membre del grup no hi ha escenari o paisatge que li cridi l’atenció sense que s’hi faci una fotografia per immortalitzar el moment amb el marit al costat.

‘Ajuntem-nos. I que es vegi bé el que hi ha al darrere’, li diu primer al marit i després a qui fa el retrat.

Vaig coincidir amb ella en un viatge recent i no em va costar gaire adonar-me del tràfec especial que desplegava cada vegada que arribava en algun indret que li semblava digne de recordar. Buscava algú del voltant o, si no, estirava el braç tant com podia per fer ella mateixa la fotografia. Amb el marit sempre al costat com a requisit indispensable, és clar. No vaig trigar gaire a oferir-me per fer-los la fotografia i a la tercera o quarta vegada ja em vaig sentir autoritzat a preguntar quin motiu hi havia darrere de tot plegat.

Va ser aleshores que em va explicar la història de la seva mare i la percepció que en algun moment va tenir que la contemplació d’escenes que reprodueixen moments feliços amb persones estimades pot ajudar a revifar els records perduts, encara que sigui momentàniament.

‘Per això faig les fotografies. Amb el meu home a prop i el paisatge ben visible. Per quan ja no me’n recordi’, em va explicar. I de seguida me la vaig imaginar a casa seva arxivant cada fotografia amb un peu descriptiu de la data i el lloc perquè, si arribava el cas, la persona que algun dia li ensenyés a ella aquelles imatges disposés de tots els detalls necessaris.

Confesso que cada vegada tinc més tendència a contemplar els llocs a ull nu i a viure’ls amb tots els sentits abans de posar-me a captar fotografies que mai acaben de reproduir la impressió que ens deixa la mirada directa. A més a més, la presència desacomplexada del mòbil en cada moment de les nostres vides s’ha convertit en una obsessió de la qual procuro allunyar-me tant com puc (amb no gaire èxit, m’apresso a dir-ho), però he de dir que aquella dona menuda i sempre àvida de captar imatges em va donar una justificació en la qual mai se m’hauria ocorregut pensar.

Tant de bo NostroSinyor li doni una llarga vida coronada per una bona mort –ràpida, indolora i sense gaires estralls previs– i tota aquesta precaució no acabi sent necessària (però, ara que hi penso, ¿qui soc jo per posar-me a formular desitjos com aquest?)

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *