Matar jueus.

Tornem a casa després d’un parell de setmanes de viatge per països nòrdics que, entre altres delícies, ens ha permès mantenir-nos al marge d’experiències tòxiques i depriments com una campanya electoral a casa nostra.

Malgrat els ulls plens de llum –i més ara, per allò del sol de mitjanit– i dels aires puríssims que hem respirat he tornat anb un descomunal refredat –febre, tos, mocs, inapetència, abaltiment general…– que m’ha deixat fora de combat durant una setmana i mitja. Un refredat del qual, com diria ma mare, encara no he fet net del tot i que, a part dels estralls físics que acabo de descriure, m’ha afectat en allò que ara es diu ‘empatia’ (una característica de la qual mai he anat gaire sobrat, ho reconec) i fins i tot m’ha atrofiat la glàndula estimuladora de l’escriptura i m’ha activat, en canvi, l’esfínter de la lectura. Espero que tot aquest desgavell sigui cosa atribuïble als antibiòtics i no duri gaire…

Fet aquest preàmbul entro en el que vull explicar breument avui. Un relat que comença amb una constatació: dos mesos després del traspàs de la mare de l’A. ja no queda ningú més per davant nostre. És a dir que, capdavanters de la filera, per a l’A. i per a mi comença a ser habitual trobar-nos amb gent més jove a la qual li sonen quasi com ciència ficció elements i detalls que nosaltres considerem del tot normals.

Em serveix d’exemple el dia que vaig descobrir que, en parlar de la terra d’escudella, les referències de la majoria de la gent que m’acompanyava eren diferents a les meves. Jo parlava d’un producte de neteja habitual en totes les llars dels anys cinquanta… davant de la cara d’estupor dels que creien que ‘Terra d’escudella’ era un programa infantil de televisió i res més. No us ho perdeu: ho vaig explicar aquí.

Una impressió similar es va repetir fa uns dies quan parlava de la manera com es celebrava la Setmana Santa quan jo era petit. Explicava que a la ràdio només es sentia música religiosa, que els cinemes tancaven les portes, que les famílies visitaven els ‘monuments’ de les esglésies… i que en la funció religiosa del Divendres Sant matàvem jueus.

Els nostres interlocutors es varen quedar de pedra en sentir això que, ho reconec, sona d’una manera espantosa a les orelles actuals però que era molt normal durant els anys cinquanta. En l’ofici litúrgic del Divendres Sant s’obria un instant de silenci que es trencava immediatament amb l’estrèpit de les matraques de fusta (a casa en deien “carraques”) de tots els assistents. Un xivarri que es complementava des dels edificis amb cops de pal contra la barana del balcó a tall de mostra de la indignació del poble cristià per la mort del Fill de Déu.

No m’hi he trobat encara, però no m’estranyaria gens que algú molt més jove en sentir el que acabo de dir identifiqui el nostre “matar jueus” com un precedent de les cassolades que últimanent fem contra el Borbó, els jutges españols, els seguidors del 155 i altra gentussa indesitjable. Dintre de la metàfora aniria per aquí, la cosa… però amb una diferència fonamental: els jueus no tenien culpa de res.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *